La somnàmbula

El mes de novembre de 1922, el marit d'Anna Maurin va escriure, des de l'habitació que tenia llogada a la pensió Andreu de Barcelona, que el món no s'acabaria quan ells ja no hi fossin. En el mateix moment en què ell escrivia aquelles paraules, ella, Anna Maurin, tractava d'orientar-se dins una casa buida, al carrer Bèlgica de Maó, després d'haver passat l'estiu dins el frenopàtic de Les Corts.

Certament, després de la mort de Joan Mir, a l'any 1930, el món va seguir donant voltes durant trenta-dos anys més, almenys per a Anna Maurin. 

Pel que fa a ella, avui en dia només hi queda una persona a la Terra que l'hagi coneguda d'aprop: es tracta del seu nét. Però l'home ha oblidat tantes coses, d'ella...


Un dels pocs records que conserva de la seva àvia, d'Anna Maurin Enrich, prové de quan ella ja era major i vivia sola al nombre 9 del carrer Sant Ciril. Aleshores ell veia com l'àvia rebia a desconeguts en el saló i els convidava a passar dins una habitació a les fosques. Ell mai no va gosar entrar dins aquella cambra obscura. Només recorda que hi havia una espelma encesa en tot moment.

Diu que l'àvia, de professió era '...com dir-ho? Somnàmbula'.  Diu que ella endevinava el futur, que resolia els problemes de la gent. Quan sortien de l'habitació, ella els parlava, els deia coses que el seu nét no podia sentir, i ells escoltaven amb atenció. Recorda que la gent sortia contenta d'aquestes sessions, i que quan se n'anaven, deixaven alguna monedeta en el palmell de la mà de l'àvia.

'El món no s'acabarà quan noltros ja no hi siguem'. I tant que no. Mig segle després de la seva mort, una versió d'Anna Maurin en blanc i negre es va introduir dins els meus somnis, la nit del mateix dia que vaig veure, per primera vegada, les fotografies que el seu nét anava extraient d'un caixó de pi.

El carrer Bèlgica, avui Sant Llorenç,

on Anna Maurin passà l'hivern de 1922-23.

Dies que duen el vent

 

 

 

Un dels dos diables que mengen fruita a la façana de l'església dels Socors, al carrer del Seminari de Ciutadella. Perdonau que no s'hagi volgut posar en vertical.

 

 

Pels carrers del poble, el paradís i l'infern a la terra es veuen tan apropet l'un de l'altre, que fan sospitar que es tracti de la mateixa cosa.

Els investigadors descarten que el cos que va aparèixer, en avançat estat de descomposició, surant a la platja pugui correspondre amb el de cap persona natural de l'illa, tenint en compte l'absència de denúncies de desaparició. Es baralla la hipòtesi que el cos pertanyi a un varó de mitjana edat, estranger, i se'l relaciona amb l'embarcació sense tripulació que fa uns dies va aparèixer a la deriva.


Dempeus al moll, el barquer beu un glop d'aigua mineral. S'encén una cigarreta. Beu un altre glop d'aigua. Dins la butxaca de l'abric hi duu un feix de retrats. Al peu de cada retrat hi ha un nom escrit.

Abans de començar la partida, l'home va demanar a la resta dels jugadors quants anys tenien. Tu? Vint-i-vuit. Tu? Trenta-tres. Tu? Trenta-quatre. Jo en tenc quaranta-un, va dir ell.





 

De persecucions, perseguits i perseguidors

Hi ha d'haver un motiu pel qual, quan vas caminant per un carrer molt concorregut d'una gran ciutat (posem per cas la Gran Via madrilenya) et fixes en un rostre, o en una persona desconeguda, d'entre les 10.000 que hi ha per allà en aquell moment. Deixant de banda els instints primaris. Et fixes en algú que va pel carrer, per algun detall insignificant.

Hi ha qui diu que que les coses que ens criden l'atenció dels altres són, curiosament, aquelles que ens manquen a noltros mateixos. A la pel·lícula Chinese box, Jeremy Irons encarna el paper d'un home a qui han diagnosticat una malaltia terminal i, caminant sense romb pels baixos fons de Tòquio, es veu a si mateix encalçant a una prostituta. Sense saber ben bé per què, vol sentir-li explicar la seva història. No vol mantenir relacions amb ella. L'únic que vol d'ella és el seu relat biogràfic. Per açò la cerca, la persegueix d'una manera obsessiva.  I ella el té, aquest relat que a ell li falta. I si no el té, a ell no li importa que se l'inventi. Mentrestan, la seva vida que s'acaba, té sentit perquè la segueix a ella.

