28 de des. 2010

La somnàmbula

El mes de novembre de 1922, el marit d'Anna Maurin va escriure, des de l'habitació que tenia llogada a la pensió Andreu de Barcelona, que el món no s'acabaria quan ells ja no hi fossin. En el mateix moment en què ell escrivia aquelles paraules, ella, Anna Maurin, tractava d'orientar-se dins una casa buida, al carrer Bèlgica de Maó, després d'haver passat l'estiu dins el frenopàtic de Les Corts.

Certament, després de la mort de Joan Mir, a l'any 1930, el món va seguir donant voltes durant trenta-dos anys més, almenys per a Anna Maurin. 

Pel que fa a ella, avui en dia només hi queda una persona a la Terra que l'hagi coneguda d'aprop: es tracta del seu nét. Però l'home ha oblidat tantes coses, d'ella...


Un dels pocs records que conserva de la seva àvia, d'Anna Maurin Enrich, prové de quan ella ja era major i vivia sola al nombre 9 del carrer Sant Ciril. Aleshores ell veia com l'àvia rebia a desconeguts en el saló i els convidava a passar dins una habitació a les fosques. Ell mai no va gosar entrar dins aquella cambra obscura. Només recorda que hi havia una espelma encesa en tot moment.

Diu que l'àvia, de professió era '...com dir-ho? Somnàmbula'.  Diu que ella endevinava el futur, que resolia els problemes de la gent. Quan sortien de l'habitació, ella els parlava, els deia coses que el seu nét no podia sentir, i ells escoltaven amb atenció. Recorda que la gent sortia contenta d'aquestes sessions, i que quan se n'anaven, deixaven alguna monedeta en el palmell de la mà de l'àvia.

'El món no s'acabarà quan noltros ja no hi siguem'. I tant que no. Mig segle després de la seva mort, una versió d'Anna Maurin en blanc i negre es va introduir dins els meus somnis, la nit del mateix dia que vaig veure, per primera vegada, les fotografies que el seu nét anava extraient d'un caixó de pi.





El carrer Bèlgica, avui Sant Llorenç,
on Anna Maurin passà l'hivern de 1922-23.

26 de des. 2010

Dies que duen el vent

   Un dels dos diables que mengen fruita a la façana de l'església dels Socors, al carrer del Seminari de Ciutadella. Perdonau que no s'hagi volgut posar en vertical.  




 













Pels carrers del poble, el paradís i l'infern a la terra es veuen tan apropet l'un de l'altre, que fan sospitar que es tracti de la mateixa cosa.

Els investigadors descarten que el cos que va aparèixer, en avançat estat de descomposició, surant a la platja pugui correspondre amb el de cap persona natural de l'illa, tenint en compte l'absència de denúncies de desaparició. Es baralla la hipòtesi que el cos pertanyi a un varó de mitjana edat, estranger, i se'l relaciona amb l'embarcació sense tripulació que fa uns dies va aparèixer a la deriva.


Dempeus al moll, el barquer beu un glop d'aigua mineral. S'encén una cigarreta. Beu un altre glop d'aigua. Dins la butxaca de l'abric hi duu un feix de retrats. Al peu de cada retrat hi ha un nom escrit.

Abans de començar la partida, l'home va demanar a la resta dels jugadors quants anys tenien. Tu? Vint-i-vuit. Tu? Trenta-tres. Tu? Trenta-quatre. Jo en tenc quaranta-un, va dir ell.





 

25 de des. 2010

De persecucions, perseguits i perseguidors

Hi ha d'haver un motiu pel qual, quan vas caminant per un carrer molt concorregut d'una gran ciutat (posem per cas la Gran Via madrilenya) et fixes en un rostre, o en una persona desconeguda, d'entre les 10.000 que hi ha per allà en aquell moment. Deixant de banda els instints primaris. Et fixes en algú que va pel carrer, per algun detall insignificant.

Hi ha qui diu que que les coses que ens criden l'atenció dels altres són, curiosament, aquelles que ens manquen a noltros mateixos. A la pel·lícula Chinese box, Jeremy Irons encarna el paper d'un home a qui han diagnosticat una malaltia terminal i, caminant sense romb pels baixos fons de Tòquio, es veu a si mateix encalçant a una prostituta. Sense saber ben bé per què, vol sentir-li explicar la seva història. No vol mantenir relacions amb ella. L'únic que vol d'ella és el seu relat biogràfic. Per açò la cerca, la persegueix d'una manera obsessiva.  I ella el té, aquest relat que a ell li falta. I si no el té, a ell no li importa que se l'inventi. Mentrestan, la seva vida que s'acaba, té sentit perquè la segueix a ella.

És la cosa de perseguir algú. Algú desconegut, a ser possible. A finals dels anys seixanta, Vito Acconci dedicava una de les seves accions artístiques a seguir a gent pels carrers.Veia algú, caminant pel carrer, i marxava darrera seu, a una distància prudent que l'impedís ser descobert. Omplia fitxes. Posava: a tal hora entra a l'oficina de Correus, a tal hora entra dins el nombre tal del carrer qual.

Seguir algú desconegut, perseguir-lo, té cosa a veure l'art de caçar. Discrimines, d'entre tot allò que percebeixen els sentits, a fi de trobar un rastre. Selecciones, dius: això sí, això no.

A la pel·lícula Blow Up, d'Antonioni -basada en el relat breu Las babas del diablo, de Julio Cortázar-, un fotògraf surt amb la càmera a fer fotos al parc de la ciutat. Quan torna a casa i revela les imatges, s'adona que en un cantó apareix un bulte estrany. Amplia la foto per veure-ho millor. L'amplia dues vegades. Li sembla que allò és un cos, un cadàver, un mort. Algú ha comès un crim al parc, pensa el fotògraf, i ell ho ha descobert a través de la foto. Quin marron. El caçador caçat. Disparava fotos al parc i ara li sembla descobrir un mort sota l'herba.

Però la persecució més afamada dels darrers temps és la Suite Vénitienne, de Sophie Calle. La fotògrafa francesa persegueix un home pels carrers de Venècia. Un home a qui va conèixer en un sopar a França. Ella li va sentir a dir que havia de marxar a la ciutat italiana en els dies venidors, i va decidir seguir-lo, sense dir-li res. Es va llogar una habitació d'hotel. El va fotografiar durant uns quants dies. Al cap d'un temps, el filòsof Jean Baudrillard li va donar una nova dimensió a l'acció de Sophie Calle, al dedicar-li un capítol inclòs a La transparencia del mal. Assenyalava que la persecució té sentit mentre l'altre és un desconegut; en el moment en què el perseguit es sent observat i es gira; en el moment en què la veu a ella amb la càmera, i li diu: 'I tu què vols?', el joc s'ha acabat. Ja no hi ha misteri.


