La finestra vermella tanca definitivament

Amigues, amics

la finestra vermella, el bloc aquest, es tanca per sempre. Feia dies que tenia la sensació de quan saps que et tallaràs els cabells però encara no ho fas, i per més dies que passin, et veus amb les grenyes que saps que cauran més prest que tard. Bé, jo fa estona que no la tinc, aquesta sensació d'haver-me de tallar els cabells llargs, però tant se val. La finestra tanca, xapa, i ara comença una altra història, que serà més o manco la mateixa cosa però millor i igual de barat i més polit encara. Un nou cicle. És un altre bloc que es diu 'La medicina del coiot' i que ara està ben 8, esperant-vos a totes i tots.

Fins ara

http://lamedicinadelcoiot.blogspot.com/

Buster Keaton i la Reial Societat

El passat 17 d'abril, el busterkeatonià davanter de la Reial Societat Antoine Griezmann va marcar el segon gol del seu equip davant del Sporting de Gijón, el gol que significava el desempat i els donava la victòria a l'equip basc. Griezmann va emplomar una pilota que passava allà per davant de la frontal de l'àrea, la va enganxar amb la cama esquerra, i després de rebotar en dos o tres defenses es va escolar per dins la porteria rival.

Griezmann, tot feliç, se'n va anar corrents cap a la línia de fons per celebrar-ho amb l'afició i vet aquí que de camí cap a la grada es va topar amb un vigilant de seguretat, que esteia allà dret com un estaquirot,  d'esquena al camp i totalment immòbil, indiferent a l'alegria efervescent dels aficionats de l'Erreala. El bo de Griezmann es va aturar al costat del segurata, li va passar el braç per les espatlles amistosament, i li va assenyalar alguna cosa en direcció al públic. Vés a saber què li va dir. "Sembla que s'ennuvola", o 'mira, a n'aquell li han près la cartera". El cas és que el vigilant va somriure, just en el moment en què arribaven uns quants de jugadors de la Reial i es llençaven damunt Griezmann.

Quan juga la Reial val la pena saber si el 7 ha fet un gol per veure com el celebra. L'any passat, quan esteien encara a segona divisió, record haver vist les repeticions d'un partit que havien jugat en un camp on havia nevat molt i Griezmann, després de marcar se n'havia anat corrents cap a les restes de neu que s'amuntegaven darrere la porteria rival, es va aturar en sec davant un munt de devers un metre de neu, i es va llençar gràcilment fent la carpa, de tal manera que va quedar amb el cos enterrat dins la neu i els peus enlaire. Tal qual Buster Keaton a la pel·lícula Las tres edades, en el moment en què Buster està davant d'un decorat canviant, i quan es creu que s'està llençant al mar fent la carpa, cau damunt una duna d'arena del desert i queda clavat.

En una altra ocasió, Griezmann va fer gol i se'n va anar a celebrar-ho dins un cotxe de promoció que esteia aparcat a l'estadi d'Anoeta. Ell es va posar al seient del pilot i tots els col·legues de la Reial que hi van caber es van acoblar pels seients de darrera.

En fi, heus aquí un xaval que s'ho passa bé jugant a futbol i que quan marca un gol se li obre un tipus de visió panoràmica estereoscòpica al més pur estil de les pel·lícules còmiques de cine mut.

Nou avís de Rissaga per dissabte

El Col·lectiu Rissaga no atura d'organitzar històries. Aquest cap de setmana preparen les jornades Criticam per tant Proposam, amb xerrades, concerts i altres activitats, amb l'objectiu de posar en comú experiències col·lectives i personals que surten de qualque manera del sistema dominant.

Justament per dissabte ens van convidar a fer una xerrada sobre Llucalari. Encara que ja han passat quasibé 10 anys des que va comenaçar aquella ocupació, la intenció no és posar-se nostàlgic ni donar lliçons a ningú de com s'han de fer les coses. La idea és passar una estona agradable, com un que expliqui un viatge. Hi haurà fotos i petites sorpreses de butxaca. Presentarem la xerrada el mariscal Tolo i jo mateix, i la cosa començarà a les 19 hores de dissabte dia 30, al local de l'Associació de Vesins Glosador Vivó de Ciutadella (camí de Maó nombre 38)

Finestretes que donen al Llunyà Oest

Atavisme:  aparició en un individu d'un caràcter presentat per un avantpassat llunyà i desaparegut en els avantpassats immediats o pròxims.

En Hobbes mai ho faria

Si Hobbes hagués viscut en el temps actual, estic segur que no hagués dit allò de que 'l'home és un llop per l'home', i n'hauria tingut prou dient que l'home és un ca per l'home. Un simple ca domèstic i dòcil, obedient i gregari. Quan l'amo li diu que segui, el ca seu, i quan l'amo li ordena que mossegui, ell treu les barres.

El ca és el millor amic de l'home, diuen alguns.

No l'abandonis. Ell mai no ho faria, diuen uns altres.

En Hobbes, l'autoproclamat home-llop, tampoc no ho faria; ell mai no ens abandonaria.

El narrador que volia ser Déu

Ser o no-res. Mai es fan aquest tipus de qüestions.

Després de dies de no obrir aquesta finestra, en apropar-m'hi m'he adonat de la quantitat de teranyines que la cobrien. Les aranyes de l'actualitat fan molta via...

Aquests dies he estat immers en un treball d'editing (així és com se'n diu a generar propostes de millora d'una novel·la que ja ha sigut contractada per l'editorial, però que encara no s'ha publicat perquè necessita ajustar detalls, fer correccions, eliminar repeticions innecessàries...) En aquest cas es tracta d'una novel·la històrica, escrita per un autor espanyol, de poc menys de 600 pàgines, el nom de la qual no estaria bé que es desvetllés aquí perquè encara no ha sortit al carrer.

Només dir que es tracta de la segona part d'un llibre que va tenir una bona acollida comercial a les llibreries (va per la 4a edició, de 5000 exemplars cadascuna d'elles), i que l'autor hi ha dipositat tot el seu afecte en la seva redacció. De fet, en una entrada del seu bloc personal que va deixar fa poc més d'un mes, hi va adjuntar la fotografia del moment definitiu en què posava el punt i final a la novel·la. Una imatge curiosa i solemne.

Pel que fa al contingut de l'editing, la meitat de les propostes de millora fan referència a un problema molt estès en les novel·les d'avui en dia, sobretot en les d'autors primerencs: l'ús incoherent del punt de vista del narrador i els salts injustificats del punt de vista. En aquesta novel·la, per exemple, s'empra un narrador omniscient (és a dir, que veu l'escena com si estigués per damunt dels personatges i de l'espai, com si fos un Déu que ho sap tot de tothom) que es situa en un lloc proper a la consciència dels diferents personatges que pul·lulen per la novel·la. No hi ha cap problema en emprar un narrador com aquest; els problemes comencen quan el punt de vista (situat al costat del personatge A) salta de sobte a la consciència del personatge B, cosa que normalment succeeix enmig d'un diàleg. Si el narrador ens ha d'informar del contingut dels pensaments de tots els personatges al mateix temps que parlen... per a què fer-los parlar? La funció dels diàlegs, en una novel·la, són la d'oferir una informació que no podem conèixer per cap altra via.