És la cosa de perseguir algú. Algú desconegut, a ser possible. A finals dels anys seixanta, Vito Acconci dedicava una de les seves accions artístiques a seguir a gent pels carrers.Veia algú, caminant pel carrer, i marxava darrera seu, a una distància prudent que l'impedís ser descobert. Omplia fitxes. Posava: a tal hora entra a l'oficina de Correus, a tal hora entra dins el nombre tal del carrer qual.

Seguir algú desconegut, perseguir-lo, té cosa a veure l'art de caçar. Discrimines, d'entre tot allò que percebeixen els sentits, a fi de trobar un rastre. Selecciones, dius: això sí, això no.

A la pel·lícula Blow Up, d'Antonioni -basada en el relat breu Las babas del diablo, de Julio Cortázar-, un fotògraf surt amb la càmera a fer fotos al parc de la ciutat. Quan torna a casa i revela les imatges, s'adona que en un cantó apareix un bulte estrany. Amplia la foto per veure-ho millor. L'amplia dues vegades. Li sembla que allò és un cos, un cadàver, un mort. Algú ha comès un crim al parc, pensa el fotògraf, i ell ho ha descobert a través de la foto. Quin marron. El caçador caçat. Disparava fotos al parc i ara li sembla descobrir un mort sota l'herba.

Però la persecució més afamada dels darrers temps és la Suite Vénitienne, de Sophie Calle. La fotògrafa francesa persegueix un home pels carrers de Venècia. Un home a qui va conèixer en un sopar a França. Ella li va sentir a dir que havia de marxar a la ciutat italiana en els dies venidors, i va decidir seguir-lo, sense dir-li res. Es va llogar una habitació d'hotel. El va fotografiar durant uns quants dies. Al cap d'un temps, el filòsof Jean Baudrillard li va donar una nova dimensió a l'acció de Sophie Calle, al dedicar-li un capítol inclòs a La transparencia del mal. Assenyalava que la persecució té sentit mentre l'altre és un desconegut; en el moment en què el perseguit es sent observat i es gira; en el moment en què la veu a ella amb la càmera, i li diu: 'I tu què vols?', el joc s'ha acabat. Ja no hi ha misteri.

 

Anna Maurin, en una imatge de principis del segle passat

 

Durant un any, em vaig posar a seguir la història d'una dona anomenada Anna Maurin, qui havia viscut a Maó durant el segle passat i havia mort a l'any 1962, a la seva casa del carrer Sant Ciril. En aparença, ella no tenia res d'especial que la fés destacar sobre la resta. No era una dona reconeguda socialment, no va tenir cap paper rellevant en la societat maonesa de la seva època. Ni tan sols va tenir cap ofici durant els setanta-un anys de la seva vida. No sabia llegir ni escriure. Diguem que era una dona anònima, 'normal' per la seva època i condició social. Tot va començar com un error. Volia escriure sobre el seu marit. Durant anys havia arreplegat muntanyes d'articles sobre Joan Mir i Mir. Sobre ell, ja esteia tot dit. Havia sigut un home públic. Un politic. Un revolucionari. De casa bona. S'havia convertit a l'anarquisme durant els anys joves i reconvertit al catolicisme de major. Amb tot, un home respectable, un home ben considerat, que fou nomenat Fill Il·lustre de la ciutat de Maó. L'historiador Josep Portella havia escrit varis estudis biogràfics sobre ell.
A l'epíleg d'un d'aquells estudis es deia que Joan Mir s'havia casat civilment, a l'any 1909, amb Anna Maurin, una al·lota vint anys més jove que ell, que segons la família d'ell havia sigut puta abans de casar-se. D'ella també es deia que durant els anys vint havia sigut internada al frenopàtic de Les Corts.

Puta i loca. Ho tenia tot, o gairebé tot, per encendre la imaginació, per endegar la seva persecució.  Era exactament el contrari d'ell. Irracional, introvertida, anònima, sense paraules, irrellevant socialment, apolítica, il·letrada. Ella no era ningú. Ningú en especial. Volia saber com havia sigut la seva vida, com l'havia viscut. L'interès  per la vida d'Anna Maurin creixia i creixia, i ho feia en proporció inversa a l'interès per la vida del seu marit. A mesura que m'apropava a ella, la figura d'ell s'anava fent petita.

