31 de març 2011

El poble és tan petit

Des de la taula on hi ha l'ordinador des del qual estic escrivint aquesta entrada, es sent cantar una mèl·lera que està situada damunt l'antena del televisor del vesí, que no és altre que un dels polítics detinguts fa dos dies a Ciutadella acusats de corrupció.

Què bé que canta aquesta mèl·lera.

I diu:

Que no ho veus, quin sol que fa? Que no ho veus?

Que no ho veus, quin cel més blau que hi ha? Que no ho veus?

28 de març 2011

Contraatac

Un ca li mossegava els collons a un moix de grans dimensions allà, al fons del pati, davall un sostre de troncs i teules. El rostre del moix s'anava inflant a causa del maler. Tenia els ulls fora d'òrbita. Semblava que arribava a l'últim alè.

Però llavors el moix s'aixecà d'un salt i, fent contorsions en l'aire donà la volta sobre si mateix, anant a buscar els testicles del ca. Li enfonsà els ullals dins l'ànima, a través de la pell dels ous, mentre un altre moix -més petit- que havia aparescut de sobte li arpava els ulls al ca.

24 de març 2011

La missatgera

La cambrera s'ha entretingut una estona amb el cafè, abans de dur-lo a la taula. "Tal vegada adivina que avui és el darrer dematí que vindré a prendre'l aquí", he pensat, i per un moment he imaginat que esteia dibuixant alguna cosa amb l'espuma del cafè amb llet. Un darrer missatge sense paraules. Un cor. Seria el més fàcil. Un cor de comiat. Però quan ha deixat la tassa de cafè amb llet damunt la taula m'he adonat que els dibuixos damunt l'espuma no eren tan evidents. M'he esforçat per veure-hi un cor, mirant la tassa des de diferents angles, però què va, ni fer-hi aprop. No hi havia rastre de cap cor. Descartada una primera possibilitat, he provat de trobar una altra forma reconeixible, com ara un yin-yang, cosa no gaire difícil de trobar en un cafè amb llet, per poc que es remeni. Però tampoc. No hi havia res en aquella massa espumosa del cafè amb llet que fes pensar en un gest de complicitat per part de la cambrera. No s'havia format un dibuix ni tan sols per accident. Era la pura imatge del caos arrebassada del conjunt i posada allà, damunt la taula, entre les notícies del diari i la cullereta, entre el dia que comença i l'època que s'acaba.

22 de març 2011

L'administració del Terror

Una coalició d'estats 'aliats' ha començat a bombardejar Líbia aquests dies. Segons la versió oficial, l'operació Odisea del Amanecer, o Amanecer de la Odisea té com a objectiu enderrocar el dictador Gadafi i alliberar la població revoltada. La versió oficial no diu res de l'augment diari del preu de la benzina. Ni tampoc amb les ànsies d'assegurar-se l'abastiment de cru. No diu, la versió oficial, que si Líbia fos un país pobre, sense petroli, als països atacants ni se'ls hauria passat pel cap fer veure al món que el governa un dictador que sotmet cruelment el seu poble.

Fa uns dies llegia la novel·la Esperant els bàrbars de Coetzee. La història del magistrat d'una ciutat de la frontera de l'Imperi, que veu com la seva tranquil·litat personal i l'equilibri de la població es trastoca amb l'arribada del coronel Joll, un enviat imperial que té la missió d'apaivagar els moviments dels bàrbars, a l'altra banda de la frontera. Els mètodes brutals del coronel (tortura, persecució, assassinat) contra uns bàrbars que ningú sap ben bé qui són ni què fan, més que pacificar la frontera, el que aconsegueixen és incendiar-la.


Dissabte passat apareixia en un diari la resposta que el fiscal donà a un acusat a l'acabament del judici: "No hi ha més justícia que aquella que emana del poble i que nosaltres administrem en nom del Rei". Què vol dir que 'emana del poble'? Que la justícia brolla, com si es tractés d'una font? Jo no record haver donat el vist-i-plau a cap llei redactada, ni conec ningú que ho hagi fet (ni tan sols un advocat). A qui o a què feia referència, el coronel Joll, vull dir el fiscal, quan deia que la justícia emanava del poble?




L'única Justícia és la que s'administra
en nom del Rei

21 de març 2011

L'estil Urbanització





L'amuntegament i superposició de capes: Als creuers de l'avinguda principal, tan prest s'anuncia un restaurant xinès com un pub britànic, un local de karaoke com un restaurant d'especialitats menorquines, un souvenir on trobar matalassos inflables, postals de l'illa Made in China, un parc d'atraccions aquàtiques, com un jaciment prehistòric.

El desarrelament: cada propietari tracta de conferir, dins els límits del seu xalet, un espai a mida dels seus desigs. Com s'assemblen entre ells, aquests espais-desigs! Els mateixos rectangles de gram, els mateixos arbusts formant tanques, les mateixes washingtònies, els mateixos cans que borden vora les reixes metàl·liques.