Anna Maurin, en una imatge de principis del segle passat
 
Durant un any, em vaig posar a seguir la història d'una dona anomenada Anna Maurin, qui havia viscut a Maó durant el segle passat i havia mort a l'any 1962, a la seva casa del carrer Sant Ciril. En aparença, ella no tenia res d'especial que la fés destacar sobre la resta. No era una dona reconeguda socialment, no va tenir cap paper rellevant en la societat maonesa de la seva època. Ni tan sols va tenir cap ofici durant els setanta-un anys de la seva vida. No sabia llegir ni escriure. Diguem que era una dona anònima, 'normal' per la seva època i condició social. Tot va començar com un error. Volia escriure sobre el seu marit. Durant anys havia arreplegat muntanyes d'articles sobre Joan Mir i Mir. Sobre ell, ja esteia tot dit. Havia sigut un home públic. Un politic. Un revolucionari. De casa bona. S'havia convertit a l'anarquisme durant els anys joves i reconvertit al catolicisme de major. Amb tot, un home respectable, un home ben considerat, que fou nomenat Fill Il·lustre de la ciutat de Maó. L'historiador Josep Portella havia escrit varis estudis biogràfics sobre ell.
A l'epíleg d'un d'aquells estudis es deia que Joan Mir s'havia casat civilment, a l'any 1909, amb Anna Maurin, una al·lota vint anys més jove que ell, que segons la família d'ell havia sigut puta abans de casar-se. D'ella també es deia que durant els anys vint havia sigut internada al frenopàtic de Les Corts.

Puta i loca. Ho tenia tot, o gairebé tot, per encendre la imaginació, per endegar la seva persecució.  Era exactament el contrari d'ell. Irracional, introvertida, anònima, sense paraules, irrellevant socialment, apolítica, il·letrada. Ella no era ningú. Ningú en especial. Volia saber com havia sigut la seva vida, com l'havia viscut. L'interès  per la vida d'Anna Maurin creixia i creixia, i ho feia en proporció inversa a l'interès per la vida del seu marit. A mesura que m'apropava a ella, la figura d'ell s'anava fent petita.

Després, una vegada s'inicia la persecució d'una desconeguda com Anna Maurin, comencen les versions de la gent que la va conèixer, o que diu que la va conèixer. Els rastres es multipliquen. Cadascú hi penja, a la biografia de la desconeguda, desigs propis, temors, malfiances... Una biografia és com un penjador. S'arma a base de retalls.

Seguirà. 

24 de des. 2010

Llibres, artefactes de paper

Ara que hi ha més temps per llegir, unes recomanacions:

Autorretrato, d'Édouard Levé, és un llibret escrit d'una sola tirada, en què el fotògraf i escriptor francès exposa les seves preferències, les seves inquietuds... Sense cap punt i a part, i sense que sigui cap història autobiogràfica, Levé va recollint trossets de si mateix, en forma de frases més o menys curtes que s'alineen una rera l'altra.

Zhuangzhi, d'Octavio Paz, és una brevíssima introducció al pensament d'aquest filòsof zen xinès, del segle no sé quants abans de Crist, a qui Paz definia com 'el primer anarquista de la història'. La gràcia de Zhuangzhi, que també es pot trobar escrit Chuang Tse, Chuang Tsu, Chuang Tzu, Zhuang Tse, etcètera, és que el seu pensament no segueix la lògica del racionalisme intel·lectual. Molt en la línia zen, escriu poesies sobre petites històries quotidianes que deixen una ressonància, i que després de llegides es queden a qualque banda, com jugar amb un pinyol d'oliva dins la boca.

A partir del silenci, del mestre Joan Brossa, una aproximació catalana al zen, a través de la poesia i de la manca d'intel·lectualisme. L'altra dia, quan sortia de casa, vaig llegir en una porta de l'escala un rètol que bé podria ser un poema brossià: GAS Prohibido fumar en el local o entrar con una llama.

Poemes & Cal·ligrames, de Josep Maria Junoy. Durant els anys 20, Junoy i Salvat-Papasseit eren considerats els poetes d'avantguarda  per antonomàsia. A Junoy, que segons Pla era un home inestable i bellugadís, i que vivia a cavall entre París, Barcelona i Espanya, se'l relacionava amb el concepte de poesia cubista. Un petit tast:
BARCA JOIOSA
barca joiosa lliscant pel cobalt
amb la vela inflada
com un pit
barca joiosa lliscant pel cobalt

Els somnis, de Miquel Bauçà. Exemple de l'escriptura volcànica d'aquest poeta, nascut a Felanitx i que visqué a l'Eixample de Barcelona fins la seva mort. Aconseguia traslladar el magma que bullia en el seu interior al paper, convertint-lo, pel camí, en uns endecasíl·labs alhora forts i bells .

Tratado contra el método , de Paul K. Feyerabend, el filòsof australià avalua, des de la perspectiva de la filosofia de la ciència, la importància dels mètodes no-racionals i no-lògics en l'avenç científic. Al llarg del llibre, estableix també les bases del que ell anomena 'una metodologia anarquista', entesa com un mètode actiu i dinàmic, de recerca a través de la intuició i de la inclusió d'elements de fora del sistema establert per a plantejar hipòtesis.

La vida y la muerte me están desgastando, de Mo Yan, és una novel·la que conta les successives reencarnacions del descendent d'un terratinent xinès que fou injustament afusellat durant la revolució comunista. L'home es reencarnà en un ase, un porc, un cavall, i així fins a 13 vegades, i cada vegada anava a parar a la seva pròpia finca, de manera que li tocava veure, amb els seus propis ulls d'animal, els successos que allà hi tenien lloc en cada època. Humor corrosiu i sa.

18 de des. 2010

De tota la vida




El vent de tramuntana provoca desequilibris mentals en els habitants de Menorca.

Els restaurants xinesos serveixen carn de moix en els seus menús. A les urbanitzacions, la fi de les colònies de moixos coincideix, de manera sospitosa, amb l’obertura dels esmentats establiments orientals.

Un home de Ciutadella a qui li deien En Búguer va construir un carruatge dalt el porxo de ca seva. Quan el va tenir acabat, es va adonar que no el podia treure d’allà dalt perquè era massa ample i no sortia per la porta.

Al rei Joan Carles li encanta la festa, i quan pot defuig el protocol regi. Varis testimonis asseguren haver-lo vist amb una mobilette, per la carretera d’una coneguda urbanització.

Si es submergeix un bistec dins un plat amb Coca-Cola, la carn desapareix al cap de pocs dies. Tal és l’efecte corrosiu del refresc. El mateix succeeix amb l’òxid del ferro.

Fa uns anys, un al·lot i una al·lota es van conèixer en un concert punk, i en acabar el concert se’n van anar al llit de la casa d’ell. A l’endemà, quan l’al·lot es va despertar, ella havia desaparescut. En el mirall del bany, ella havia escrit amb un pintallavis: SIDA.

Fa uns anys, va aparèixer un home penjat d’una biga a una casa de camp. A la paret hi havia una pintada que deia: DIAVOLO ROSSO. Es digué que l’home era un periodista que havia descobert alguna cosa important relacionada amb el tràfic d’armes, i que hauria sigut assassinat.

