26 de febr. 2011

Viatge nocturn amb la Màquina del Temps

La novel·leta La màquina del temps, de H. G. Wells és un relat lineal escrit sense gaire gràcia, però plagat d'imatges suggerents. Tracta d'un home, el Viatger del Temps (VT, a partir d'ara), que va crear un enginy amb el qual es podia desplaçar a través de la quarta dimensió, o sigui a través del temps.


A bord de la seva maquineta, VT es va desplaçar a l'any 802.701, ni més ni menys. Ja que hi som, devia pensar, no ens quedarem curts. Quan la màquina es va aturar i VT va aparèixer a n'aquell temps futur, es va trobar una societat certament anòmala. Esteia poblada per dos tipus d'éssers: els Elois, molt infantils ells, poc espavilats i més bé tontots; i per altra banda els temibles Morlocks, uns éssers blanquinosos que vivien davall la terra i s'alimentaven de la sang dels pobres Elois.

Un detall que crida molt l'atenció, d'aquest llibret, és la insistència del VT a encendre mistos. Es passa mitja novel·la encenent-ne, car així espanta els Morlocks (no suporten la claror), i també es guia en la foscor. Continuament afirma que si no hagués siguts pels mistos, no sap com se n'hauria ensortit a  n'aquell món remotament futur.

A continuació, es reprodueixen una sèrie de fotogrames de La Màquina del Temps


1. Els indicadors de la màquina: un dial enregistra els dies, un altre els milers de dies, un altre els milions de dies, i un altre els miliers de milions.

















2. La màquina es posa en marxa, es mou!


 
  
3. L'agulla dels milers de dies girava tan ràpid com l'agulla dels segons d'un rellotge














4. Les alternances de nit i dia eren molt ràpides / El pas del sol a través del cel / Els dies i les nits batien.
















5.  "Evidentment, hi havia bastants Morlocks, i s'esteien tancant damunt meu (...) Era el moment d'encendre un misto".

















6. "No sé si compreneu el meu estat, però sempre sentia el perill a la meva esquena".














7. El V.T. va tornar allà on havia deixat la màquina del temps. Allà davant l'Esfinx Blanc, sobre un pedestal de bronze, devora el bedoll de color de plata, devora el garbuix d'arbustos de rododèndron.

















THE END

(Les fotos s'han fet al Yaya Studio de Sabadell,
i els caretos dels Morlocks són fets seus)

23 de febr. 2011

22 de febr. 2011

SOCIALISME, la darrera pel·li de Godard

Als seus 80 anys, Jean Luc Godard segueix igual de canyero que sempre. A ell tant li és que estem al maig del 68 com al febrer de 2011. El cine són imatges, colors, i texte i paraules, i al món exterior, és a dir, al que hi ha més enllà de la pantalla, hi ha explotació, hi ha diners que circolen, però també hi ha persones, veus, paraules que a vegades volen dir alguna cosa i a vegades no volen dir res.


I Godard, càmera en mà, fa de mol·lusc. Ell filtra, però no interpreta. Plasma, mostra. No conta cap història, no avorreix, però tampoc passa res si durant 5 minuts deixes de mirar la pantalla.

De fet, ahir a la nit quan va acabar la pel·li als cines Kaplan, va passar una cosa graciosa. No érem gaire públic, com a molt sis o set persones, i com que el film es va reproduir a través d'un projector instal·lat al mig del passadís, una treballadora del cine esteia pendent del trípode que subjectava el projector. Així que la pel·li es va acabar de cop, al final d'una frase i la pantalla es va quedar en negre. Ningú es va moure del seu seient. Van passar uns segons i res, fins que per fi es va encendre algun llumet, tènue, dels laterals. Un home es va aixecar d'entre el públic i va agafar l'abric, disposat a anar-se'n. Quan va passar per davant de la treballadora del cinema, li va demanar, fluixet: 'ha acabat ja, veritat?', i la dona li va dir, igual de fluixet: 'sí'. Tots vam somriure i ens vam aixecar. El millor final per a una pel·li de Godard.

