30 de març 2010

Del 'Viaje a Argel' de Juan Hidalgo

D'allà l'anunci

Si usted y yo quisiéramos ir a la luna


¿CUÁL SERÍA LA PRIMERA COSA QUE TENDRÍAMOS 
QUE HACER?


(si se interesa por la solución
escriba a:
Juan Hidalgo
Batalla del Salado, 1
Madrid-7)

*  *  *

I també el Spatial Poem n3 que Walter Marchetti va escriure, segons sembla, en l'espai Madrid-Sitges-Milan durant el mes de juliol de 1966, i que plasma el costum crepuscolar de l'autor qui, cap allà a les set i mitja del fosquet, acostumava a llençar un objecte (gairebé sempre una pedra, diferent cada vegada, de pes variable, tot i que els darrers dies de juliol va llençar també llavors de xirimoia i d'altres objectes insignificants) des d'una alçada que bé podria correspondre a la del sostre d'un edifici de quatre o cinc plantes -16 metres i 58 centímetres. (L'acte de deixar caure les llavors, tot sigui dit, es va realitzar des de la finestra d'un tren en marxa, situada a una altura de 65 centímetres).

*  *  *


24 de març 2010

La caixa d'espases

A en Joan Barber,
allà on siguis

Des de petit m’ha agradat anar al circ, però de tots els espectacles que s’hi poden veure  no n’hi ha cap com el número de la caixa d’espases. Veure com el mag introduïa el cos d’un voluntari o voluntària innocent dins la caixa negra amb forma de taüt, i després la travessava amb cinc, set, deu espases, era veure un miracle cada vegada. Les espases es clavaven allà on era impossible que es clavessin, travessaven el cos d’algú que treia el cap i ens observava amb cara de circumstàncies. I era també un miracle comprovar com l’escenari, entost d’inundar-se progressivament de la sang que les espases haurien de fer vessar, continuava sec i lluent fins que s’acabava l’espectacle. Era un miracle veure com el mag anava desclavant les espases i la víctima voluntària sortia de dins la caixa tota sencera, indemne, inclús amb un somriure un poc incrèdul penjant dels llavis.

No recordo que el número de la caixa d’espases m’hagués fet sentir por ni plaer. Però sí recordo que quan acabaven totes les funcions i jo tornava a casa, agafat de la mà de mon pare, suspès encara dins l’atmosfera de somni que m’havia encomanat la carpa del circ, pensava com era possible que algú sobrevisqués després que l’haguessin travessat amb tantes espases.

Veure el número de les espases era veure una cosa impossible, però al mateix temps un producte de la imaginació (una certesa semblant, per aquella època, era que la presentadora del telenotícies podia veure’m tocant-me el penis a la butaca del menjador per la mateixa raó que jo podia veure-la a ella xerrant dins un caixó incrustat a la paret. Moltes vegades vaig examinar aquell punt de la paret, des de l’exterior, i encara que mai vaig trobar cap indici, puc afirmar que la circulació elèctrica de la paret, a n’aquell punt, era molt més densa que a la resta).

Suposava que per anar per la vida s’havia d’emprar una màgia semblant a la que s’emprava al circ per fer el número de la caixa d’espases. Així podria entendre’s per què després de cada espectacle la gent en sortia miraculosament indemne. Inclús amb un somriure un poc incrèdul penjant dels llavis. Al cap i a la fi, amb quantes espases et podien travessar? Quin era el límit d’espases que et poden clavar; sis, cent, cinc mil espases? O és que no hi havia límit?

23 de març 2010

Els límits de la pròpia naturalesa

Aquesta novel·la breu és la història d'un llop contada per ell mateix, al llarg d'un cru hivern en què el menjar escasseja i ell es veu obligat a baixar de la muntanya, el seu hàbitat natural. A diferència d'altres narracions contades des del punt de vista d'animals -posem per cas la visió aburgesada de Juan Salvador Gaviota- aquesta història ens situa dins la consciència d'un predador que ha de cercar-se la vida per menjar, costi el que costi. I aquest buscar-se la vida el duu, en últim extrem,  a haver-se d'enfrontar als límits de la seva pròpia naturalesa de predador. Quan un, empès per la fam, es veu obligat a fer coses que van en contra de la seva naturalesa, i traspassa tots els límits coneguts, en què es converteix? Quina és la pròpia naturalesa?