Segurament, els salts injustificats del narrador en les novel·les, són una herència del cine. A les pel·lícules és freqüent veure una mateixa escena des de diferents perspectives. És una cosa que visualment funciona bé, però en canvi quan s'aplica en una novel·la el que produeix és una sensació de falsetat, de vaguetat i de veure l'artifici.

L'informe d'editing ja està acabat, i ara només manca que l'editora li passi a l'autor i que aquest decideixi quines correccions accepta i quines no, abans d'enviar-la a maquetar.

II Festa d'Autogestió del Col·lectiu Rissaga

ANEM-HI A FER ES BUJOT

II Festa d'Autogestió, organitzada pel Col·lectiu Rissaga, aquest dissabte 16 d'abril al camp de futbol de l'Orient (Ciutadella) a partir de les 23'30h

La tragèdia és una força centrípeta

Dissabte dematí em vaig trobar amb la mare de J., un amic de l’escola que es va suicidar prest farà dos anys. No la veia des de llavors, i allà era ella, la seva mare, a l’altra banda de l’avinguda, desmuntant una vara llarga i flexible, semblant a una antena de ràdio telecomunicació, d’uns 4 metres d’alçada. Un ca negre, la cussa de J., donava voltes per allà.

Em vaig apropar a saludar-la, i ella tot d’una em va explicar que havia llençat la pilota a la cussa i s’havia enganxat amb els cables de telèfon. Era una d’aquelles pilotes fermades d’un cap, que tenen una baga a l’extrem i que quan les tires se’n va a prendre pel sac.

Portava tot el dematí lluitant per davallar la pilota d’allà dalt. Havia ajuntat un pal de garnera amb un tros de canya d’anar a pescar i un tac de jugar a billar i ho havia fermat tot amb unes brides negres de plàstic. Com que així i tot no arribava tant amunt, una al·lota l’havia ajudat a despenjar la cosa.

“D’aquestes pilotes ja no se’n troben”, va explicar la mare en to amarg, com si volgués justificar els motius pels quals, per segona vegada en dos anys, havia hagut de despenjar amb les seves pròpies mans el cos indemne però sense vida del seu fill.

Anvers i revers d'un paisatge llargament observat

 

He localitzat la imatge que em va provocar una sèrie de somnis relacionats amb vaixells que s’enfonsaven després d'envestir-se contra les roques: es tracta d’un quadre que penja al casino de Ciutadella i que mostra el paisatge d'una caleta arredossada i tranquila amb un vaixell ancorat en el seu interior.

Aquest quadre el vaig veure a diari al llarg de dos o tres anys, durant els intermedis que fèiem a la fusteria per anar a prendre cafè a mig matí. No sabria precisar què era exactament el que em cridava l'atenció del quadre, però sé que em produïa incomoditat. Veia el vaixell massa gran,  desproporcionat en relació a la curta distància entre les dues voreres de la caleta. I pensava que quan hagués de donar la volta s’envestiria irremeiablement contra les roques. Aquest pensament era recurrent. Supòs que tindria alguna cosa a veure amb l’ofici de fuster: agafar mides, tenir-les en compte a l’hora de treballar, calcular les distàncies. Tanmateix, hi havia dies que ho sopesava d’una manera més optimista, i creia que el vaixell sí que podria sortir de la bocana sense problemes; m’inclinava a creure, inclús, que el quadre havia sigut pintat in situ. Però el meu inconscient relacionava la imatge del vaixell, d’aquell vaixell,  amb un cert impuls de destrucció.

Aquest impuls va culminar o finalitzar en un somni en el qual es veia un vaixell que s’enfonsava després d’haver-se envestit contra l’espadat rocós d’una cala estreta. La cosa curiosa és que veia el vaixell ja enfonsat, però no com s’enfonsava. Fets consumats. Es veien només restes del vaixell sobressortint del mar calm, flotsam and jetsam dins una aigua plomissa.

Es reproduïa ecxactament la mateixa incomprensió de veure un vaixell desproporcionat ja amarrat dins la caleta, sense veure com ha arribat fins allà, com s’ho ha fet per entrar, i comprovar si en aquell home que passeja per la coberta hi ha algun gest que denoti nerviosisme. En el somni, en canvi, es visualitza l’enfonsament sense passar per la maniobra de l’accident, sense saber si s’hauria pogut fer alguna maniobra per salvar l’embarcació, si es tractava d’una imprudència dels tripulants, o d’una catàstrofe natural. (O de que el vaixell era, efectivament, massa llarg per poder sortir d’allà dins).

Ara, quan veig el quadre, l’escena té una vida pròpia particular, es mou en la direcció que condueix, en un segon pla, en l’anvers del quadre, en direcció a l’enfonsament, talment un negatiu.

Poesia sense etiqueta

La força dels poemes de Princesa Inca, recollits en un llibre per primera vegada, no surt d'un llenguatge primmirat i culte, ni d'uns versos acurats ni tampoc d'una mètrica medida. Surt d'unes paraules que brollen des de molt endins, d'un punt o múltiples punts de l'anatomia humana, de dins les venes, el fetge, de la planta dels peus, del cor, del cervell, de qualsevol indret palpitant que posseeix una informació que la ment encara no ha processat.

A ella se la relaciona amb psiquiàtrics, per haver-ne habitat algun segons sembla; amb la malaltia mental, per haver patit qualque tipus de trastorn psíquic. És l'etiqueta que se li penja, tal vegada perquè és més fàcil per dur-la a vendre. Però més enllà d'açò, els poemes de Princesa Inca t'arriben directament perquè són les paraules d'algú que té una cosa important per explicar-te. D'algú que ho està visquent, i té la valentia suficient de posar-hi paraules.

El llibre es diu La mujer precipicio i l'ha editat a Barcelona Libros del Silencio.

VOLEVELOLOVEOVEL

Tots els camins duen a amoR .

punk is zen

Açò era una vegada, quan a Menorca hi havia punks que xoriçaven rosaris de la catedral i se'l penjaven cap per avall a la sivella de la xupa de cuir, que al cantant dels Skandol li van passar una entrevista per escrit, un full amb 6 preguntes que havia de publicar-se al fanzine s'Abokador. Era el mes d'octubre de 1993, una època que ningú ja recorda perquè habitem un futur que no havia d'existir mai. L'entrevista, que mai no es va arribar a publicar, es va entregar un poc abans de nadal. Una de les preguntes feia: "Com definirieu la vostra música?" I ells responien: "Una puta merda. NOltros intentam fer punkradicalhardcorethrashdeath i al final mus surt un Skandol". Una resposta d'allò més zen.