20 de febr. 2011

L'espiell desèrtic

Heus aquí com a la porta d'entrada del darrer pis del nombre 42 de la plaça George Orwell, altrament coneguda com Plaça del Tripi, i situada en la base del triangle que forma la plaça, s'hi troba, incrustat dins l'espiell, una imatge panoràmica de la carretera que duu a Monument Valley, al seu pas pel desert que separa els estats d'Utah i Arizona.










Com va arribar fins allà, aquella imatge, és un misteri. Tanmateix, no senbla que sigui ben bé una fotografia, ni tampoc un dibuix, tal vegada sigui una mescla de les dues coses, o només una taca. Tant se val. L'efecte que produeix és el mateix. El de veure el que hi ha darrera la porta d'entrada, o el que hi podria haver, més enllà de la casa.  Un punt de fuga. Un espiell que dóna al desert d'Arizona. Mirant l'espiell una estona seguida, es poden veure arribar tot tipus de personatges solitaris, creuant la carretera polsegosa.

18 de febr. 2011

Sospita

Cada dematí arriba puntual, a les 7:52, el tren, l'escenari mòbil, ple a vessar. Tothom es coneix els diàlegs, tothom coneix els personatges, sap quins seran els seus moviments. I així i tot...

La majoria dels passatgers són espectadors, no figurants. Els figurants no tenen cap tipus d'interès. Són molt més interessants els espectadors. Al cine és igual.

10 de febr. 2011

L'olor dels diners

No t'has fixat mai que els diners fan una olor estranya? Els bitllets, les monedes no tant. Com més gran és el bitllet, més olor fa. Com menys val, més olor a suat, perquè més gent pot tenir bitllets de 5 euros. Estan arrugats, quasi sempre. Fan olor de butxaca de texans, de cama, de greix dels dits.

Els de 20 no tant. Surten del caixer automàtic, per exemple, amb olor de caixa fort. Olor d'haver estat tancats sempre, des que els van fer.

A vegades fas una feina en negre i et paguen amb bitllets de 50 i bitllets de 10, és lo típic, i algunes monedes també cauen. Dins un sobre tot. Un sobre blanc, sense inscripcions ni res. De part de dins, el sobre sol tenir unes sanefes blau cel. I bé, aquests diners, a vegades, no sempre, fan olor d'humitat. De calaix ple de floridura tancat amb clau. Fan olor d'haver estat ben guardadets.

Diuen que els bitllets tenen restes de cocaïna enganxades al paper. Deu ser per açò que costen més del que valen.

I les monedes. Sí, les monedes també fan olor. De metall i de suor.

De què fan olor , els diners, així? D'humanitat, de treball, d'intempèrie, de brutícia, vés a saber. És que algú s'entretindrà a ensumar-los?

8 de febr. 2011

Chuang Tzu i la papallona dels seus somnis

Al pensador zen Chuang Tzu se'l coneix, sobretot, per aquella història segons la qual un dia ell esteia adormit, i llavors va començar a somiar que era una papallona que volava i anava d'aquí a allà. Però arribà un punt que ja no sabia si era Chuang Tzu que somiava que era una papallona o una papallona que somiava que era Chuang Tzu.

Açò està molt bé com a joc de paraules. Però o bé Chuang Tzu somiava que era una papallona, o bé una papallona somiava que era Chuang Tzu. Somien les papallones? Tal vegada sí.

Si Chuang Tzu somiava que era una papallona, aleshores la papallona no podia somiar res perquè era una papallona somiada, i per tan, era incapaç de somiar res, almenys per si mateixa. Encara que les papallones puguessin somiar, aquella papallona somiada no podia somiar pel seu compte. 

Chuang Tzu xubecant a Croàcia


Però podria ser Chuang Tzu que somiava que la papallona somiava que era una altra papallona que somiava el filòsof xinès. Seria una espècie de parèntesi que s’obriria i es tancaria sense arribar enlloc. En somnis , tot és possible. 

També podria ser que la papallona somiada per Chuang Tzu somiés que era Chuang Tzu i entost d’un coleòpter.  