El Kentucky Fried Chicken ara es diu KFC degut a què tenen les seves pròpies granges de pollastres, però els crien d’una manera tan bèstia, que els converteixen en una massa informe de carn, sense ales ni bec. Un tribunal els va obligar a treure el ‘chicken’ de la marca.

En una hamburguesa del MacDonalds algú hi va trobar una dent de rosegador.

Davall els carrers de Ciutadella hi ha tot de túnels excavats, que travessen el poble de banda a banda, des de la plaça de les Palmeres fins el port.

Si pescant oblades te’n fuig una, pots canviar-te de pesquera perquè tot l’estol s’haurà espantat, i ja no n’agafaràs cap més.

L’any 2012 s’acabarà el món. Arribarà l’apocalipsi que anunciaren els maies.

La maionesa es talla quan la fa una dona que té la regla, i també quan la fa algú amb una ferida sagnant.

La salsa maionesa es va inventar a Maó durant l’època de la dominació francesa. Segons sembla, al cuiner d’una autoritat francesa li mancaven els ingredients per fer una altra salsa, i amb el que tenia a mà va sortir la maionesa, sense voler-ho.

Menjar pit de pollastre fa crèixer els pits a les al·lotes.

Menjar set ametlles amargues seguides pot produir la mort instantània.

Quan et xiulen les orelles, és perquè algú xerra de tu.

P.D.: A algú se li ocorreixen més dites/llegendes, d'aquestes que s'han sentit a dir tota la vida?

15 de des. 2010

Espectacle

L'altra nit, l'arquer d'Orió lluïa com mai damunt les antenes, al fons de la Rambla del Raval.

Quina devia ser el seu nivell d'audiència?

14 de des. 2010

Donar-li temps al temps

Vermell.

S'atura un Skoda Octavia davant el semàfor. Hi viatgen una parella, un al·lot i una al·lota joves. Tots dos miren cap endavant, no xerren ni fan res més que mirar cap endavant.

Verd.

L'automòbil es posa en marxa. El perd de vista. Ens tornem a trobar en el següent semàfor.

Carbassa.

Vermell.

S'atura  l'Skoda Octavia i dins hi viatja la mateixa parelleta de l'anterior semàfor, tot i que vint anys majors. Ella va tenyida de roig, i mira cap endavant sense dir res. Ell es fuma un cigar.

Verd.

El cotxe surt disparat, i uns cent metres més enllà s'incorpora a la ronda, per on davalla un torrent d'automòbils que entren a la ciutat.

14 de nov. 2010

11 de nov. 2010

Destructors de textos



Hi ha màquines dissenyades a propòsit per a destruir papers, triturar documents. Hi ha empreses que es dediquen a fer desaparèixer informació d'empreses i particulars, com aquesta que s'anuncia en un diari comarcal: "Destrucció de documentació confidencial. Li vindrà a recollir el seu arxiu per destruir-lo. Escriptures, contractes, informes, memòries, balanços, etc."



















El primer pensament que ve al cap, en sentir parlar de destruir dades, té a veure amb la desconfiança. Normalment, es vol fer desaparèixer allò que podria resultar comprometedor. Proves.

Des d'un altre punt de vista, en aquest mateix instant s'està generant un volum d'informació de tal magnitud, s'estan vessant tal quantitat de rius de tinta, que destruir informació, més que no generar-la, és fer el món més habitable. Destruir informació és generar silenci. Com l'arena de les platges. A primera hora del matí no hi ha rastre de passes damunt l'arena: la marea ha aplanat la vorera durant la nit.  La platja està en calma, l'arena és verge encara. No fa falta escriure res de nou.











9 de nov. 2010

Absències que gairebé no es noten (mu-i)



Mu-i és un concepte ambigu, que fa referència a allò que ja no hi és o que no hi ha sigut mai, a una absència. O allò que resta invisible, que ha provocat una nova situació. 

* * *

A mitjanit va sonar el timbre del carrer. Algú s'esteia confonent amb el timbre del veí.

L'enterrador de Palazzo del Pero va explicar que les cuques de llum apareixien quan s'havia acabat de segar el blat.

Na Sílvia havia oblidat les claus de l'Audi a casa seva. Ara, l'única opció que li quedava per arribar a temps a la cita, era agafar una vella motocicleta sense papers que feia mesos que no engegava i anar a buscar les claus.

El vespre, abans de dormir, confonia el soroll dels velers que fondejaven a la cala amb el so d'unes campanes inexistents, i no podia treure’s de cap manera aquesta substitució del cap. Es va adormir sentint les campanes.

Un vespre, després de l'actuació, la cambrera es va apropar al poeta i li va explicar que el bar, abans, havia sigut durant molts anys una herboristeria, i que al racó on havien actuat aquell vespre, davant la finestra lila que donava al pati interior, havia nascut l'última dona de la nissaga d'herboristes, a qui alguns consideraven una bruixa.

La recepcionista de l'oficina de canvi explicava que el camí per anar a la platja començava al fons del carrer asfaltat, que passava per davant del restaurant. 'Allà s’acaba el carrer, ja no hi ha res', deia 'més que camp. El camí surt d’allà'.

A Niça, les branques dels pins impedien veure els focs artificals que s'enlairaven davant Mònaco.

Un estornell solitari sobrevolava un camp de blat segat, davall un sol ferèstec. Els seus congèneres feia mesos que havien emigrat cap a l'Àfrica.

30 de juny. Camí de Cavalls. Entre Cales Piques i Far Nati, davall un sol eixordidor. Hi havia tanta solitud, allà, que ni tan sols tenia ombra.
zzzzzzt
zzzzzzt
Només es sentien els llagosts que saltaven de banda a banda del camí. En algun moment, caminant  lluny de la urbanització, la calor i la llum del sol et feien abaixar el cap, i l’únic que veies eren les flors grogues dels carcs, els llagosts saltant de banda a banda i el sol que t'estrenyia el cervell. 
 
Al final del primer dia de caminar, va trobar un lloc per dormir, davall un premontori de sorra, a redossa dels pins, no molt lluny de la vorera de la mar. Allà hi havia una soca de pi foradada per les formigues, qua havia alimentat alguna foguera temps enrere. Un tió cremat.

Sortint de l’urbanització de Cala Morell, va sentir els lladrucs d’un ca que li suplicava que el portés amb ell a caminar.
En Josep, un estudiant de física, va passar la nit tot sol a una cova d'El Pilar perquè algú li havia dit que si anava a dormir a La Vall els moscards se'l menjarien.

A Giusvalla, un petit nucli habitat del Piamonte italià, un capvespre d'agost. Les abelles, amb el seu bronzit feien caure les flors dels til·lers.
 
Sonava el telèfon a l'estació de Ploce, l'última localitat de la costa croata, des d'on sortia el tren que anava cap a Sarajevo. El telèfon portava tot el dematí sonant. Ningú no l'agafava. Com a les pel·lícules de Godard, sempre hi ha un telèfon sonant que ningú agafa. 