BÚSTIA DEL LECTOR / BUZÓN DEL LECTOR

Estimado señor director: 

Me dirijo a vd. para pedir encarecidamente a las autoridades competentes instalen cámaras de videovigilancia en el parquing de la urbanización de Cala'n Blanes, puesto que como ve, aparecen con frecuencia toda clase de sorpresas.

En la madrugada de hoy viernes, sin ir más lejos, hallábase un servidor en la fase del sueño conocida como la Fase del Movimiento Rápido de Ojos, cuando despertó a causa de un extraño sonido proveniente del exterior. Sospeché que pudiese tratarse de un ladrón (es de conocimiento público que en este barrio los chorizos campan a sus anchas, sobretodo los de guante blanco), así que me armé de valor para salir a la calle y averiguar qué sucedía. 

 

Y cuál fue mi sorpresa, señor director, al percatarme que el sonido procedía del pincel con el que un individuo aplicaba pintura de color azul sobre la franja superior de nuestra bandera patria, que desde siempre lucía el murete por el que se baja a la playa. Ni corto ni perezoso, me acerqué al vándalo y le pregunté si era consciente del alcance de su fechoría. A lo que aquél respondió que no estaba cometiendo ningún delito, sino simplemente pintando la bandera de la República d'Albergínia del Nord. Y lo dijo sin pestañear, el muy sirvengüenza. ¡Cuánta desfachatez!

Puede imaginarse la estupefacción que me embargó en ese momento, sr. director. Sólo pensar que de la noche a la mañana el más alto símbolo patrio pueda quedar manchado de esta manera, debería hacernos reflexionar del berenjenal en que nos está metiendo la insoportable levedad de la ley. Y no quiero seguir porque me dará un ataque.  

El poble és tan petit

Des de la taula on hi ha l'ordinador des del qual estic escrivint aquesta entrada, es sent cantar una mèl·lera que està situada damunt l'antena del televisor del vesí, que no és altre que un dels polítics detinguts fa dos dies a Ciutadella acusats de corrupció.

Què bé que canta aquesta mèl·lera.

I diu:

Que no ho veus, quin sol que fa? Que no ho veus?

Que no ho veus, quin cel més blau que hi ha? Que no ho veus?

Contraatac

Un ca li mossegava els collons a un moix de grans dimensions allà, al fons del pati, davall un sostre de troncs i teules. El rostre del moix s'anava inflant a causa del maler. Tenia els ulls fora d'òrbita. Semblava que arribava a l'últim alè.

Però llavors el moix s'aixecà d'un salt i, fent contorsions en l'aire donà la volta sobre si mateix, anant a buscar els testicles del ca. Li enfonsà els ullals dins l'ànima, a través de la pell dels ous, mentre un altre moix -més petit- que havia aparescut de sobte li arpava els ulls al ca.

La missatgera

La cambrera s'ha entretingut una estona amb el cafè, abans de dur-lo a la taula. "Tal vegada adivina que avui és el darrer dematí que vindré a prendre'l aquí", he pensat, i per un moment he imaginat que esteia dibuixant alguna cosa amb l'espuma del cafè amb llet. Un darrer missatge sense paraules. Un cor. Seria el més fàcil. Un cor de comiat. Però quan ha deixat la tassa de cafè amb llet damunt la taula m'he adonat que els dibuixos damunt l'espuma no eren tan evidents. M'he esforçat per veure-hi un cor, mirant la tassa des de diferents angles, però què va, ni fer-hi aprop. No hi havia rastre de cap cor. Descartada una primera possibilitat, he provat de trobar una altra forma reconeixible, com ara un yin-yang, cosa no gaire difícil de trobar en un cafè amb llet, per poc que es remeni. Però tampoc. No hi havia res en aquella massa espumosa del cafè amb llet que fes pensar en un gest de complicitat per part de la cambrera. No s'havia format un dibuix ni tan sols per accident. Era la pura imatge del caos arrebassada del conjunt i posada allà, damunt la taula, entre les notícies del diari i la cullereta, entre el dia que comença i l'època que s'acaba.

L'administració del Terror

Una coalició d'estats 'aliats' ha començat a bombardejar Líbia aquests dies. Segons la versió oficial, l'operació Odisea del Amanecer, o Amanecer de la Odisea té com a objectiu enderrocar el dictador Gadafi i alliberar la població revoltada. La versió oficial no diu res de l'augment diari del preu de la benzina. Ni tampoc amb les ànsies d'assegurar-se l'abastiment de cru. No diu, la versió oficial, que si Líbia fos un país pobre, sense petroli, als països atacants ni se'ls hauria passat pel cap fer veure al món que el governa un dictador que sotmet cruelment el seu poble.

Fa uns dies llegia la novel·la Esperant els bàrbars de Coetzee. La història del magistrat d'una ciutat de la frontera de l'Imperi, que veu com la seva tranquil·litat personal i l'equilibri de la població es trastoca amb l'arribada del coronel Joll, un enviat imperial que té la missió d'apaivagar els moviments dels bàrbars, a l'altra banda de la frontera. Els mètodes brutals del coronel (tortura, persecució, assassinat) contra uns bàrbars que ningú sap ben bé qui són ni què fan, més que pacificar la frontera, el que aconsegueixen és incendiar-la.


Dissabte passat apareixia en un diari la resposta que el fiscal donà a un acusat a l'acabament del judici: "No hi ha més justícia que aquella que emana del poble i que nosaltres administrem en nom del Rei". Què vol dir que 'emana del poble'? Que la justícia brolla, com si es tractés d'una font? Jo no record haver donat el vist-i-plau a cap llei redactada, ni conec ningú que ho hagi fet (ni tan sols un advocat). A qui o a què feia referència, el coronel Joll, vull dir el fiscal, quan deia que la justícia emanava del poble?

L'única Justícia és la que s'administra

en nom del Rei

L'estil Urbanització

L'amuntegament i superposició de capes: Als creuers de l'avinguda principal, tan prest s'anuncia un restaurant xinès com un pub britànic, un local de karaoke com un restaurant d'especialitats menorquines, un souvenir on trobar matalassos inflables, postals de l'illa Made in China, un parc d'atraccions aquàtiques, com un jaciment prehistòric.

El desarrelament: cada propietari tracta de conferir, dins els límits del seu xalet, un espai a mida dels seus desigs. Com s'assemblen entre ells, aquests espais-desigs! Els mateixos rectangles de gram, els mateixos arbusts formant tanques, les mateixes washingtònies, els mateixos cans que borden vora les reixes metàl·liques.

Un context de l'Estil Urbanització serví de font d'inspiració a Quim Monzó en un relat que explica com un home que arriba a ca seva es confón de vivenda (tot l'edifici és idèntic) i entra dins una altra casa, on hi ha les mateixes fotografies familiars (amb diferents protagonistes) exposades al menjador, damunt la televisió. Més tard arriba la dona de la casa, i tal vegada s'adona que aquell home no és el mateix de sempre, però s'hi assembla prou, així que ningú diu res i se'n van al llit com si tal cosa.