En absència total de diàleg, el llop llegeix als ulls dels altres animals les seves intencions, les seves pors, les seves mentides.

La visió del llop sobre el món que l'envolta condueix, per altra banda, a unes descripcions meravelloses i acurades, concises, poètiques: "Tot d’una hi ha una llum brillant i groga. Ho inunda tot abans de tocar-me a mi i saltar-me dins dels ulls: una ceguesa, però que només dura un instant abans que les formes no tornin a reaparèixer al meu voltant, desdibuixades i daurades".

22 de març 2010

Haver-ho dit abans

Culpa meva han empresonat a la filla del clan dels gitanos.

–Ho sento -li he dit dins el cotxe, de camí del jutjat-, m'hauries d'haver avisat. A mi també m'ha caigut un any de presó.

–És clar -ha dit ella- però els teus antecedents ja han caducat.

20 de març 2010

Agafa'n un i demana un desig abans que s'acabi la cançó



19 de març 2010

Esborrar-se del mapa



Mallorca, quina pena fas amb tots aquests cartells de ZU VERKAUFEN, FOR SALE, EN VENTA.

Els teus habitants ja no saben a qui li han de posar el cul per vendre's l'ànima.

Quan veuen un marroquí, o un algerià, li diuen: moro! I qui diu moro diu arter, gandul, falsari.

Quan veuen un equatorià, o un peruà, li diuen: immigrant! I qui diu immigrant diu texants de 10 euros i dringar de monedes petites.

Quan veuen un anglès li diuen: guiri! I qui diu guiri xerra de baralles nocturnes a s'Arenal, de bòtils romputs damunt un velomar.

Quan veuen un francès, o un suec, li diuen turista, i quan es diu turista es vol dir xocolata a la terrassa  i carteres que volen al Passeig Marítim.

Quan veuen un alemany, li diuen ALEMANY,  i llavors es fa referència a l'home invisible que guarda  bitllets planxats dins una caixa fort.

Quan veuen un mallorquí diuen que és d'aquí.

P.S.: Una proposta: que als peus de la Serra de Tramuntana es col·loquin panells, ben visibles des de la carretera, que posin: MADE IN CHINA, MADE IN MOROCCO, MADE IN ROMANIA, segons escaigui a cada zona concreta.

18 de març 2010

Esprai damunt ferro galvanitzat


INMIGRANTE, BIENVENID@ , NO NOS DEJES SOL@S CON L@S ESPAÑOLES
TOURIST GO HOME

Esprai damunt ferro galvanitzat,
Plaça dels Països Catalans
18/03/10

Si la ciutat fos

Si la ciutat fos un taulell d'escacs, Barcelona seria una ciutat plena de reis i reines i amb pocs peons.

A les taules de les biblioteques només hi veuràs joves llegint el temari de l'acadèmia que prepara els exàmens d'accés als Mossos d'Esquadra,joves llegint apunts subratllats d'administració i gestió d'empreses, jurisprudència, inclús història d'España.

Però mai hi veuràs, sigui l'hora que sigui, sigui la biblioteca del barri que sigui, algú que estudia art, poesia, filosofia.

El taulell d'escacs es manté en calma.

4 de març 2010

Cadeau, 2

 


Fet per: Mademoiselle Lemos
http://mademoisellelemos.blogspot.com/ 

Cadeau, 1

Volant
-----------
Volant sobre nivolats
no existeix
ni passat
ni futur.
Sobre el mar blanc de coto
el cor batega.
Enfora
reflexes del mar
geleres polars
de nuvols creats.
Paissatge mobil
i canviant
tot es tan gran i vast
a 15000 d,altitut !
Que petit som


Obertura
------------
Obre aqui i ara
portes i finestres
que circulin i es ventilin
es pensaments estancats
que fan feixuga sa vida.