L'aspecte ombrívol, inclús sinistre, de la cambrera del Cafè-Bar Gloria, de Ploce, venia donat pel seu silenci rude i obstinat. Per la seva manera de fumar marlboros, asseguda a la terrassa del bar, de nit, davant el moll. Pel fet que a mi em menjaven els moscards, i ella ni tan sols semblava advertir la seva presència.
 
A na Verònica se li havien acabat les vacances de l'estiu a Paris. Així que, abans que ella arribés de nou al càmping, en Víctor es va afaitar i es va fer tallar els cabells, li va comprar unes sabates noves a n'Antoine, va banyar a la petita Claire.

A la universitat de Villejean mirant videos de Fluxus. El tema era que no hi havia cap tema. Els videos de John Cavanagh t’obligavn a decantar la vista de la pantalla, perquè les bellumes en blanc i negre passaven tant de pressa que no es podien veure. Els ulls no sabien què veien, i tampoc no hi havia res a veure. Defora de la pantalla hi havia la sala grisa d’una videoteca de Pointchaillou, i per la finesra es veia el jardí de la universitat de Villejean. Pel color que tenia el cel, semblava que aviat començaria a ploure. Al cap d’una estona, passejant pels voltants de l’hospital de Pointchaillou, vaig trobar una bracerola d’una pacient, al terra, damunt l’herba, tirada, perduda. Posava: Jessica 27 ans F 27/12/1981
 
Ticket Carnet 1 Viatge
Validació Obligatòria i compra a la correspondència
No transferible
Vàlid 1 hora després de la primera validació
16/10 11:33
16/10 12:03
 
Una família de búlgars passava el mes de juliol a un càmping a prop de Niça. La filla petita, que devia tenir setze o disset anys, s’encarregava de totes les feines de la casa. Posava la taula, treia la taula, netejava els plats, netejava la roba, feia net la rulot... Era guapa, tot i que tenia una postura estranya, amb la barbeta lleugerament inclinada cap endavant. Disposició de servitud tal vegada. L’última nit, abans de marxar cap a Bulgària, ella passejava acompanyada d’un al·lot per dins el càmping, de nit. No saludava a ningú. No tenia el cap inclinat cap endavant. S’havia posat elegant.

  

6 de nov. 2010

Vessants





Cap matrícula;
per la vida d'oïdor,
fora de classe.

5 de nov. 2010

Com la vida d'un rei

Qui no s'ha demanat , qualque vegada, com seria la seva vida si hagués nascut en el lloc del rei?

Seguiria sent com és ara?

Per a què li serveixen els diners al rei? Totes les monedes tenen al seu rostre la cara.

Com seria, si hagués de suportar el tedi quotidià de viure al Palau Reial?

Com deu ser, una vida heretada?

Qui no s'ha demanat, qualque vegada, com segueixen els contes amb final feliç quan els contes arriben al final?

En el fons, la vida d'un rei s'assembla a un conte amb final feliç que no s'acaba mai.

3 de nov. 2010

JO NO T'ESPERO



DEMÀ DIJOUS 4 DE NOVEMBRE, A LES 19H A LA PLAÇA SANT JAUME

CONCENTRACIÓ CONTRA LA VISITA DEL PAPA

30 d’oct. 2010

Text amb vitamina C

Aquell aplatanat que tot lo dia es toca els gíngols, dissabte passat va agafar una tomàtiga tal, que en trobar-se la figa-flor li va dir: 'Vaja peres que tens!". Aquella li digué que no li toqués gaire les nesples, però ell com si res, fins que va i li amolla que de bon gust li menjaria la carxofa. Aquella, plas! li fot cirera i ell, amb el cacavet tot arronsat, li diu: 'Quina castanya m'has fotut!' I ella: 'Ja està bé de demanar-li peres a l'om!'

15 d’oct. 2010

CIRCUMSTÀ_CIES







El caporal dels Mossos d'Esquadra que s'encarregà de redactar la denúncia per furt es va queixar vàries vegades que la lletra ena del seu teclat no funcionava prou bé. S'enganxava. No escrivia. No, el teclat no era vell, era ben nou, però era dels barats, això era el que passava.

Va reconstruir els fets de la següent manera: " que hi havien tres individus amb un mapa; que en el moment de pujar al vagó el de davant, rapat i de mitjana estatura va bloquejar l'accés; que quan va pujar va comprovar que els de darrera li havien sostret la cartera que duia a la butxaca lateral dreta del pantaló; que els tres individus van desaparèixer quan es van tancar les portes".

El caporal va revisar el text, per si hi faltava alguna N que li hagués furtat el seu teclat. De repent trobava un buit en el lloc de la ena i deia: 'veus?, ja n'he trobat una. Ho veus?' deia.

A la fi, satisfet, va imprimir la denúncia.

13 d’oct. 2010

Forces contràries

Un home amb vestit i jaqueta gris travessa la plaça Joaquim Xirau de dreta a esquerra, amb grans gambades (per un instant la imatge és ell, immòbil i completament suspès en l'aire, les dues cames elevades per damunt les basses). Porta una bossa de tela blanca penjada de l'espatlla, en la que es veu la figura estampada d'un home de color verd que corre donant grans gambades en direcció contrària (d'esquerra a dreta de la bossa).
Ben enravenat,
la pluja contra el vidre.
Comença un nou dia.



Furtà delícies
ahir a la botiga
-ara li sap greu.




11 d’oct. 2010

El testament d'un Nokia







Darreres imatges que van aparèixer a la pantalla d'un telèfon mòbil Nokia, abans de morir.

El Banc desinforma




Arran dels disturbis provocats pel desallotjament de l'antiga seu de Banesto de Plaça Catalunya, l'alcalde de la city va assegurar que els esvalotadors 'ho pagaran'.

Mentre l'alcalde decideix quina serà la forma de pagament, es pot admirar el gegant eslògan desinformatiu que ostenta la façana del banc.

8 d’oct. 2010

Una ràfega
véssa el ramell d'aigua
-tants anys intacte.

6 d’oct. 2010

L'habitació 403


El llit de la 403 fa un gran clot en la part central del matalàs, es nota que per aquí han passat molts cossos abans, han amotllat el jaç del desig a base de fer grinyolar el somier de molles. El nyigui-nyogui de les molles no dóna peu a discursos rectilinis (no és el llit d’una altra habitació? d’aquella on es sent un home que estossega i tira gargalls).

–Et diré com es fa la sopa de molleret: primer li talles el cap, i el llences. Després li treus les escates... Li talles la llengua, que allà és on guarda tot el verí. Del cervellet, i de tot el que va dins el cap en farem una sopa. Tot això es reserva per fer un bon brou.


30 de set. 2010

Ahirs


Il.lustracióALEKSANDRA KOPFF




Una bassa d’aigua de mar es va incendiar damunt l’asfalt, segons sembla a causa d’una xispa provinent dels focs artificials que es llençaven des de la plaça Gran.

Una versió diferent de la història del psalmista, que segueix a continuació, va sortir publicada al Menorca d’ahir, aquest mateix diari, tot i que les paraules no esteien ordenades en el mateix sentit. El relat es diluïa entre la secció d’esports, la secció econòmica, la de política local, la dels successos, la cartellera del cinema, etcètera, etcètera. Així que començarem de nou.

Aquesta història me la va contar una pagesa el passat 24 d’agost, en els metres finals de la pista d’enlairament a l’aeroport de Fiumicino. Per la finestreta de l’avió es veien els focs artificials que llençaven des de la plaça Gran.

El seu marit (el marit de la pagesa) havia sigut un simple treballador, un mecànic contractat com a motorista a La Mola i que els caps de setmana feia de psalmista al creuer de Ratchaprasong.

Un diumenge de fa dos anys, amb les misses dites, s’aixecà una tramuntanada de gran magnitud que convertí les síquies en femers, amb tota casta d’animals morts, bòtils buits. Vet aquí l’home, que vivia amb la pagesa en un molí de porcelana vermella que havien construït els francesos, es trobava davant el gran mirall de l’armari del Barclay’s Bank. ‘L’hivern serà complicat’ va dir-se.

Tocat de l’ala, agafà la seva bicicleta i marxà sobre les 16.15 GMT amb el braç aferrat al cos, fins que arribà al mateix pas de zebra que en dies de tempesta es convertia, en aquell racó de la ciutat, en un llac. En el mateix moment un taxi passava fregant el pal (seria capaç de saltar-se el semàfor en vermell, posant en perill la vida dels demés?). Però aquell pensament ja devia produir-se dins el temps de descompte de la biografia del psalmista, car durant uns segons, (ho contava la seva dona, la pagesa, la que em vaig trobar dins l’avió que venia de Roma), l’home es deia a si mateix que escrit esteia que havia de morir en els metres finals, atropellat per un taxi que circolava a mitja velocitat.

Al psalmista i mecànic de La Mola li semblà que aquella part de la ciutat s’anava convertint en xocolata embolicada en paper vermell, i recordà llavors l’Arca de Noé. Mentrestan, els cavalls botaven en solitari i les majorettes feien la seva exhibició a la Plaça Gran.

La secretària de l’alcalde, últim obstacle que havia davallat del taxi autor del sinistre, li digué:

–Com afronta aquest fet?

–Què vol que li digui –digué el psalmista-. Jo hi he posat el màxim esforç possible i tota la il·lusió. Ja no tinc por.

Les tropes es limitaren a observar-los des de l’altra banda del creuer.

–L’important no és qui surt primer, sinó en quines condicions ho fa cadascú –digué la secretària-. Vols aprendre a ballar fandangos, jotes i boleros, abans de convertir-te en ullastre?

–No m’he plantejat res a mig o llarg plaç –digué l’home.


Encara que el psalmista quedà declarat oficialment mort, l’espectre projecta encara l’ombra de qui va demostrar ser capaç de sortir del molí de porcellana i vèncer tots els obstacles. M’ho contava la pagesa amb els ulls ben oberts, mentre l’avió prenia pista a l’aeroport de Fiumicino, ja ho he dit, i es veien els focs artificials que llençaven des de la plaça Gran. 




6 d’ag. 2010

Paisatge


  Il·lustració ALEKSANDRA KOPFF


FRUTAS IBAÑEZ Mercabarna – Legazpi 52 – BECHI-CASTELLÓN // Super Muralstucco -20 kg-  Pronto in Pasta  Palermo // Ambre Solaire –Nuovo- Latte Protezione Totale Idratante – Laboratoires GARNIER // Super Outboard BP – 2 Stroke Outboard Engine Oil // Nutella 16 06 10 17:49:22 // Wassermann –W- // DUREX 1 latex condom // IKEA –Design and Quality- IKEA of Sweden – Made in Latvia // HP PLAST DK HOBRO CE // SETE Golfe du Lion –Qualité Producteurs- Origine Méditerranée // Cheerios –Toasted Whole Grain Oat Cereal- General Offices MPLS MN 55440 USA // TAMEK –Keep away from sunlight- // Peix Fresc de La Ràpita // CAUTION WET FLOOR // KEROSENE Litri 20 – Petrolio Agevolato per Riscaldamento Domestico- Propietá Riservata // Plantemargarine 60% // PIRELLI Radial 165.70 – SR13 tubeless // FUCHS Antifreeze – FUCHS Germany- Kingdom of Arabia Saudi 100 years

Es Pla de Mar, 29/06/10, 11:46h

17 mails i una postdata

 de Pense, Disaster, Alain, Belén, Dani, Vera, Met, Juan...

 
Il·lustració: ALEKSANDRA KOPFF

A Ban Pek no hi ha llum, només unes hores, fins les 22'30h. Tampoc no hi ha internet. La gent va consirosa per l’únic carrer del poble, replet de banderes adornades amb eines de treball. A vegades es perceben unes ones estranyes. Em fa ràbia no xerrar l’idioma i no poder demanar-lis a què es deu.



Nova York és la selva! Són curiosos els mostradors de Chinatown, els negres que toquen hip hop al carrer amb instruments de vent. És una passada veure com ballen i toquen al mateix temps. A veure si algú m'explica per a què serveixen les sortides de fum que hi ha enmig del carrer. A NY fa bastant de vent, de manera que vas caminant per la vorera i de sobte et donen una dutxa de fum que flipes. Divertit, veritat?



A 300 quilòmetres de Luang Prabang, davallant el riu Mae Kong, arribo a Khong Khaen, una ciutat que a priori no és gaire atractiva. Tot i que la pobresa no és tan evident com a Laos, la gent és molt humil, ja que són molt devots del seu Buddha. I del seu Rei. Aquí sí que la gent riu.



En arribant a Estocolm, hem hagut d'obrir tot el cablejat de la furgo, i en tornar-la a muntar ens sobrava una peça de la bateria. En qualsevol cas ara funciona de meravella.



Ara som a Tarapoto, tot el contrari d'una ciutat. Aquí es passegen més de 10 mil mototaxis que tot el dia donen voltes, buscant una presa fàcil per a transportar-la 200 o 300 metres més enllà.



Máncora és un poble bastant petit, dividit en dos per la Panamericana. Aquí tot el dia passen uns camionots impressionants. L'altre dia vaig intentar arribar al següent poble en bicicleta, però vaig haver de donar la volta tot d’una.



La foto és de Coney Island, on el mes de juliol es fa aquell concurs d’avam qui es menja més hot dogs en menys temps. Sembla mentida, però segons diuen fa anys que guanya una xinesa o coreana, magre com un escuradents. En aquesta època, com que és temporada baixa, l'illa es veu deserta. Només ens vam trobar russos.



Lobitos és un poble abandonat que estan reconstruïnt els milicos. Terra endins està plagat de pous de petroli, i a la mar he comptat més de quaranta plantes en actiu.



Dia 24 salpo en direcció a Corn Island. Imagina un tros de terra de 3 quilòmetres per 2. Doncs seré a la punta nord-oest. El viatge és per terra, riu i mar. És lluny, perquè surto d'Estelí el dijous de bon matí i arribo a l'illeta el diumenge a mig matí. Millor no fer cas dels horaris, encara que existeixin. És un viatge encantador de dues nits, en vaixell riu avall, estirat a l'hamaca.



El llac de San Pedro d'Atacama és tan salat, que alguns diuen que s'hi sura tres vegades més. Al Valle de la Luna hem vist una posta de sol impressionant, mentre els Andes es tornaven vermells.



Ara esteim atrapades a La Paz. Hi ha una espècie de revolta minera per demanar la nacionalització dels hidrocarburs i avui ens hem despertat amb les explosions de dinamita, part de la protesta. Totes les carreteres estan tallades, així que no podem sortir de La Paz fins que les obrin. Aprofitem per conèixer alguns carrers i carrerons, plens de dones vestides amb faldes de colors i capells rodons, carregant els fillets a l'esquena.



Des de l'apartament del barri de San Blas es sent el tren que surt de l'altra banda de Cuzco.



Viatjam de nit i la cosa no sempre és fàcil per la ruta 40, depèn del tram. Feim trajectes amb els camioners. Vida de camioner, moltes hores a la carretera, poques de descans; matinades aparcats davant cases amb llums vermells; carregam cerveses a les estacions de servei d'YPF, mastegam coca amb els camions que vénen del nord, abans d'arribar a Patagònia.



Fins ara ens allotjàvem a Sopron, un poblet hongarès de temperatura molt agradable a l'estiu. Després vam davallar fins a Budapest a veure budacas o budaputians, encara no sabem com se'n diuen, potser budapestus? Budapest és preciós. El Duna, Danubi.



San Juan del Sur és una zona de platges blanques de la costa del Pacífic, una zona preciosa però infestada de gringos.



La carretera que puja a La Cumbre, una muntanya de 4600 metres d'altitud, és coneguda per ser la més perillosa del món, i la que més accidents ha enregistrat. El guia explicava que quan els camioners la travessen de nit, se'ls apareixen fantasmes que malden per precipitar-los al buit.



Sí, tota Atenes va sentir el terratrèmol, tret de nosaltres, que érem dins el cotxe de camí a casa d'uns amics. La gent es va espantar, tothom parla del mateix, però en realitat no va passar res.



P.S.: A vegades, sembla que la gent que viatja és l’única que sent la Terra com es mou davall dels seus peus.



5 de juny 2010

2 de maig 2010

L'auca de Paral·lel

 Més que una avinguda, Paral·lel és un riu en el que flueixen a tota hora tones d'automòbils, vianants, cercavides, vells, pirats, i també gent molt normal, tan normal que quasibé sembla que no és ningú; centenars de milers d'històries conflueixen dins la corrent turbulenta de Paral·lel, històries que es travessen perpendicularment però que no esperen ser contades i que, possiblement, ningú contarà mai perquè no serveix de gaire.

Ahir dematí, després de tancar definitivament la porta de ferro de Vallhonrat (un dels torrents que conflueixen al Gran Riu), la primera cosa que vaig veure va ser la portada de L'Auca del Senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, lluent amb el sol mandrós del dia del Treball. Esteia allà tirat, als peus del contenidor de fems, al costat d'altres llibres que algú havia llençat. A vegades, les circumstàncies en què els llibres et cauen a les mans diuen més que el mateix llibre, així que vaig considerar-ho com un regal de comiat de Paral·lel, i des que el vaig trobar no he fet altra cosa que devorar-lo.

L'Auca del senyor Esteve és una novel·la feta d'estampes, a base de pinzellades del modernista Rusiñol que, curiosament, sembla que comenci al final del llibre. És al sisè i penúltim rodolí, justament, quan s'exposa, per primera vegada en tot el llibre, el conflicte intern d'en Ramonet, qui s'enfronta al seu pare perquè vol fer-se escultor entost de continuar la nissaga familiar al front de la botiga. Aquest és un dels diàlegs que s'estableixen entre pare i fill:

" –(...) Com és que sempre rumies?
–Perquè l'Art és una passió.
–Parla clar. Aquí hi ha algun secret que no me'l dius.
–No n'hi ha cap. És que l'Art pot més que nosaltres.
–I què és això de l'Art?
–Ja li vaig dir que no em pot entendre.
–Explica-m'ho.
–És impossible d'explicar-l'hi. Aquestes coses no s'expliquen; se senten, s'hi neix, i un les va estimant, estimant, fins que ve un dia que ja no pot abandonar-les.
–Però a qui és que es va estimant?
–A ningú. A una cosa que és un desig de crear, de fer obres, de realitzar lo que un somia.
–Però on és tot això que dius?
–Enlloc i pertot. No sé com dir-li. És a dintre del pensament.
–Ramonet, o ets boig o m'hi faries tornar. Tu tens alguna dona, no sé on, i t'hi has encapritxat i no vols dir-ho (...)."

Ara, dels carrers del barri xino puja una música que es sent confosa, i que en tost de sortir d'un altaveu, sembla sortir directament de l'amplificador. A l'intentar endevinar de quina música es tracta, em ve al cap la imatge d'un africà tocant thrash metal davall un baobab. De fons, davall els riffs de guitarra, neden les veus i el bullici del carrer, alegres i brillants.

1 de maig 2010

On trobar el llibre Procediment Abreviat?



MENORCA: Ciutadella. Galeria VidrArt // Llibreria Bosch Liz // Llibreria d'Es Racó // Punt i Apart // Llibreria Pau // Torre de Papel Ferreries. Sa Llibreria // Xoc Mercadal. Llibr. Monte Toro Alaior. Llibr. Clara // Estanc García // De Cine // Detalls Maó. Llibr. Fundació (Ll. Catòlica) // Ll. Manent // Ll. Catalana

BARCELONA: Raval. Laie CCCB // Rosa de Foc // Espai Mallorca // El Lokal // La Central del Raval Ciutat Vella. Documenta // Icaria Editorial Gràcia.  Cap i Cua // bar Ikastola // Llibreria d'Acció Cultural 'Aldarull'

PER CORREU: Fent un ingrés de 8'5 € (despeses d'enviament incloses) al compte corrent 2100-1392-31-0100370680 de La Caixa i detallant les teves dades (nom i adreça) a procedimentabreviat@gmail.com

30 d’abr. 2010

Entrevista (Culturàlia n. 123)


Raquel Marqués,  Ciutadella  18/04/2010



Fotografia: Aleksandra Kopff

Novetats

Escriptura a l’inrevés

Procediment Abreviat, la realitat distorsionada de Moisès Dolz
Què té la seva vida d’abreviada?
Tal vegada la visió de les coses en petits fragments, que no sempre tenen a veure uns amb altres. Mai he visualitzat una història sencera amb un principi i un final clarament marcats.