Es tracta de fugir d'aquí, important jardins de somnis exòtics a l'estil dels carpobrotus que més tard s'estenen en forma de plaga incontrolable.

La desubicació concreta: Thomson Holidays detalla als seus clients l'emplaçament de la urbanització: a menys de tres hores de qualsevol aeroport anglès.

El bungalou: una curiosa paraula d'origen indi que originàriament feia referència a les cases 'a l'estil de Bengala'.

les primeres vegades (àudio)

 

Una espècie de record poètic de les primeres vegades, en tres temps (les que han passat, les que van passar i les que han de passar). Degut a les dificultats de pujar un simple àudio al bloc, s'ha hagut de fer una cosa semblant a un video. Es proposa interpretar el rectangle negre com una finestra que dóna a una nit sense estrelles.

Amb la veu d'Òscar Mayer i una maneta de Miss Haiku.

TURMIX de batre tinta

L'exercici és el següent: agafar varis diaris locals d'una mateixa jornada i cercar entre totes les seccions del diari, des de la sinopsi de les pel·lícules a la cartellera del cinema fins a les cròniques futbolístiques, passant pels anuncis publicitaris, a fi de treure de contexte aquelles oracions (o fragments d'oracions) que apunten cap a un lloc estrany.

 * * *

la pràctica d'encendre bengales  

tot allò que vam aprendre construïnt avions

un passadís secret que permet entrar dins el cervell

la perforació per on han d'ésser hissats a la superfície

descobrir l’angle, calcular la força i dirigir l’efecte

un bri d’herba inadvertit

l’horitzó que s’obre és immens

Visc a la travesia i el vent ens porta moltes fulles

El sol surt a les 8.18 i es posa a les 19.46

La lluna surt a les 9.09 i es posa a les 19.51

una composició rítmica molt acolorida de coets

surt aigua d’una canonada del cementiri, provocant esquerdes a la carretera

un desig de convertir el Parlament en una caixa d'enganys

escenari de retalls

conflueixen dues realitats 

al quedar sense govern, s'estavellà contra les pedres

encara no havia pogut pensar en el discurs

hi ha moltes maneres de contar una història

la part sòlida d'aquest fang s'acumula en el pòsit formant capes, mentre que la part líquida es queda en la part superior

dubte sobre la constitucionalitat del retall

el nostre univers té uns 14000 milions d'anys (data del Big Bang)

l'opció del silenci com a fòrmula de conversió

les galàxies que hem descobert tenen unes turbulències interiors que les permet crear estrelles molt més ràpidament

atenció als símbols del trencaclosques, o dels núvols

* * *

Si es lliguessin bé amb el turmix, d'aquests ingredients en podria sortir una salsa que contindrien elements de l'avui científic. Però no. El que passa amb aquest TURMIX és justament el contrari: deslliga la salsa amb què els diaris condimenten el temps. 

* * *

A fora plou amb força, i els vianants travessen de pressa, davall els paraigües. Es sent la sirena d'una ambulància, més enfora. 

* * *

Estampes, petita col·lecció de la setmana

O: només tenir temps de fer un clic amb la càmera del mòbil.

O: la velocitat dels titulars.

Estampa 1a: Joel Buton.
A l'endemà de Carnestoltes, a l'hora de la posta del sol, Buton busca un lloc on passar la nit, entre els garrovers de la carretera que condueix a Mont-Roig. Fa 12 anys que va començar a caminar, ell tot sol, arrossegant un carro amb les seves pertinences. Entre elles, dues planxes de faquir de 1'50 metres de llarg per 30 centimetres d'ample, i un dossier on guarda les declaracions de tots els ajuntaments per on va passant, en què demanen la desaparició de les mines antipersona.

Estampa 2a: A propòsit de L'anticoncepte de Gil J. Wolman
En una de les sales del Macba, totalment a les fosques, apareixia una gran esfera penjada a mitjana alçada. Al cap de poc temps s'encenia, al mateix temps que es sentien veus confuses del propi Wolman, xerrant en francès. Esfera blanca sobre fons negres, veus confuses. Total: quasibé res. L'anticonepte. Els visitants no aguantaven més de trenta segons dins la cambra. Xoca el fet que dins una sala d'exposicions hi hagi una obra que sigui gairebé res, que frissi la inexistència.

Estampa 3: La paradoxa de les grans ciutats:
Com més desenvolupada tecnològicament és una gran ciutat, més difícil resulta viure-hi. Els lloguers són més cars, la vida en general és molt més cara que als afores o als pobles. Si la tecnologia i les màquines havien de servir per fer-nos la vida més senzilla, per què allà on s'acumulen els enginys la vida es fa cada vegada més costosa? 

Viatge nocturn amb la Màquina del Temps

La novel·leta La màquina del temps, de H. G. Wells és un relat lineal escrit sense gaire gràcia, però plagat d'imatges suggerents. Tracta d'un home, el Viatger del Temps (VT, a partir d'ara), que va crear un enginy amb el qual es podia desplaçar a través de la quarta dimensió, o sigui a través del temps.


A bord de la seva maquineta, VT es va desplaçar a l'any 802.701, ni més ni menys. Ja que hi som, devia pensar, no ens quedarem curts. Quan la màquina es va aturar i VT va aparèixer a n'aquell temps futur, es va trobar una societat certament anòmala. Esteia poblada per dos tipus d'éssers: els Elois, molt infantils ells, poc espavilats i més bé tontots; i per altra banda els temibles Morlocks, uns éssers blanquinosos que vivien davall la terra i s'alimentaven de la sang dels pobres Elois.

Un detall que crida molt l'atenció, d'aquest llibret, és la insistència del VT a encendre mistos. Es passa mitja novel·la encenent-ne, car així espanta els Morlocks (no suporten la claror), i també es guia en la foscor. Continuament afirma que si no hagués siguts pels mistos, no sap com se n'hauria ensortit a  n'aquell món remotament futur.

A continuació, es reprodueixen una sèrie de fotogrames de La Màquina del Temps


1. Els indicadors de la màquina: un dial enregistra els dies, un altre els milers de dies, un altre els milions de dies, i un altre els miliers de milions.

2. La màquina es posa en marxa, es mou!

  

 
  

3. L'agulla dels milers de dies girava tan ràpid com l'agulla dels segons d'un rellotge

4. Les alternances de nit i dia eren molt ràpides / El pas del sol a través del cel / Els dies i les nits batien.

5.  "Evidentment, hi havia bastants Morlocks, i s'esteien tancant damunt meu (...) Era el moment d'encendre un misto".

6. "No sé si compreneu el meu estat, però sempre sentia el perill a la meva esquena".














7. El V.T. va tornar allà on havia deixat la màquina del temps. Allà davant l'Esfinx Blanc, sobre un pedestal de bronze, devora el bedoll de color de plata, devora el garbuix d'arbustos de rododèndron.

THE END

(Les fotos s'han fet al Yaya Studio de Sabadell,

i els caretos dels Morlocks són fets seus)

Un sol minúscul

        

SOCIALISME, la darrera pel·li de Godard

Als seus 80 anys, Jean Luc Godard segueix igual de canyero que sempre. A ell tant li és que estem al maig del 68 com al febrer de 2011. El cine són imatges, colors, i texte i paraules, i al món exterior, és a dir, al que hi ha més enllà de la pantalla, hi ha explotació, hi ha diners que circolen, però també hi ha persones, veus, paraules que a vegades volen dir alguna cosa i a vegades no volen dir res.

I Godard, càmera en mà, fa de mol·lusc. Ell filtra, però no interpreta. Plasma, mostra. No conta cap història, no avorreix, però tampoc passa res si durant 5 minuts deixes de mirar la pantalla.

De fet, ahir a la nit quan va acabar la pel·li als cines Kaplan, va passar una cosa graciosa. No érem gaire públic, com a molt sis o set persones, i com que el film es va reproduir a través d'un projector instal·lat al mig del passadís, una treballadora del cine esteia pendent del trípode que subjectava el projector. Així que la pel·li es va acabar de cop, al final d'una frase i la pantalla es va quedar en negre. Ningú es va moure del seu seient. Van passar uns segons i res, fins que per fi es va encendre algun llumet, tènue, dels laterals. Un home es va aixecar d'entre el públic i va agafar l'abric, disposat a anar-se'n. Quan va passar per davant de la treballadora del cinema, li va demanar, fluixet: 'ha acabat ja, veritat?', i la dona li va dir, igual de fluixet: 'sí'. Tots vam somriure i ens vam aixecar. El millor final per a una pel·li de Godard.

L'espiell desèrtic

Heus aquí com a la porta d'entrada del darrer pis del nombre 42 de la plaça George Orwell, altrament coneguda com Plaça del Tripi, i situada en la base del triangle que forma la plaça, s'hi troba, incrustat dins l'espiell, una imatge panoràmica de la carretera que duu a Monument Valley, al seu pas pel desert que separa els estats d'Utah i Arizona.

Com va arribar fins allà, aquella imatge, és un misteri. Tanmateix, no senbla que sigui ben bé una fotografia, ni tampoc un dibuix, tal vegada sigui una mescla de les dues coses, o només una taca. Tant se val. L'efecte que produeix és el mateix. El de veure el que hi ha darrera la porta d'entrada, o el que hi podria haver, més enllà de la casa.  Un punt de fuga. Un espiell que dóna al desert d'Arizona. Mirant l'espiell una estona seguida, es poden veure arribar tot tipus de personatges solitaris, creuant la carretera polsegosa.

Sospita

Cada dematí arriba puntual, a les 7:52, el tren, l'escenari mòbil, ple a vessar. Tothom es coneix els diàlegs, tothom coneix els personatges, sap quins seran els seus moviments. I així i tot...

La majoria dels passatgers són espectadors, no figurants. Els figurants no tenen cap tipus d'interès. Són molt més interessants els espectadors. Al cine és igual.

L'olor dels diners

No t'has fixat mai que els diners fan una olor estranya? Els bitllets, les monedes no tant. Com més gran és el bitllet, més olor fa. Com menys val, més olor a suat, perquè més gent pot tenir bitllets de 5 euros. Estan arrugats, quasi sempre. Fan olor de butxaca de texans, de cama, de greix dels dits.

Els de 20 no tant. Surten del caixer automàtic, per exemple, amb olor de caixa fort. Olor d'haver estat tancats sempre, des que els van fer.

A vegades fas una feina en negre i et paguen amb bitllets de 50 i bitllets de 10, és lo típic, i algunes monedes també cauen. Dins un sobre tot. Un sobre blanc, sense inscripcions ni res. De part de dins, el sobre sol tenir unes sanefes blau cel. I bé, aquests diners, a vegades, no sempre, fan olor d'humitat. De calaix ple de floridura tancat amb clau. Fan olor d'haver estat ben guardadets.

Diuen que els bitllets tenen restes de cocaïna enganxades al paper. Deu ser per açò que costen més del que valen.

I les monedes. Sí, les monedes també fan olor. De metall i de suor.

De què fan olor , els diners, així? D'humanitat, de treball, d'intempèrie, de brutícia, vés a saber. És que algú s'entretindrà a ensumar-los?

Chuang Tzu i la papallona dels seus somnis

Al pensador zen Chuang Tzu se'l coneix, sobretot, per aquella història segons la qual un dia ell esteia adormit, i llavors va començar a somiar que era una papallona que volava i anava d'aquí a allà. Però arribà un punt que ja no sabia si era Chuang Tzu que somiava que era una papallona o una papallona que somiava que era Chuang Tzu.

Açò està molt bé com a joc de paraules. Però o bé Chuang Tzu somiava que era una papallona, o bé una papallona somiava que era Chuang Tzu. Somien les papallones? Tal vegada sí.

Si Chuang Tzu somiava que era una papallona, aleshores la papallona no podia somiar res perquè era una papallona somiada, i per tan, era incapaç de somiar res, almenys per si mateixa. Encara que les papallones puguessin somiar, aquella papallona somiada no podia somiar pel seu compte. 

Chuang Tzu xubecant a Croàcia

Però podria ser Chuang Tzu que somiava que la papallona somiava que era una altra papallona que somiava el filòsof xinès. Seria una espècie de parèntesi que s’obriria i es tancaria sense arribar enlloc. En somnis , tot és possible. 

També podria ser que la papallona somiada per Chuang Tzu somiés que era Chuang Tzu i entost d’un coleòpter.  

Posem per cas que era la papallona la que somiava amb Chuang Tzu. Chuang Tzu, aleshores, no era ningú, sinó el somni d’un insecte bonic. 

En qualsevol cas, és una qüestió que no té cap tipus d'importància.

L'auto immòbil de Raleigh

Winston Raleigh és un dels personatges que l'escriptor menorquí Màrius Verdaguer va recrear a la novel·la Piedras y Viento, a l'any 59.  Es tractava del fill del governador anglès destinat a Maó, que acabava d'arribar al port a bord del Pòlux, un vaixell de bandera britànica.

Havia arribat a l'illa amb la intenció de buscar-se la vida, donat que s'havia quedat sense un cèntim i necessitava l'ajut de son pare. Per altra banda, a bord del Polux hi viatjava també n'Elsa Nielsen, una jove amb qui Raleigh mantenia una relació d'amagat.

Amb ganes de començar una nova vida i deixar enrere el seu passat, turmentat per conflictes interns dificils de comprendre avui en dia, Raleigh topa de ple amb els elements que fuetegen l'illa. Al més pur estil del romanticisme, és la tramuntana, els còdols, els illencs que passen dels anglesos; en definitiva,  el paisatge, el que té més vida que els propis personatges.

