7 d’abr. 2011

Poesia sense etiqueta

La força dels poemes de Princesa Inca, recollits en un llibre per primera vegada, no surt d'un llenguatge primmirat i culte, ni d'uns versos acurats ni tampoc d'una mètrica medida. Surt d'unes paraules que brollen des de molt endins, d'un punt o múltiples punts de l'anatomia humana, de dins les venes, el fetge, de la planta dels peus, del cor, del cervell, de qualsevol indret palpitant que posseeix una informació que la ment encara no ha processat.

A ella se la relaciona amb psiquiàtrics, per haver-ne habitat algun segons sembla; amb la malaltia mental, per haver patit qualque tipus de trastorn psíquic. És l'etiqueta que se li penja, tal vegada perquè és més fàcil per dur-la a vendre. Però més enllà d'açò, els poemes de Princesa Inca t'arriben directament perquè són les paraules d'algú que té una cosa important per explicar-te. D'algú que ho està visquent, i té la valentia suficient de posar-hi paraules.

El llibre es diu La mujer precipicio i l'ha editat a Barcelona Libros del Silencio.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada