De persecucions, perseguits i perseguidors

Hi ha d'haver un motiu pel qual, quan vas caminant per un carrer molt concorregut d'una gran ciutat (posem per cas la Gran Via madrilenya) et fixes en un rostre, o en una persona desconeguda, d'entre les 10.000 que hi ha per allà en aquell moment. Deixant de banda els instints primaris. Et fixes en algú que va pel carrer, per algun detall insignificant.

Hi ha qui diu que que les coses que ens criden l'atenció dels altres són, curiosament, aquelles que ens manquen a noltros mateixos. A la pel·lícula Chinese box, Jeremy Irons encarna el paper d'un home a qui han diagnosticat una malaltia terminal i, caminant sense romb pels baixos fons de Tòquio, es veu a si mateix encalçant a una prostituta. Sense saber ben bé per què, vol sentir-li explicar la seva història. No vol mantenir relacions amb ella. L'únic que vol d'ella és el seu relat biogràfic. Per açò la cerca, la persegueix d'una manera obsessiva.  I ella el té, aquest relat que a ell li falta. I si no el té, a ell no li importa que se l'inventi. Mentrestan, la seva vida que s'acaba, té sentit perquè la segueix a ella.

És la cosa de perseguir algú. Algú desconegut, a ser possible. A finals dels anys seixanta, Vito Acconci dedicava una de les seves accions artístiques a seguir a gent pels carrers.Veia algú, caminant pel carrer, i marxava darrera seu, a una distància prudent que l'impedís ser descobert. Omplia fitxes. Posava: a tal hora entra a l'oficina de Correus, a tal hora entra dins el nombre tal del carrer qual.

Seguir algú desconegut, perseguir-lo, té cosa a veure l'art de caçar. Discrimines, d'entre tot allò que percebeixen els sentits, a fi de trobar un rastre. Selecciones, dius: això sí, això no.

A la pel·lícula Blow Up, d'Antonioni -basada en el relat breu Las babas del diablo, de Julio Cortázar-, un fotògraf surt amb la càmera a fer fotos al parc de la ciutat. Quan torna a casa i revela les imatges, s'adona que en un cantó apareix un bulte estrany. Amplia la foto per veure-ho millor. L'amplia dues vegades. Li sembla que allò és un cos, un cadàver, un mort. Algú ha comès un crim al parc, pensa el fotògraf, i ell ho ha descobert a través de la foto. Quin marron. El caçador caçat. Disparava fotos al parc i ara li sembla descobrir un mort sota l'herba.

Però la persecució més afamada dels darrers temps és la Suite Vénitienne, de Sophie Calle. La fotògrafa francesa persegueix un home pels carrers de Venècia. Un home a qui va conèixer en un sopar a França. Ella li va sentir a dir que havia de marxar a la ciutat italiana en els dies venidors, i va decidir seguir-lo, sense dir-li res. Es va llogar una habitació d'hotel. El va fotografiar durant uns quants dies. Al cap d'un temps, el filòsof Jean Baudrillard li va donar una nova dimensió a l'acció de Sophie Calle, al dedicar-li un capítol inclòs a La transparencia del mal. Assenyalava que la persecució té sentit mentre l'altre és un desconegut; en el moment en què el perseguit es sent observat i es gira; en el moment en què la veu a ella amb la càmera, i li diu: 'I tu què vols?', el joc s'ha acabat. Ja no hi ha misteri.

 

Anna Maurin, en una imatge de principis del segle passat

 

Durant un any, em vaig posar a seguir la història d'una dona anomenada Anna Maurin, qui havia viscut a Maó durant el segle passat i havia mort a l'any 1962, a la seva casa del carrer Sant Ciril. En aparença, ella no tenia res d'especial que la fés destacar sobre la resta. No era una dona reconeguda socialment, no va tenir cap paper rellevant en la societat maonesa de la seva època. Ni tan sols va tenir cap ofici durant els setanta-un anys de la seva vida. No sabia llegir ni escriure. Diguem que era una dona anònima, 'normal' per la seva època i condició social. Tot va començar com un error. Volia escriure sobre el seu marit. Durant anys havia arreplegat muntanyes d'articles sobre Joan Mir i Mir. Sobre ell, ja esteia tot dit. Havia sigut un home públic. Un politic. Un revolucionari. De casa bona. S'havia convertit a l'anarquisme durant els anys joves i reconvertit al catolicisme de major. Amb tot, un home respectable, un home ben considerat, que fou nomenat Fill Il·lustre de la ciutat de Maó. L'historiador Josep Portella havia escrit varis estudis biogràfics sobre ell.
A l'epíleg d'un d'aquells estudis es deia que Joan Mir s'havia casat civilment, a l'any 1909, amb Anna Maurin, una al·lota vint anys més jove que ell, que segons la família d'ell havia sigut puta abans de casar-se. D'ella també es deia que durant els anys vint havia sigut internada al frenopàtic de Les Corts.

Puta i loca. Ho tenia tot, o gairebé tot, per encendre la imaginació, per endegar la seva persecució.  Era exactament el contrari d'ell. Irracional, introvertida, anònima, sense paraules, irrellevant socialment, apolítica, il·letrada. Ella no era ningú. Ningú en especial. Volia saber com havia sigut la seva vida, com l'havia viscut. L'interès  per la vida d'Anna Maurin creixia i creixia, i ho feia en proporció inversa a l'interès per la vida del seu marit. A mesura que m'apropava a ella, la figura d'ell s'anava fent petita.

Després, una vegada s'inicia la persecució d'una desconeguda com Anna Maurin, comencen les versions de la gent que la va conèixer, o que diu que la va conèixer. Els rastres es multipliquen. Cadascú hi penja, a la biografia de la desconeguda, desigs propis, temors, malfiances... Una biografia és com un penjador. S'arma a base de retalls.

Seguirà.