Il·lustració d'ALEKSANDRA KOPFF

L'assumpte arriba al paroxisme quan el jove Raleigh es disposa a anar en cotxe des del moll del port de Maó fins el centre de la ciutat:

"En el muelle les esperaba un pesado coche pintado de verde, que tenía la apariencia de una barca. (...)

Lentamente el coche subió una larga cuesta. La ciudad de Mahón se aproximaba a ella".

Era la ciutat la que s'aproximava al cotxe, i no a l'inrevés. Es tracta d'una metàfora com qualsevol altra, per explicar el pas del temps. Seguint la seva lògica, les coses passen perquè arriben per si soles, no fa falta que les vagis a buscar. Tant dóna si xerram d'anar a Maó en cotxe com de viure. La mort és l'inevitable i tant dóna el que facis per evitar-la. 

També hagués pogut dir que la carretera es desenrotllava davall les seves rodes, a mesura que avançava amb la tartana verda. Winston Raleigh seria, així, un personatge impossible de predir. Les coses succeeixen a mesura que un les fa possible. 

Però no. Raleigh esteia assegut dins un cotxe en marxa mentre la ciutat es dirigia cap  a ell a tota velocitat, i havia de parar atenció, perquè si no anava alerta, tal vegada la ciutat li passaria de llarg

Diluïts amb aigua

La confluència de Diagonal amb Passeig de Gràcia és un formigueig constant de persones que surten de la boca del metro i s'escampen amb pas ràpid en direcció a les oficines dels voltants. 

Allà, en un costat del carrer, a l'esplanada que es forma en un dels laterals del Palau Robert, és el lloc que en Jean Claude ha escollit per pintar els seus quadres. Fa uns anys, es posava en un lateral del MACBA. Ara s'ha canviat aquí, potser aprofitant que al Palau Robert estan fent una exposició sobre el terratrèmol de Haití (ell va néixer a Port au Prince).

 

S'asseu damunt un pot de pintura, col·locat ben aprop d'un dels pocs arbres que emergeixen del ciment. Aquella minsa porció de terra li serveix per deixar caure les gotes de pintura o l'aigua sobrant.
 
Així com va acabant els quadres els exposa allà mateix, estalonats l'ún contra l'altre entre els bancs del carrer. Amb el que ven es compra cigarretes i pots de pintura a l'aigua. Les pintures a l'aigua s'assequen prest, açò li permet pintar fins el capvespre i esperar fins a que eixugui.

Mentre avança el capvespre, i la gent que surt de les oficines torna cap a les boques del metro, en Jean Claude pinta figures humanes que es repeteixen, figures negres que tenen braços i caps però que no tenen rostre, ni ulls ni boca. Amuntegades en poc espai, i que s'assequen ràpid, perquè es dilueixen amb aigua.

Per berenar tenim mitja hora

L'ACTUALITAT

Espanya, amb un 20'6% d'aturats, és el país d'Europa amb més població desempleada en edat de treballar.

El partit d'anada de les semifinals de la Copa de SS.MM. el Rei, es jugarà dimecres que ve a l'estadi de l'Almeria. El partit es jugarà a les 20 hores i serà retransmès en directe.

 *

L'OBRA

Darrera  la porta d'entrada, algú ha escrit amb un plastidecor blau marí:

200 tornillos 16
200 tuercas 16
200 arandelas

 

Aquella illa és una vasta extensió de terreny cultivable

Menorca                      

M'enroca

M'encaro

Món cera

Enrocam

Ancorem

–On cream?

En Marco

o en Marc

–Carme, no!

Or, cànem

Món acre

–Com n'era!

Rocamen

–Renom? Ca!

Ca menor

–Roc, anem.

–Caro, 'nem.

Carn emo

Ron Meca

Cameron

Ron, ca mè

Ramón C. E.

Cremona

No crema

Mecano R

Carn o mè

En croma

–Amèn, cor.

Manco re

–Mena, cor.

–Rema, Noc.

Ca'n More

Món acer

N'era moc

–Mor, ànec!

A set l'altesa

EL TRESOR: D’armes, només es va endur les dents postisses i una pistola amb la capacitat de glaçar els seus adversaris, o de reduir-lis la mida.
CONFUSIÓ: Sols el boig del poble va reconèixer el rei d'incògnit. D'un salt, es va plantar davant del monarca i li va dir:
     –Et tallaré el coll, a tu i els teus dòbermans.
     Un cop sec de destral convertí l’error en terror.

FUTUR: –Què ha dit la predicció?
     –Que en cas de pluja, agafi el paraigües, majestat.
     –D’acord. Ho tindré en compte.

L’HORÒSCOP. Abans de fugar-se, l’horòscop del rei deia que aquella setmana una persona estaria molt pendent d’ell.

FORBES –El rei en persona envià un SMS molt ofensiu a la meva muller –declarà el camerleng-. Ella apareix a la llista de Forbes, entre les 50 dones més poderoses del món.
     –I qui és la seva dona –demanà l’investigador Moravia.
     –Per si no ho sap, a més de ser la meva dona, és la filla de son pare.

DÓNA-LI AL REI. Dóna-li la mà al rei, és seva. A l’igual que el peu de rei, els peus de porc, les manetes de ministre i els braços de gitano.

ECLIPSI. Tot rei sap que amagar-se en una ciutat és tan difícil com amagar el sol a ple dia: la seva cara és d’ús corrent en les grans superfícies. Tot rei sap que ha de fugar-se de nit.

Des del Parlament, la fàbrica de fer lleis, que aglutina els grans empresaris i la burgesia, s’insisteix en què els arguments sobre la possible desaparició del monarca careix de base científica.

EL DISCURS A LA NACIÓ. –No vull sortir per televisió –digué el rei-. Per dir què.

El Pentàgon, per la seva banda, prepara un informe sobre els efectes de la caiguda de la monarquia.

UN CONTE AMB FINAL FELIÇ –La meva vida –deia l’escalfacadires- és un conte amb final feliç i que ja està escrit, però que es va endarrerint i posposant, i mai no arriba a ser feliç del tot ni a acabar del tot.

SERVITUD: –Què en sabreu vosaltres, que no heu nascut al si de la Família Reial, del què és la servitud? La corona... La corona te la treus per menjar i per raspallar-te les dents, i prou.

DECLARACIÓ. Al bell mig del desert, es va declarar el foc.

EL TAROT: –Veig una planta d’alumini amb flors de plàstic. Veig un home irrellevant clavant el seu genoll en els genitals d’un home rellevant. També veig un dipòsit o un laboratori amb bosses de sang emmagatzemades.

MORAVIA: Digué el camarleng:
     –El rei ha traït els seus ancestres i ara despertarà tot un exèrcit de criatures diabòliques. Vampirs, homes llop, tots ells deambularan pels carrers, de nit i de dia. Ha de trobar-lo, Moravia. Sort, i que la Verge dels Desamparats l’ajudi a trobar aquesta ovella descarriada.

