30 de set. 2010

Ahirs


Il.lustracióALEKSANDRA KOPFF




Una bassa d’aigua de mar es va incendiar damunt l’asfalt, segons sembla a causa d’una xispa provinent dels focs artificials que es llençaven des de la plaça Gran.

Una versió diferent de la història del psalmista, que segueix a continuació, va sortir publicada al Menorca d’ahir, aquest mateix diari, tot i que les paraules no esteien ordenades en el mateix sentit. El relat es diluïa entre la secció d’esports, la secció econòmica, la de política local, la dels successos, la cartellera del cinema, etcètera, etcètera. Així que començarem de nou.

Aquesta història me la va contar una pagesa el passat 24 d’agost, en els metres finals de la pista d’enlairament a l’aeroport de Fiumicino. Per la finestreta de l’avió es veien els focs artificials que llençaven des de la plaça Gran.

El seu marit (el marit de la pagesa) havia sigut un simple treballador, un mecànic contractat com a motorista a La Mola i que els caps de setmana feia de psalmista al creuer de Ratchaprasong.

Un diumenge de fa dos anys, amb les misses dites, s’aixecà una tramuntanada de gran magnitud que convertí les síquies en femers, amb tota casta d’animals morts, bòtils buits. Vet aquí l’home, que vivia amb la pagesa en un molí de porcelana vermella que havien construït els francesos, es trobava davant el gran mirall de l’armari del Barclay’s Bank. ‘L’hivern serà complicat’ va dir-se.

Tocat de l’ala, agafà la seva bicicleta i marxà sobre les 16.15 GMT amb el braç aferrat al cos, fins que arribà al mateix pas de zebra que en dies de tempesta es convertia, en aquell racó de la ciutat, en un llac. En el mateix moment un taxi passava fregant el pal (seria capaç de saltar-se el semàfor en vermell, posant en perill la vida dels demés?). Però aquell pensament ja devia produir-se dins el temps de descompte de la biografia del psalmista, car durant uns segons, (ho contava la seva dona, la pagesa, la que em vaig trobar dins l’avió que venia de Roma), l’home es deia a si mateix que escrit esteia que havia de morir en els metres finals, atropellat per un taxi que circolava a mitja velocitat.

Al psalmista i mecànic de La Mola li semblà que aquella part de la ciutat s’anava convertint en xocolata embolicada en paper vermell, i recordà llavors l’Arca de Noé. Mentrestan, els cavalls botaven en solitari i les majorettes feien la seva exhibició a la Plaça Gran.

La secretària de l’alcalde, últim obstacle que havia davallat del taxi autor del sinistre, li digué:

–Com afronta aquest fet?

–Què vol que li digui –digué el psalmista-. Jo hi he posat el màxim esforç possible i tota la il·lusió. Ja no tinc por.

Les tropes es limitaren a observar-los des de l’altra banda del creuer.

–L’important no és qui surt primer, sinó en quines condicions ho fa cadascú –digué la secretària-. Vols aprendre a ballar fandangos, jotes i boleros, abans de convertir-te en ullastre?

–No m’he plantejat res a mig o llarg plaç –digué l’home.


Encara que el psalmista quedà declarat oficialment mort, l’espectre projecta encara l’ombra de qui va demostrar ser capaç de sortir del molí de porcellana i vèncer tots els obstacles. M’ho contava la pagesa amb els ulls ben oberts, mentre l’avió prenia pista a l’aeroport de Fiumicino, ja ho he dit, i es veien els focs artificials que llençaven des de la plaça Gran.