30 de nov. 2009

Inversió de Futur

(Derivacions de l'expressió 'Inversió de futur' a partir dels sinònims del Diccionari Teide de 1999)





 

28 de nov. 2009

Emabé, 1





Les veritats són igual de petites que un salvavides llençat a un home que s’ha precipitat per la borda enmig de l’oceà Atlàntic. Són tan petites que al primer cop de vista sembla que no són certes o que són insignificants, talment mol·lècules surant en la immensitat. Tal vegada no sigui així, i les veritats no siguin ni grosses ni petites, i només siguin líquides –o com a mínim solubles amb la sang que les venes condueixen del cor al cervell, del cervell a les cames, de les cames als ulls, dels ulls novament al cor.

Hi ha somnis que anuncien certeses, hi ha veritats que encalcen cabòries, hi ha fal·làcies blanquejades que caben dins una Biblia de butxaca, hi ha veritats que s’anuncien oficialment i d’altres que ens arriben d’estraperlo, quan els ulls ens ballen a tota velocitat i noltros ens pensam que dormim. Hi ha veritats que s’aferren a la pell i aquestes poden prendre les dimensions desproporcionades d’un transatlàntic que s’enfonsa. No importa que sapiguem que el vaixell s’enfonsa, així i tot ens aferram a ell. Tampoc importa gaire que sapiguem que fa molta estona que fa aigua per tot.

Un dematí, trobant-me sense saber-ho al començament o al final d’una època, em vaig despertar als afores d’un polígon industrial. A la paret de llenya pintada, a dos pams dels meus ulls, es projectava un cercle encés, semblant al reflexe d’una copa de vi o al llumet làser de qualsevol impertinent que tornés de festa i estigués fisgonejant per la finestra. Durant uns segons, durant un instant, vaig ser incapaç de relacionar aquella llum vermella que venia de fora amb alguna cosa que no fos la continuació natural del somni que havia tingut, el protagonista del qual era un pagès arruïnat que sortia caminant d’un bosc net, davall el pont d’una autopista. Lluïa una gran barba, negra i espessa, i duia qualque cosa lleugera dins una bossa d’espart. Les seves sandàlies rosegades esteien cobertes de pols. Quan es va atansar a l’alçada dels ulls-càmera o dels ulls-pantalla, el pagès va explicar alguna cosa relacionada amb un negoci que havia anat a fer al poble i que no havia sortit bé, perquè madona s’havia desdit o perquè a la botigueta li havien tallat el crèdit. En acabar de xerrar va prosseguir la marxa en direcció a una caseta que s’havia construït amb les seves pròpies mans a la paret d’un barranc, davall un niu de xorics. Degut a les dures condicions en les que aquell home semblava viure, hom hagués dit que qualsevol dia la dinyava de fam, de fred o de qualsevol malaltia curable; però a mi, vés a saber per què, quan em vaig despertar amb el primer raig de sol que es projectava sobre la paret de llenya, aquell pagès em va semblar que era l’home més feliç del món, i que ho seguiria sent inclús després de que el trobessin sec, assegut en el vàter amb els calçons davallats, o estès damunt una taula de pagès davall el niu de xorics, o estirat enmig del camí polsós que conduïa al poble, a l’alçada del pont de l’autopista.

25 de nov. 2009

Blues de 40 cèntims


Dibuix: Gibet


Aquell vespre vam tocar Crossroad, però el públic no hi era. A vegades passa. A vegades el públic no hi és, i a vegades som jo qui no hi som. Potser era jo qui no hi era. Potser el públic no hi era i jo tampoc no hi era. Potser aquell vespre no hi havia ningú, i a n’aquella sala només hi havia fantasmes. Quan el pianista va començar el solo, vaig penjar el micròfon i a poc a poc, discretament, vaig sortir de l’escenari. Darrera les cortines verdes hi havia una cabina de telèfon.


