28 de des. 2010

La somnàmbula

El mes de novembre de 1922, el marit d'Anna Maurin va escriure, des de l'habitació que tenia llogada a la pensió Andreu de Barcelona, que el món no s'acabaria quan ells ja no hi fossin. En el mateix moment en què ell escrivia aquelles paraules, ella, Anna Maurin, tractava d'orientar-se dins una casa buida, al carrer Bèlgica de Maó, després d'haver passat l'estiu dins el frenopàtic de Les Corts.

Certament, després de la mort de Joan Mir, a l'any 1930, el món va seguir donant voltes durant trenta-dos anys més, almenys per a Anna Maurin. 

Pel que fa a ella, avui en dia només hi queda una persona a la Terra que l'hagi coneguda d'aprop: es tracta del seu nét. Però l'home ha oblidat tantes coses, d'ella...


Un dels pocs records que conserva de la seva àvia, d'Anna Maurin Enrich, prové de quan ella ja era major i vivia sola al nombre 9 del carrer Sant Ciril. Aleshores ell veia com l'àvia rebia a desconeguts en el saló i els convidava a passar dins una habitació a les fosques. Ell mai no va gosar entrar dins aquella cambra obscura. Només recorda que hi havia una espelma encesa en tot moment.

Diu que l'àvia, de professió era '...com dir-ho? Somnàmbula'.  Diu que ella endevinava el futur, que resolia els problemes de la gent. Quan sortien de l'habitació, ella els parlava, els deia coses que el seu nét no podia sentir, i ells escoltaven amb atenció. Recorda que la gent sortia contenta d'aquestes sessions, i que quan se n'anaven, deixaven alguna monedeta en el palmell de la mà de l'àvia.

'El món no s'acabarà quan noltros ja no hi siguem'. I tant que no. Mig segle després de la seva mort, una versió d'Anna Maurin en blanc i negre es va introduir dins els meus somnis, la nit del mateix dia que vaig veure, per primera vegada, les fotografies que el seu nét anava extraient d'un caixó de pi.





El carrer Bèlgica, avui Sant Llorenç,
on Anna Maurin passà l'hivern de 1922-23.

1 comentari: