Dibuix: Gibet
Aquell vespre vam tocar Crossroad, però el públic no hi era. A vegades passa. A vegades el públic no hi és, i a vegades som jo qui no hi som. Potser era jo qui no hi era. Potser el públic no hi era i jo tampoc no hi era. Potser aquell vespre no hi havia ningú, i a n’aquella sala només hi havia fantasmes. Quan el pianista va començar el solo, vaig penjar el micròfon i a poc a poc, discretament, vaig sortir de l’escenari. Darrera les cortines verdes hi havia una cabina de telèfon.
En el temps del solo
havia de dir-t’ho
havia de dir-te
ja no ens podriem veure més i per açò
només telefonava
ningú no agafava el telèfon, no,
tu no agafaves el telèfon i
no podia dir-te
ho vaig tornar provar
però ningú no agafava el telèfon
tu no agafaves el telèfon
no podia dir-te
i després
la cabina es va menjar els 40 cèntims
la vaig sacsejar i la vaig patejar però
la cabina es va menjar els 40 cèntims
només telefonava
per dir-te
la cabina es va menjar els 40 cèntims
oh, merda! Aquella era la darrera oportunitat
i jo només telefonava
per dir
la cabina es va menjar els 40 cèntims
i jo no entenia per què per què per què
només telefonava
per
la cabina s’havia menjat els 40 cèntims
i jo
només
telefonava
A l’escenari, el pianista somreia. Alguns aplaudiments. Potser el públic havia tornat. Potser el pianista havia fet tornar el públic en la meva absència. Vaig sentir el blues com arribava, em vaig deixar endur: I’m going down to Rosedale, take my rider by my side / I’m going down to Rosedale...
me encanta. s.
ResponEliminaAquesta es una cruÏlla de camins feta per separar-se mes que per a trobar-se
ResponEliminaper a trobar-se
per a trobar-se
i fer un cafè
Molt bo es blues poll. Crossroads!