En el temps del solo
havia de dir-t’ho
havia de dir-te


ja no ens podriem veure més i per açò
només telefonava


ningú no agafava el telèfon, no,
tu no agafaves el telèfon i
no podia dir-te


ho vaig tornar provar
però ningú no agafava el telèfon
tu no agafaves el telèfon
no podia dir-te


i després


la cabina es va menjar els 40 cèntims
la vaig sacsejar i la vaig patejar però
la cabina es va menjar els 40 cèntims


només telefonava
per dir-te


la cabina es va menjar els 40 cèntims
oh, merda! Aquella era la darrera oportunitat
i jo només telefonava
per dir


la cabina es va menjar els 40 cèntims
i jo no entenia per què per què per què
només telefonava
per


la cabina s’havia menjat els 40 cèntims
i jo
només
telefonava


A l’escenari, el pianista somreia. Alguns aplaudiments. Potser el públic havia tornat. Potser el pianista havia fet tornar el públic en la meva absència. Vaig sentir el blues com arribava, em vaig deixar endur: I’m going down to Rosedale, take my rider by my side / I’m going down to Rosedale...
 


20 de nov. 2009

H K

 

Tots els estalvis
dins la butxaca.
Trajecte nocturn.

18 de nov. 2009

La velocitat de la fosca



A on se’n va la llum quan la llum se’n va?


Quan se’n va la llum, a 299.792 km/s, s’obre un parèntesi:


(A baix, el restaurant de la cantonada esteia replet de turistes; els cambrers corrien a encendre espelmes a cada taula, entre riatlles i crits nerviosos. A la cuina, s’afanyaven a treure les darreres pizzes, els darrers menús infantils. Mentrestan, s’havien encès els llums d’emergència. Amb prou feines es podien distingir els rostres; les figures eren puntets grisos, puntets blancs, puntets blaus, puntets carbasses, dolls de llum puntejats sense contorn fixe.


Els vesins havien sortit a la terrassa, per veure l’abast de l’apagada. Algú contava una història d’un mag que tenia un capell ple de lluernes.


Quan la llum se’n va, a on se’n va? Amb el temps que feia que se n’havia anat, la llum podia haver reocrregut els fils elèctrics del món sencer.


Els parroquians del bar de baix s’havien quedat sense partit de futbol. La pantalla de la televisió s’havia convertit en un foradet negre perdut, emmarcat, embolcallat dins una negror encara major. Asseguts davant la barra, els parroquians miraven en direcció al carrer, com si esperessin un conegut a qui feia anys que no veien, o com si esperessin que alguna cosa important succeís en aquell precís instant.


La cambrera havia encès un llum de gas i es fregava les mans nerviosa, perquè se n’havia anat la llum i ningú no sabia, ningú no podia dir-li quan tornaria.


Quan la llum se’n va anar, va arribar l’obscuritat a la velocitat de la llum.


Des de dalt la teulada no es veia fins on se n’havia anat la llum, no es veia on acabava la foscor. Inclús l’esfera lluminosa que a les nits cobreix el poble s’havia apagat. En el seu lloc es veia l’arquer d’Orion apuntant a la lluna en quart creixent.


Quan els ulls s’havien acostumat a la foscor s’endevinava, en la llunyania, darrera les faroles apagades de la carretera, el massís de gel negre de Son Salomó, retallant-se sobre el cel blau marí.)


Quan la llum ha tornat, s’ha sentit un alè general, una espècie de sospir col·lectiu. Com si per un moment... Com si la llum hagués tornat massa ràpid i no hagués donat temps a veure la nit. Com si alguna cosa hagués quedat inacabada entre parèntesi i parèntesi.


La llum artificial ha inundat de nou la nit, amb vehemència, acompanyada del soroll de fons de les neveres que ressuciten, dels petits motors que s’engeguen, del bronzit de l’esfera lluminosa.


Els turistes es miraven un poc desconcertats, tal vegada un poc avergonyits. Ara que la flama de les espelmes, abans tan càlida, semblava tan ridícula, inofensiva, inservible, poca cosa, anegada dins la immensitat de la llum elèctrica, en l’atmosfera surava la decepció de comprovar que tothom tornava a ser el que era abans que la llum se n’anés.


–Voleu que us conti una història? Açò era una vegada...


–Oh! Se n’ha anat la llum...


Per sort, tenc el capell ple de lluernes.


A on se’n va la llum, quan la llum se’n va?

6 de nov. 2009

2 de nov. 2009

Tren a Sarajevo