Posem per cas que era la papallona la que somiava amb Chuang Tzu. Chuang Tzu, aleshores, no era ningú, sinó el somni d’un insecte bonic. 

En qualsevol cas, és una qüestió que no té cap tipus d'importància.

7 de febr. 2011

L'auto immòbil de Raleigh

Winston Raleigh és un dels personatges que l'escriptor menorquí Màrius Verdaguer va recrear a la novel·la Piedras y Viento, a l'any 59.  Es tractava del fill del governador anglès destinat a Maó, que acabava d'arribar al port a bord del Pòlux, un vaixell de bandera britànica.

Havia arribat a l'illa amb la intenció de buscar-se la vida, donat que s'havia quedat sense un cèntim i necessitava l'ajut de son pare. Per altra banda, a bord del Polux hi viatjava també n'Elsa Nielsen, una jove amb qui Raleigh mantenia una relació d'amagat.

Amb ganes de començar una nova vida i deixar enrere el seu passat, turmentat per conflictes interns dificils de comprendre avui en dia, Raleigh topa de ple amb els elements que fuetegen l'illa. Al més pur estil del romanticisme, és la tramuntana, els còdols, els illencs que passen dels anglesos; en definitiva,  el paisatge, el que té més vida que els propis personatges.


Il·lustració d'ALEKSANDRA KOPFF

L'assumpte arriba al paroxisme quan el jove Raleigh es disposa a anar en cotxe des del moll del port de Maó fins el centre de la ciutat:

"En el muelle les esperaba un pesado coche pintado de verde, que tenía la apariencia de una barca. (...)
Lentamente el coche subió una larga cuesta. La ciudad de Mahón se aproximaba a ella".

Era la ciutat la que s'aproximava al cotxe, i no a l'inrevés. Es tracta d'una metàfora com qualsevol altra, per explicar el pas del temps. Seguint la seva lògica, les coses passen perquè arriben per si soles, no fa falta que les vagis a buscar. Tant dóna si xerram d'anar a Maó en cotxe com de viure. La mort és l'inevitable i tant dóna el que facis per evitar-la. 

També hagués pogut dir que la carretera es desenrotllava davall les seves rodes, a mesura que avançava amb la tartana verda. Winston Raleigh seria, així, un personatge impossible de predir. Les coses succeeixen a mesura que un les fa possible. 

Però no. Raleigh esteia assegut dins un cotxe en marxa mentre la ciutat es dirigia cap  a ell a tota velocitat, i havia de parar atenció, perquè si no anava alerta, tal vegada la ciutat li passaria de llarg


5 de febr. 2011

Diluïts amb aigua

La confluència de Diagonal amb Passeig de Gràcia és un formigueig constant de persones que surten de la boca del metro i s'escampen amb pas ràpid en direcció a les oficines dels voltants. 

Allà, en un costat del carrer, a l'esplanada que es forma en un dels laterals del Palau Robert, és el lloc que en Jean Claude ha escollit per pintar els seus quadres. Fa uns anys, es posava en un lateral del MACBA. Ara s'ha canviat aquí, potser aprofitant que al Palau Robert estan fent una exposició sobre el terratrèmol de Haití (ell va néixer a Port au Prince).


S'asseu damunt un pot de pintura, col·locat ben aprop d'un dels pocs arbres que emergeixen del ciment. Aquella minsa porció de terra li serveix per deixar caure les gotes de pintura o l'aigua sobrant.
 
Així com va acabant els quadres els exposa allà mateix, estalonats l'ún contra l'altre entre els bancs del carrer. Amb el que ven es compra cigarretes i pots de pintura a l'aigua. Les pintures a l'aigua s'assequen prest, açò li permet pintar fins el capvespre i esperar fins a que eixugui.

Mentre avança el capvespre, i la gent que surt de les oficines torna cap a les boques del metro, en Jean Claude pinta figures humanes que es repeteixen, figures negres que tenen braços i caps però que no tenen rostre, ni ulls ni boca. Amuntegades en poc espai, i que s'assequen ràpid, perquè es dilueixen amb aigua.