8 d’abr. 2011

Anvers i revers d'un paisatge llargament observat

 
He localitzat la imatge que em va provocar una sèrie de somnis relacionats amb vaixells que s’enfonsaven després d'envestir-se contra les roques: es tracta d’un quadre que penja al casino de Ciutadella i que mostra el paisatge d'una caleta arredossada i tranquila amb un vaixell ancorat en el seu interior.

Aquest quadre el vaig veure a diari al llarg de dos o tres anys, durant els intermedis que fèiem a la fusteria per anar a prendre cafè a mig matí. No sabria precisar què era exactament el que em cridava l'atenció del quadre, però sé que em produïa incomoditat. Veia el vaixell massa gran,  desproporcionat en relació a la curta distància entre les dues voreres de la caleta. I pensava que quan hagués de donar la volta s’envestiria irremeiablement contra les roques. Aquest pensament era recurrent. Supòs que tindria alguna cosa a veure amb l’ofici de fuster: agafar mides, tenir-les en compte a l’hora de treballar, calcular les distàncies. Tanmateix, hi havia dies que ho sopesava d’una manera més optimista, i creia que el vaixell sí que podria sortir de la bocana sense problemes; m’inclinava a creure, inclús, que el quadre havia sigut pintat in situ. Però el meu inconscient relacionava la imatge del vaixell, d’aquell vaixell,  amb un cert impuls de destrucció.

Aquest impuls va culminar o finalitzar en un somni en el qual es veia un vaixell que s’enfonsava després d’haver-se envestit contra l’espadat rocós d’una cala estreta. La cosa curiosa és que veia el vaixell ja enfonsat, però no com s’enfonsava. Fets consumats. Es veien només restes del vaixell sobressortint del mar calm, flotsam and jetsam dins una aigua plomissa.

Es reproduïa ecxactament la mateixa incomprensió de veure un vaixell desproporcionat ja amarrat dins la caleta, sense veure com ha arribat fins allà, com s’ho ha fet per entrar, i comprovar si en aquell home que passeja per la coberta hi ha algun gest que denoti nerviosisme. En el somni, en canvi, es visualitza l’enfonsament sense passar per la maniobra de l’accident, sense saber si s’hauria pogut fer alguna maniobra per salvar l’embarcació, si es tractava d’una imprudència dels tripulants, o d’una catàstrofe natural. (O de que el vaixell era, efectivament, massa llarg per poder sortir d’allà dins).

Ara, quan veig el quadre, l’escena té una vida pròpia particular, es mou en la direcció que condueix, en un segon pla, en l’anvers del quadre, en direcció a l’enfonsament, talment un negatiu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada