6 de des. 2009

Sense alè (A bout de soufflé)

 

La primera cosa que va fer en escapar-se de la clínica psiquiàtrica, va ser robar un Ford Mondeo per anar a veure el seu millor amic.


La policia va tardar una setmana en trobar-lo.


Quan va arribar el dia del judici, el jove es va negar a comparèixer davant la presidenta del tribunal, i en el seu lloc li va fer arribar la següent nota:


No tenc res a dir-vos ni res a escoltar de la vostra part”.

3 de des. 2009

Corre Corre Corre







Corres Camí de Maó amunt, el sol dins els ulls, perseguit per les runes de totes les cases que un dia vas habitar. No t’atures ni per a recuperar l’alè, perquè si ho fas les runes t’esclafaran i tu moriràs. Escrit està.


Corres, i a mesura que corres sents tot el pes del teu cos a les soles de les sabates, calcigant l’asfalt del carrer desert. Tu-Pa TuTu-Pa, les temples et bateguen al ritme de les pulsacions creixents del teu cor. Tu-Pa TuTu-Pa, les pulsacions el cor a 130p/m s’acceleren progressivament, i ara són un ritme de bateria punk a l’alçada del primer xacra.


Sents l’alè irrefrenable de la destrucció al teu clatell. L’olor del bigam podrit, l’olor de terra de cova, l’olor de la pòlvora, i no pots deixar de córrer perquè les runes que et persegueixen han près la dimensió d’una maregassa de pols que ja inunda tot el carrer fins a l’alçada de la segona planta.


Les cases que un dia vas habitar han caigut totes, una darrera l’altra. La del Camí de Maó, enderrocada per l’Ajuntament en obrir un vial entre la Ronda Nord i la Ronda Sud; la del carrer Benejam s’ha desplomat de matinada, afortunadament sense causar ferits; l’Hort de Ses Taronges i els esperits que l’habitaven s’han vist afectats per un pla de remodelació urbanística i poc després ha sigut enderrocat.


Perquè els teus somnis mostren sempre imatges massa solitàries, ets tu el que corres sol, davant d’un tsunami de runes que malda per esclafar-te davall el seu pès. Ets tu qui es menja tota la pols de l’aire, a tu qui et va la pols dins els ulls i dins els pulmons. Només a tu, perquè les cases que un dia vas habitar s’han convertit en un gran núvol de pols i tu t’has convertit en un fugitiu.


I no sé què és el que tu penses; tal vegada creguis que això sigui la crida del diable o la crida de la pàtria o d’algú que reclama el teu sentiment de pertinença. Però el més probable és que no pensis res de tot això, ja que sembles tant concentrat en seguir corrents.


Saps que jo podria fer alguna cosa per ajudar-te, però també saps que no ho faré. O és que encara no ho saps? Cauran totes les cases que un dia vas habitar i tu moriràs esclafat davall les runes. Escrit està.








 


1 de des. 2009

Apunt per a un diàleg zen

Caminant pel carrer, em vaig trobar una al·lota a qui feia temps que no veia. Em va explicar, encara un poc assustada, que el fals sostre de la seva habitació s’havia desplomat damunt el llit, però que per sort no es trobava a casa en el moment del succés.

Dues setmanes més tard, me la vaig tornar a trobar a la terrassa d’un bar.

–Què llegeixes? -va dir ella.

–Ahir es va morir l’home més vell del món -li vaig dir.

–Qui, aquell que vivia a Migjorn?

–Sí.

–Però si aquell home esteia saníssim! Quants anys tenia?

–Cent catorze, o cent setze.

–Vaja –va dir ella-, i de què es va morir?