Quan costa escriure un best seller?

Fa poc ha sortit publicada la novel·la històrica El sueño de Justiniano, per l'editorial Ediciones B, en la qual un servidor fa de lector de manuscrits. En el cas d'aquesta novel·la, he vist tot el procés d'edició, tot el que ha succeït des d'un document de Words fins a la impressió en paper d'una totxana de més de 800 pàgines. La sensació és estranya, tal vegada semblant a la d'un pagès que fa la verdura en el seu hort, i que un bon dia una multinacional tipus MacDonalds li compra la ceba per a fer el seu Mega Big Whooper Eco. Segur que al pagès se li'n fot l'hamburguesa en qüestió, però saber que hi ha la seva ceba en la salsa, fa sentir-s'ho com a propi, d'alguna manera.

 L'autor, per la seva banda, poc després de tancar el tracte amb l'editorial, es demanava si és possible viure de l'escriptura. Ho diu ell, que és professor d'universitat i que li acaben de publicar un llibre que es ven per 23 euros a les llibreries, i del qual se n'ha fet una primera tirada de 4000 llibres.

Els nombres que ha fet l'autor són els següents: si comptem que el ritme mig d'escriptura és d'una pàgina per hora (!), una novel·la de 400 pàgines durà 400 hores de feina, només de redacció. A n'aquestes, suma-li 400 hores més d'investigació històrica, correcció del manuscrit, etcètera. En total, l'autor afirma que per escriure una novel·la com aquesta, li ha portat unes 1400 hores, i que aquesta xifra, multiplicada per 24 euros l'hora, que seria el preu mig d'una hora de feina (!), dóna un total d'un poc més de 34000 euros. Aquest serien els nombres de la novel·la, segons el propi autor (http://elocasodebizancio.blogspot.com/2010/09/es-rentable-publicar-una-novela.html).

Clar que aquests càlculs són els propis d'un obrer de l'escriptura. Ara hi mancaria conèixer el punt de vista de l'editorial, veure com s'ho fan per convertir un document de Words en un best seller...

Aixovar

Setze anys després de la seva mort, es van trobar les pertinences més valuoses que l'home havia guardat dins un maletí de cuir negre amb combinació secreta.

Hi havia un document signat pel consolat francès, amb data del 10 de febrer de 1939, un carnet de la CNT amb els fulls descosits i les cobertes ennegrides, una agenda amb nombres de telèfon i adreces escrites a mà, un carnet de soci del RCD Mallorca, un sobre amb fotografies en què apareix l'home, ja major, disposant-se a penetrar una al·lota molt més jove que ell, que l'espera nua damunt un sofà; fotografies de carnet, en diferents moments de la seva maduresa. Una llibreta amb fulls quadriculats, tamany dinA4 enquadernades amb espiral metàl·lic i que contenen les memòries que l'home, un dia, va assegurar que havia escrit i que després havia cremat.

En obrir  el maletí, un munt de mistos es va escampar per damunt la taula.

*

Digues-me com mor un home, i et diré com va viure.

Instruccions per a pintar una habitació

Cobrir el terra de l'habitació amb paper de diaris vells, una manta o un plàstic.

Reservar el sòcol amb cinta de paper per a que no hi vagin esquitxos.

Pintar la paret fins que a fora es fa fosc.

En acabar de pintar, anar fins a la finestra i guaitar. Passen avions, s'encenen les estrelles.

Històries made in Krafft-Ebing

Richard von Krafft-Ebing era, definitivament, un psiquiatra alienista (el concepte d'alien podria ser interessant) que  va tractar de catalogar l'ample ventall de les malalties mentals existents al seu moment, al voltant d'una obra que es deia Medicina general. A fi d'acompanyar les seves teories, les il·lustrava amb petits relats breus, molt coloristes, que ell anomenava Observacions Clíniques. Idò bé, molts d'aquests relats són autèntiques joies, a camí entre el surrealisme i l'art brut. Alguns exemples:

“El 29 de marzo de 1862, en el Jardín de Plantas de París, un señor de 78 años y medio se aproxima a un muchacho de 13 años que miraba los caracoles; le coge sus partes sexuales, diciéndole:

–¡Eh, el bonito caracol!”

Un altre estampa:

“El 29, hubo un incendio en una finca de los alrededores de la ciudad. C, había pasado poco antes por allí con su cigarro encedido y probablemente lo arrojó al pasar en el próximo hórreo de heno. Detenido en lugar cercano al incendio e interrogado, pretende que estaba allí cazando ratones. Ante el juez trata de encender un cigarro”.

Impressionant l'agilitat del relat, les relacions desbaratades que Krafft-Ebing estableix com si fos la cosa més natural del món, a fi de fer-nos veure una coherència més que xocant. 

Per últim, val la pena llegir la història que apareix en l'observació clínica de K.-E., datada el 15 d'octubre de 1864. El protagonista és un avi que segons el psiquiatra patia de "demència paralítica":

“El 15 de octubre de 1864 sale humo de pólvora de su cuarto. Abriósele y se le encuentra con una pistola en la mano y pólvora quemada sobre la mesa. C. explica a la policía que quiso defenderse contra unos ladrones que habían entrado.

“Las gentes de la casa interpretaron su actitud como malquerencia, porque le habían reprendido por alguno actos indecentes. C. entraba, en efecto, en el cuarto que le agradaba y había escogido el cajón de una cómoda de caoba para hacer sus necesidades".

L'efecte Krafft-Ebing

La pesca de la trucha en América, de Richard Brautigan, és l'anada de castanya més grossa que he llegit de fa molta estona. És un llibre d'històries curtes que tenen com a denominador comú les sortides de l'autor a pescar, tot i que de peixos n'apareixen pocs. La pesca és l'excusa per començar a explicar qualsevol història estranya que li va succeir mentre anava a pescar truites. 

A vegades els relats segueixen l'esquema d'aquelles revistes que posen qüestionaris d'experts sobre un tema, en què el públic li fa preguntes i ell, que és La Pesca de La Trucha En América, respon explicant qualsevol cosa. Per exemple, en el relat De regreso a la cubierta de este libro, un seguidor de la Pesca li xerra d'un tal Fritz que viu a San Francisco, i l'autor li respon dient que s'alegra que el tal Fritz no hagi anat a la presó. Acte seguit, i sense saber ben bé com, comença a anar-se’n per les branques:  li diu que a Nova York li va molt bé, però que fa molta calor. Tanta, que la nit passada hagué d’embolicar-se el cos amb un llençol banyat per refrescar-se, però llavors el ca de la casa li començà a bordar, i com que el ca bordava tant fort, la casa s’omplí de morts. L’home començà a lluitar amb els morts, amb l’enrenou els vesins de Puerto Rico s’enfurismen... i així.