Quin és el nexe comú de les vivències de “Procediment Abreviat”?
Més que un nexe, diria que són situacions que formen part d’una atmosfera, d’una sensació de conjunt que s’apropa al món dels somnis. En general, ho definiria com una visió distorsionada de la realitat, dels records, del paisatge.

Escriure en petits fragments li permet dir molt en menys?
En realitat, el procés d’escriptura de “Procediment Abreviat” va ser un procés a l’inrevés, com el buidat d’una escultura. En un principi, els texts eren molt més llargs del que són ara, però vaig decidir treure tota la palla, tot el que em semblava superflu i innecessari. Així, les històries no són ben bé històries, sinó indicis, talls, versions, cendres.

Les seves històries són com el vent?
De moment són com el corrent que passa quan deixes les finestres obertes. Però les portes baten igual.

Treure un llibre a l’abril és qüestió d’oportunisme?
És clar, pensar amb la festa del llibre i veure la borratxera de tot el món fullejant llibres al carrer és un al·licient per a treure un llibre i afegir-se a la festa.

Per què llegir “Procediment Abre­viat”?
Perquè es llegeix en un obrir i tancar d’ulls, i el que apareix al llibre no és una visió burgesa de Menorca, de paisatges idíl·lics i l’illa de la calma, sinó un espai turbulent, poblat de personatges que estan a punt de viure canvis irreversibles, i contat per algú que sembla que vagi perdent coses de si mateix a mesura que narra les històries.

Què hi aboca a lafinestravermella.blogspot.com?
Des de fa un temps hi penjo apunts del dia a dia, idees en forma d’escrits, imatges, vídeos...

Per Sant Jordi, llibre o rosa?
Rosa, rosa.

Com a menorquí a Catalunya: el drac vistós recapta lectors reals o negocia amb les lletres?
Ai sí, mesquí el drac, que està ben enfilat amb la llança del Sant i ningú no se’n recorda d’ell, mai. Per sort que hi ha la festa del llibre, del contrari es llegiria molt menys.

Presentarà el seu llibre a Menorca?
Sí, Menorca és l’hàbitat natural d’aquest llibre. La presentació serà dissabte 24, a les 12 del migdia a l’envelat de la plaça de la Catedral de Ciutadella.

Com defineix el plaer d’escriure?
En algun moment de l’escriptura de “Procediment Abreviat”, em va venir la sensació d’anys enrere, quan ens ajuntàvem a una cotxeria per fer punk, o hardcore, o el que fos allò que tocàvem, i quedava afònic després de cridar durant hores i hores.

Llibre electrònic o de paper?
Els llibres electrònics van molt bé perquè te’ls pots descarregar sense pagar ni un cèntim i a més no ocupen espai a les lleixes. És una qüestió de costums i romanticisme.

Necessitem un Jaume Matas de les lletres?
No conec molt bé això que se’n diu el món de les lletres, però me sona a personatges que s’assemblen molt a aquest senyor que esmentes.

23 d’abr. 2010

Estranyeses dels dies d'Arthur Schopenhauer

Cada dematí Arthur Schopenhauer vessava

el metall fos dels dies dins els Tres Grans Motlles
                              Temps

                                       Espai

                                              Causalitat
Després observava el fons de la cassola

les impureses formaven solatges

Impureses que per altra banda

no eren molt enrevessades

Impureses d’estar per casa

de gènere similar

al llumet vermell del comptador de la llum

a la pica que els manobres li havien extirpat a la paret

Coses no gens ni mica complicades

Sense anar més lluny

El paper que embolicava les taronges Tollupol

la superficie mate de la taula desenvernissada

l’armella que feia de pom a la porta del bereber

la corda de plàstic que subjectava la persiana

massa nova massa verda massa lluent

Bé! i el soroll de la nevera

(Arthur no es podia treure la imatge del vesí prenent-se un bany d’escuma a totes hores)

la caixa de la TDT descoberta

mostrant una imatge satèl•lit del moll de Ponent

el nom del gat veí

Mau Mau vine aquí Mau Mau no n’hi ha més

I també

somnis de caiguda

¿Has arreglado el timbre?

Eh, Marlon Brando

¿has arreglado el timbre?



Schopenhauer rumiava què fer amb les impureses

que no cabien dins els motlles

Faré una font

digué

Faré una font

de la que rajaran tots els somnis

De les impureses dels dies estranys

faré una font de la que brollaran somnis

només somnis

amb les estranyeses dels dies estranys

22 d’abr. 2010

Persecuplànol


A la copisteria de davant la plaça, escanegen les imatges que el cervell capta en la fase REM per només 1 euro.

A la següent il·lustració es pot veure la seqüència del somni d'un habitant de Madrid que és brutalment agredit  -i posteriorment perseguit- per una cabana metàl·lica.



21 d’abr. 2010

L'he vist sortir d'entre la boira, avui dematí

He vist arribar en Moi Dolz, qui diu ser l'autor d'aquest blog, molt abans que vosaltres sentissiu la renou de les rodetes de plàstic del seu carret replet de llibres titulats 'Procediment Abreviat', traquetejant damunt l'empedrat dels carrers de Maó. De fet, l'he vist sortir d'entre la boira i aturar-se un moment per a pelar una taronja, encara als afores de la ciutat. Després d'observar els pantalons negres d'un home que es tallava les ungles assegut a un banc, amb el tors i el cap ocult davall les fulles d'un ullastre, i de que anotés a una llibreta: 'El cap de l'home dins l'ullastre. L'ullastre dins la boira. La boira només pot produir-se dalt el cap, mai dins el cor', dues al·lotes han passat pel seu costat, una d'elles fent notar a la seva interlocutora que avui dematí, a Cala Corb, la boira impedia veure res.

Ha entrat dins la ciutat precedit per l'estrèpit de les rodetes del seu carret, un soroll que ell, tanmateix, en la seva joia, atribueix, prou que ho sé, als batecs del seu propi cor. No ens hauria de sorprendre la seva emoció, ans al contrari; ni tampoc que hagi sentit, des de fa uns dies, els seus peus de caminant convertits en Urpes de Vellut o Urpes de Tigre, i que així camini per la ciutat, disposat, en qualsevol moment, a saltar cap endavant (damunt què, damunt qui?). Com sigui, l'estrèpit produït pel carret tot davallant pel carrer de ses Moreres, ha despertat la curiositat dels vianants, com per exemple la d'un homenet amb aspecte d'aristòcrata vingut a molt menys, que li ha fet un comentari al voltant del tamany de les rodes del seu carret. Ell li ha respost dient rient que el soroll el produïa aquell empedrat tan irregular, i no les rodes del seu carret, ni el pes del seu llibre.

Ha sortit de la ciutat per un dels seus carrers més petits, el carrer Sant Ciril, que és allà on jo mateixa vaig habitar els darrers anys de la meva vida, fins que vaig morir a l'any 1965. I és allà, a més a més, on vaig desenvolupar tots els meus poders, encara que avui en dia, cap vesí del carrer no ho recordi. Ell, aquest que signa el blog de la finestra vermella amb el nom de moi dolz sí que ho sap, emperò. Així que ha sigut tot un detall, per part seva, que es girés en direcció a la meva finestra, i digués: Què deu estar fent, la mèdium?

11 d’abr. 2010

Procediment Abreviat ja és al carrer



El llibre és al carrer, literalment. Moltes de les grans llibreries de Barcelona no en volen saber res d'acollir llibres autoeditats. Així que Procediment Abreviat es pot trobar als llocs més insospitats de la gran ciutat.

La presentació pública es farà el dissabte 24 d'abril a les 12'30h, a l'envelat de la Plaça de la Catedral que es posarà en motiu del dia del llibre.

Dins la mateixa setmana es podrà trobar a les llibreries de Menorca.

4 d’abr. 2010

JONÀS / JASON


Abans que se’l considerés un profeta menor i tot allò, Jonàs ho va abandonar tot, incloent la seva casa de Gat-Hépher, aprop dels territoris ocupats de Palestina, i se’n va anar al port de Tel-Aviv-Jaffa pel Camí del Mar.

Es va embarcar en un vaixell que es dirigia a un rumb estrany, a una ciutat anomenada Tarsís. Una ciutat que cap historiador ha conseguit encara situar en el mapa. Una ciutat que uns diuen que era Cadis. Uns altres que era Còrsega. Uns altres que assenyalen encara algun punt de la costa occidental mediterrània. Així que Jonàs es va embarcar en un vaixell que anava rumb a enlloc. Rumb a un no-lloc. Rumb a qualsevol banda. Un vaixell que s’allunyava i l’allunyava dels país de Jahvè. Un vaixell que marxava fora de l’abast dels ulls del rei Jeroboam. Que s’allunyava de les muntanyes de Zabulon. Un vaixell d’uns comerciants que duien mel, gra i betum d’Egipte. Un vaixell que sortia del port de Jaffa, la ciutat portuària més antiga del món. Un vaixell que duia perfum, pedres precioses, or, ivori i vestits de Dedân. Que transportaria a un home revoltat. Que el transportaria a un lloc sempre somiat. Un vaixell d’uns comerciants pagans que venien de Síria. Un vaixell que transportava un home. Un vaixell d’uns comerciants que transportaven cuire de Rama. Que salpava del port que en hebreu volia dir bell, hermós, polit. Un vaixell que duia bens, vedells i cabres de Qédar. Un vaixell que transportava un profeta. Un vaixell abocat al destí tràgic. Un vaixell que duia un home untat per Déu. Un vaixell fet de cedre del Líban. Un vaixell que traginava xiprers d’Helbon. Un vaixell que podria ser una  tomba. Un vaixell que duia vins i llana i roure de Bashan. Un vaixell que viatjava per l’espai. Un vaixell al que –escrit esteia- esperava un naufragi. Que es veuria sorprès per una tempesta. Que estaria perseguit per un gran peix negre. Per una gran balena. Un vaixell que seria trasbalsat sense cap mirament per les onades furioses. Perseguit per un congre gegant amb ullals esmolats, que esperaria ansiós el moment en què els mariners (siris pagans) llencessin al profeta per la borda.

Jonàs es va embarcar cap a Tarsís com si fos un home lliure. Es va embarcar exposant-se a la persecució, a la befa, a l’exili, a les epidèmies. Es va embarcar i es va canviar el nom. Es va embarcar i es va fer dir Jason. Es va embarcar i va perdre el seny. Es va embarcar en un vaixell que el duria als seus inferns. Es va embarcar i a mesura que augmentava la seva força com a home lliure, minvava la seva força com a profeta. Es va embarcar sabent que el destí no existeix i que el passat s’esborra com fan les ones amb les petjades de la platja. Es va embarcar i va recordar les imatges d’un somni que encara no havia tingut mai però que tindria nits més tard. Potser dins el ventre de la balena, o davant la porta oberta d’un forn de llenya, moment en què confonia els calius ardents de damunt la pedra amb els llums lànguids de Mosul, la ciutat de les quinze portes que l’exèrcit nord-americà havia de convertir en cendra. Es va embarcar perquè no podia suportar la càrrega espantosa de les seves visions. Es va embarcar perquè no tenia por de desertar i havia estalviat alguna cosa. Es va embarcar cap a Tarsís lliure d’equipatge, tal i com ho fan els que fugen d’alguna cosa. Es va embarcar perquè no havia entés bé alguna qüestió. Es va embarcar perquè hi havia hagut un malentès, diga-li a Déu, diga-li a les veus que ressonaven dins el seu cervell. Es va embarcar perquè algú s’havia quedat dormint damunt el seu llit a Gat Hépher. Es va embarcar perquè s’havia d’acurçar la distància entre el seu silenci i allò que vivia. Va callar, d’una vegada. Es va obeir a si mateix, si és que podia distingir una sola veu d’entre totes les que bullien dins el seu magí. Es va embarcar i el seu silenci era un misteri. Es va embarcar sabent el què la seva presència podria desencadenar a bord. Es va embarcar en un vaixell que marxava rumb a Tarsís perquè amb ell viatjaven l’amor i l’odi, la compassió i el menyspreu, la confiança i la desesperació. El seu silenci no deixava ningú indiferent. Perquè dins el seu cor es lliurava un combat. Es va embarcara a un vaixell que anava rumb a les aigües de la mort. A un vaixell que anava rumb a l’arrel de les muntanyes, al país on els candaus li serien imposats per sempre. Un vaixell que el duria cap a l’infern i la resurrecció. Un viatge que el deixaria mut. Que no li deixaria tancar els ulls, durant tres dies i tres nits. Que el faria presoner d’una angoixa insuportable. Un viatge que el deixaria despullat, llençat a la vorera d’una platja desconeguda.



30 de març 2010

Del 'Viaje a Argel' de Juan Hidalgo

D'allà l'anunci

Si usted y yo quisiéramos ir a la luna


¿CUÁL SERÍA LA PRIMERA COSA QUE TENDRÍAMOS 
QUE HACER?


(si se interesa por la solución
escriba a:
Juan Hidalgo
Batalla del Salado, 1
Madrid-7)

*  *  *

I també el Spatial Poem n3 que Walter Marchetti va escriure, segons sembla, en l'espai Madrid-Sitges-Milan durant el mes de juliol de 1966, i que plasma el costum crepuscolar de l'autor qui, cap allà a les set i mitja del fosquet, acostumava a llençar un objecte (gairebé sempre una pedra, diferent cada vegada, de pes variable, tot i que els darrers dies de juliol va llençar també llavors de xirimoia i d'altres objectes insignificants) des d'una alçada que bé podria correspondre a la del sostre d'un edifici de quatre o cinc plantes -16 metres i 58 centímetres. (L'acte de deixar caure les llavors, tot sigui dit, es va realitzar des de la finestra d'un tren en marxa, situada a una altura de 65 centímetres).

*  *  *