Obre aqui i ara
cortines i persianes
que entri sa claror de bon mati
i que s,endugui es malsomnis

Obre aqui i ara
ses portes des balco
i no pensis amb es coscards

Obre aqui i ara
sa porta de sa cuina
que s,escampin ses olors que fan es fogons

Obre obre i obre
que circuli s,oxigen
dins ca teva.








Perdut
-----------
I quan tot perd sentit
quan tot m,es indiferent
me mir es reflexe des te calent
ses petites mosques
i es detallets de sa vida.

Gabriel Martí, Tailàndia 10.2.10

2 de març 2010

Mallorca - Barcelona

Han caigut les flors
avui, el darrer matí
-camí del vaixell.
Tres policies
xerren del fals passaport
a la duana.
"-Sols a Times Square
-mira que conec ciutats-,
m'he sentit segur".
El darrer avís
per la megafonia
-xerra castellà.
Això és zona 
videovigilada
-assegut escric.
La cimera clou:
trenta-cinc policies
pugen al vaixell.
"-Vine Joana,
mira allà quina barca"
-educar la por.
Arriba l'estiu,
la planxa metàl·lica
et crema el cul.
Una àguila
-l'home nega deure'm res-,
l'au no és d'aquí.
Abans de salpar,
gavines de cap negre
cerquen per menjar.
El cel són cotons
que es desfan amb el sol
-rum-rum dels motors.
Prega al camioner
2 2 6 7 i grega
baixi urgentment.
Se'n va un vaixell
i s'allunya refulgent
-a on anirà?
El vaixell vira
-allà es queda La Seu,
el port esportiu.
No necessites
cap moment per canviar:
ara és l'hora.
El policia
fa fotos de la ciutat
que han ocupat.
La gent no ho sap,
l'ànima fossilitza
amb el pas dels anys.

Veu el fotògraf
geometries canviants,
el cel que gira.
Tal vegada tu
mil quilòmetres enllà
vegis també el sol.
S'arruga la mar
com paper d'alumini
amb el vent ponent.
Una baldritja
-escuma efervescent-,
surt de les ones.
L'ombra dels ferros,
perspectiva d'un somni
buit en alta mar.
Un ocell negre
lluita en la immensitat
lluny de la costa.
El vent fred cenyeix
els pits de la tripulant;
em pos gelós d'ell.
No es veu ningú,
ningú a Tramuntana
ningú per enlloc.
No manca ningú,
no hi ha absències
a qui esperar.
Digues l'objecte,
trobarem el predicat:
leninitza't ja!
Dóna-li la mà,
camina vent de cara
per la coberta.
El canvis subtils,
la mar no es repeteix
ni és sempre mar.
Senten veus al fons
davall les ximeneies;
empenyen la nau.
"Ho negaré tot
quan soni el telèfon
avui capvespre".
L'enterra se mou,
les taques del metall
com si fos aigua.

Un riu de lava
fonent-se poc poc
cap a la proa.
A les butaques
podries fer-te un lloc
davant la tele.
Fora del vaixell
només al·lots, fotos
i el capvespre.
Està inclinada
la línia d'horitzó;
s'enfonsen els ulls.
Allà enfora,
tan lluny com pots mirar,
s'estén el desert.
Un remolcador
sobtadament vermellós
-corregeix els graus.
Mirant enrera
l'illa es veu encara
-s'ha tornat blava.
Es pot veure com
torna blanca la terra
i desapareix.
M'he quedant en blanc,
no sabia on em duu
el vaixell immens.
Aquest tremolor
i l'olor d'oli cremat:
època nova.
Omplint pàgines
avancen estats d'ànim
un rera l'altre.
Si he de triar
me qued amb l'escriptura
a partir d'ara.
Segons la premsa
només pensen en guanyar
-no t'han vist els ulls.
S'enfosqueix l'aigua
-un vaixell de càrrega
brilla enfora.
El vaixell sura
en la mar dins un bòtil;
cercles concèntrics.
L'esguard de qui vol
abandonar tot, home
i família.
El ciutadà mig
no mira per la finestra;
està bé així.
Els hi demana
com es formen els núvols
la mare als fills.
La memòria
-un cel de microones-,
s'anirà fonent.
Arribant al port
un projectil al cervell
pel televisor.