Segons el mateix Brautigan, aquest llibre el va escriure d'una sola tirada mentre eren de vacances amb la seva dona, en un càmping, a mitjans dels anys seixanta. De fet, va sortir publicat per primera vegada el 1967. La seva dona no sabia que Richard era escriptor. Una vegada li havia demanat a què es dedicava, i ell li va respondre que es guanyava la vida donant consells sobre la pesca de la truita.

En un moment determinat, en el llibre apareix una cita d'un altre escritpor, anomenat Krafft-Ebing, i que fa tanta via com Brautigan, o encara més i tot. Açò és Krafft-Ebing: 

“El alcalde de una pequeña ciudad del este de Portugal fue visto una mañana empujando una carretilla llena de órganos sexuales por la plaza mayor. La suya era una familia marcada. En el bolsillo trasero llevaba un zapato de mujer. Llevaba allí toda la noche”. 

Impressionant manera d'escriure. No sé si Krafft-Ebing és un autor real o se'l va inventar Brautigan. Segons Google, Krafft-Ebing és un psiquiatre de finals del segle XIX especialitzat en no sé quina paranoia sexual. 

Pensava en com es podria escriure com el Krafft-Ebing que es cita a La Pesca. Una manera podria ser retallar frases de diaris i enganxar-les unes amb altres, un poc a l'atzar. Així que un dia, el 9 d'octubre de l'any passat, vaig comprar 5 diaris regionals, en vaig retallar les oracions que em semblaven interessants, fins aconseguir una muntanyeta de tires de paper, i després les vaig enllaçar tal i com venien. L'experiment va donar com a resultat històries més o menys llargues i frases de l'estil:

"Uns actors que representaven a la brigada municipal, agafaven el banc amb la noia asseguda i escapaven muntanya a través".

"Enmig del boom, havia caigut en les seves mans un tros de cervell".

"Al fons, al costat de les vivendes, la furgoneta servia com a protecció contra el vent i l'arena".

En fi.

La cambra de projeccions

 CAMBRA DE PROJECCIONS DE SOMNIS, ES LLOGA. 300 €. Al carrer Sant Pau nombre 32, primer pis, segona porta.

A l'habitació d'aquest anunci, situada al carrer de Sant Pau de Barcelona, confluència amb carrer de Les Penedides. Aquí és on Paprika, la detectiu japonesa, hauria de venir a buscar la Mini DC que va desaparèixer dels laboratoris d'investigació científica del seu país. La Mini DC és un aparell amb forma de diadema que un grup d'investigadors japonesos van inventar amb la finalitat d'aplicar-la al tractament de pacients amb malalties mentals, introduint-se en els seus somnis. Els somnis dels pacients es podien veure en una pantalla d'ordinador. Ja s'havia provat vàries vegades. Però algú se'ls va avançar, i va robar la maquineta. Ara es tem que la MiniDC hagués anat a parar a mans d'algú que pretén controlar-nos la ment a tots noltros, i ho aconsegueix a través d'un malson col·lectiu en el qual, a poc a poc, hi anem caiguent tots.

No passa una nit sencera sense que es projectin tot tipus de somnis en aquesta cambra. Somnis relacionats amb talls: un home a qui el metge li va tallar el braç, a l'alçada del colze, per a solucionar-li les molèsties; un xinès acusat de contrarrevolucionari que pretenia tallar-li la columna vertebral a un altre amb una falziola... Per contra, imatges de viatges agosarats, baixades a través de parets verticals, revelacions d'una adivina, etcètera , etcètera.

Tal vegada és per la geometria de la cambra (es tracta d'una habitació triangular, aixamflanada pels dos costats, i que és el punt d'inici de l'espiral que conforma el passadís i la resta de la casa), o tal vegada per la ubicació de l'edifici respecte del carrer, del barri, de la ciutat i del món.

Confluències que es tallen en un punt. El carrer St. Pau. Zona de majoria paquistanesa. Més avall, els pollastres donen voltes al mostrador del Pollo Rico. Cauen les gotes de greix: plop, plop. Ones. Freqüències. Més avall hi ha les putes. El lloc ideal per amagar la Mini DC.  

Un qüestionari de merdòfia

     D'una porta del mercat de la Boqueria

Ara resulta que per trobar feina has de presentar la teva candidatura al lloc de feina. Una candidatura pròpia. Com qui es presenta a les eleccions al parlament o a la presidència d'un club de futbol.

I com es fa per a presentar una candidatura a -posem per cas- un lloc de dependent en un supermercat de productes ecològics? És molt fàcil, omplint qüestionaris com aquest:
 

- Carta de presentació

   Seleccioni una carta de presentació del seu disc dur

- Quina és la teva disponibilitat per treballar?:

    Jornada reduïda

    Torn de tarda

    Disponibilitat total

    Jornada complerta

    Torn de matí

- Què és, segons tu, el més important d'una feina?:

- Què creus que pots aportar a una empresa com X?:

- Per què estàs interessat/-ada en treballar amb X?:

- Per què creus que has de ser tu el/la seleccionat/-ada, i no una altra persona?:

Fins aquí el qüestionari, que sembla el guió d'un sketch de Bruno Oro al seu programa Vinagre.

Una vegada s'ha acomplert degudament el formulari, s'envia al departament de Recursos Humans per a que dicti la seva divina providència respecte a la teva candidatura.

I amb un poc de sort, deixaràs de ser candidat i et convertiràs en l'Elegit, el vencedor, el guanyador...

Es recomana repassar La teoría de las especies abans.

I que visqui l'antropofàgia, sobretot si és ecològica.

Cada minut és diferent

  

20:47

els minuts són caixetes

en les que

hi caben coses, successos

que tenen lloc ara

i d’altres que han succeït

avui matí

o fa mil anys

a n’aquest

carrer, fa milers d’anys

el banyaven els aiguamolls

més enllà, a la muntanya,

hi havia boscos i llops

20:51

el fum dins els ulls dins el forn

potser algú es va entretenir

a embetumar les parets

negres

potser el forn es calarà foc

o es calava, ja abans

el pa, de més d’un quilo de massa

20:57

ara.

hi ha una al.lota amb qui coincidim

amb molta freqüència pels carrers

de la ciutat

estrany

difícil

abans de trobar-nos, avui capvespre

m’ha semblat que la veia asseguda

amb més gent a la terrassa d’un bar

però no era ella

en canvi, pocs metres més enllà me

l’he trobada, amb altres dues dones

anaven a sopar

20:59

els músculs es tensen

fan força en una direcció

la tracció mecànica manté

el camió deturat

els llavis s’exerciten

el vent infla la bandera suaument

fred, fa fred

els dits busquen, a través de la corda

el forat per on ha de passar

el cabdell

rasca, rasca, crida, busca

 

21:02

dins l’avió

he xerrat amb una al.lota

la primera cosa que ha dit és

tenc nòvia

no m’agrada el poble

la gent és tancada

no em deixaran sortir aquesta

nit, què esperen que faci

que dormi mentre tothom se’n va de festa

i que vetlli ma mare, que dormirà a vela plena?