Un context de l'Estil Urbanització serví de font d'inspiració a Quim Monzó en un relat que explica com un home que arriba a ca seva es confón de vivenda (tot l'edifici és idèntic) i entra dins una altra casa, on hi ha les mateixes fotografies familiars (amb diferents protagonistes) exposades al menjador, damunt la televisió. Més tard arriba la dona de la casa, i tal vegada s'adona que aquell home no és el mateix de sempre, però s'hi assembla prou, així que ningú diu res i se'n van al llit com si tal cosa.

Es tracta de fugir d'aquí, important jardins de somnis exòtics a l'estil dels carpobrotus que més tard s'estenen en forma de plaga incontrolable.

La desubicació concreta: Thomson Holidays detalla als seus clients l'emplaçament de la urbanització: a menys de tres hores de qualsevol aeroport anglès.

El bungalou: una curiosa paraula d'origen indi que originàriament feia referència a les cases 'a l'estil de Bengala'.

16 de març 2011

les primeres vegades (àudio)

 


Una espècie de record poètic de les primeres vegades, en tres temps (les que han passat, les que van passar i les que han de passar). Degut a les dificultats de pujar un simple àudio al bloc, s'ha hagut de fer una cosa semblant a un video. Es proposa interpretar el rectangle negre com una finestra que dóna a una nit sense estrelles.

Amb la veu d'Òscar Mayer i una maneta de Miss Haiku.

14 de març 2011

TURMIX de batre tinta

L'exercici és el següent: agafar varis diaris locals d'una mateixa jornada i cercar entre totes les seccions del diari, des de la sinopsi de les pel·lícules a la cartellera del cinema fins a les cròniques futbolístiques, passant pels anuncis publicitaris, a fi de treure de contexte aquelles oracions (o fragments d'oracions) que apunten cap a un lloc estrany.

 * * *

la pràctica d'encendre bengales  

tot allò que vam aprendre construïnt avions


un passadís secret que permet entrar dins el cervell

la perforació per on han d'ésser hissats a la superfície


descobrir l’angle, calcular la força i dirigir l’efecte

un bri d’herba inadvertit

l’horitzó que s’obre és immens

Visc a la travesia i el vent ens porta moltes fulles

El sol surt a les 8.18 i es posa a les 19.46

La lluna surt a les 9.09 i es posa a les 19.51

una composició rítmica molt acolorida de coets

surt aigua d’una canonada del cementiri, provocant esquerdes a la carretera

un desig de convertir el Parlament en una caixa d'enganys

escenari de retalls

conflueixen dues realitats 

al quedar sense govern, s'estavellà contra les pedres

encara no havia pogut pensar en el discurs

hi ha moltes maneres de contar una història

la part sòlida d'aquest fang s'acumula en el pòsit formant capes, mentre que la part líquida es queda en la part superior

dubte sobre la constitucionalitat del retall

el nostre univers té uns 14000 milions d'anys (data del Big Bang)

l'opció del silenci com a fòrmula de conversió

les galàxies que hem descobert tenen unes turbulències interiors que les permet crear estrelles molt més ràpidament

atenció als símbols del trencaclosques, o dels núvols

* * *

Si es lliguessin bé amb el turmix, d'aquests ingredients en podria sortir una salsa que contindrien elements de l'avui científic. Però no. El que passa amb aquest TURMIX és justament el contrari: deslliga la salsa amb què els diaris condimenten el temps. 

* * *

A fora plou amb força, i els vianants travessen de pressa, davall els paraigües. Es sent la sirena d'una ambulància, més enfora. 

* * *




11 de març 2011

Estampes, petita col·lecció de la setmana

O: només tenir temps de fer un clic amb la càmera del mòbil.

O: la velocitat dels titulars.

Estampa 1a: Joel Buton.
A l'endemà de Carnestoltes, a l'hora de la posta del sol, Buton busca un lloc on passar la nit, entre els garrovers de la carretera que condueix a Mont-Roig. Fa 12 anys que va començar a caminar, ell tot sol, arrossegant un carro amb les seves pertinences. Entre elles, dues planxes de faquir de 1'50 metres de llarg per 30 centimetres d'ample, i un dossier on guarda les declaracions de tots els ajuntaments per on va passant, en què demanen la desaparició de les mines antipersona.







Estampa 2a: A propòsit de L'anticoncepte de Gil J. Wolman
En una de les sales del Macba, totalment a les fosques, apareixia una gran esfera penjada a mitjana alçada. Al cap de poc temps s'encenia, al mateix temps que es sentien veus confuses del propi Wolman, xerrant en francès. Esfera blanca sobre fons negres, veus confuses. Total: quasibé res. L'anticonepte. Els visitants no aguantaven més de trenta segons dins la cambra. Xoca el fet que dins una sala d'exposicions hi hagi una obra que sigui gairebé res, que frissi la inexistència.









Estampa 3: La paradoxa de les grans ciutats:
Com més desenvolupada tecnològicament és una gran ciutat, més difícil resulta viure-hi. Els lloguers són més cars, la vida en general és molt més cara que als afores o als pobles. Si la tecnologia i les màquines havien de servir per fer-nos la vida més senzilla, per què allà on s'acumulen els enginys la vida es fa cada vegada més costosa?