Després, una vegada s'inicia la persecució d'una desconeguda com Anna Maurin, comencen les versions de la gent que la va conèixer, o que diu que la va conèixer. Els rastres es multipliquen. Cadascú hi penja, a la biografia de la desconeguda, desigs propis, temors, malfiances... Una biografia és com un penjador. S'arma a base de retalls.

Seguirà. 

Llibres, artefactes de paper

Ara que hi ha més temps per llegir, unes recomanacions:

Autorretrato, d'Édouard Levé, és un llibret escrit d'una sola tirada, en què el fotògraf i escriptor francès exposa les seves preferències, les seves inquietuds... Sense cap punt i a part, i sense que sigui cap història autobiogràfica, Levé va recollint trossets de si mateix, en forma de frases més o menys curtes que s'alineen una rera l'altra.

Zhuangzhi, d'Octavio Paz, és una brevíssima introducció al pensament d'aquest filòsof zen xinès, del segle no sé quants abans de Crist, a qui Paz definia com 'el primer anarquista de la història'. La gràcia de Zhuangzhi, que també es pot trobar escrit Chuang Tse, Chuang Tsu, Chuang Tzu, Zhuang Tse, etcètera, és que el seu pensament no segueix la lògica del racionalisme intel·lectual. Molt en la línia zen, escriu poesies sobre petites històries quotidianes que deixen una ressonància, i que després de llegides es queden a qualque banda, com jugar amb un pinyol d'oliva dins la boca.

A partir del silenci, del mestre Joan Brossa, una aproximació catalana al zen, a través de la poesia i de la manca d'intel·lectualisme. L'altra dia, quan sortia de casa, vaig llegir en una porta de l'escala un rètol que bé podria ser un poema brossià: GAS Prohibido fumar en el local o entrar con una llama.

Poemes & Cal·ligrames, de Josep Maria Junoy. Durant els anys 20, Junoy i Salvat-Papasseit eren considerats els poetes d'avantguarda  per antonomàsia. A Junoy, que segons Pla era un home inestable i bellugadís, i que vivia a cavall entre París, Barcelona i Espanya, se'l relacionava amb el concepte de poesia cubista. Un petit tast:
BARCA JOIOSA
barca joiosa lliscant pel cobalt
amb la vela inflada
com un pit
barca joiosa lliscant pel cobalt

Els somnis, de Miquel Bauçà. Exemple de l'escriptura volcànica d'aquest poeta, nascut a Felanitx i que visqué a l'Eixample de Barcelona fins la seva mort. Aconseguia traslladar el magma que bullia en el seu interior al paper, convertint-lo, pel camí, en uns endecasíl·labs alhora forts i bells .

Tratado contra el método , de Paul K. Feyerabend, el filòsof australià avalua, des de la perspectiva de la filosofia de la ciència, la importància dels mètodes no-racionals i no-lògics en l'avenç científic. Al llarg del llibre, estableix també les bases del que ell anomena 'una metodologia anarquista', entesa com un mètode actiu i dinàmic, de recerca a través de la intuició i de la inclusió d'elements de fora del sistema establert per a plantejar hipòtesis.

La vida y la muerte me están desgastando, de Mo Yan, és una novel·la que conta les successives reencarnacions del descendent d'un terratinent xinès que fou injustament afusellat durant la revolució comunista. L'home es reencarnà en un ase, un porc, un cavall, i així fins a 13 vegades, i cada vegada anava a parar a la seva pròpia finca, de manera que li tocava veure, amb els seus propis ulls d'animal, els successos que allà hi tenien lloc en cada època. Humor corrosiu i sa.

De tota la vida

El vent de tramuntana provoca desequilibris mentals en els habitants de Menorca.

Els restaurants xinesos serveixen carn de moix en els seus menús. A les urbanitzacions, la fi de les colònies de moixos coincideix, de manera sospitosa, amb l’obertura dels esmentats establiments orientals.

Un home de Ciutadella a qui li deien En Búguer va construir un carruatge dalt el porxo de ca seva. Quan el va tenir acabat, es va adonar que no el podia treure d’allà dalt perquè era massa ample i no sortia per la porta.

Al rei Joan Carles li encanta la festa, i quan pot defuig el protocol regi. Varis testimonis asseguren haver-lo vist amb una mobilette, per la carretera d’una coneguda urbanització.

Si es submergeix un bistec dins un plat amb Coca-Cola, la carn desapareix al cap de pocs dies. Tal és l’efecte corrosiu del refresc. El mateix succeeix amb l’òxid del ferro.

Fa uns anys, un al·lot i una al·lota es van conèixer en un concert punk, i en acabar el concert se’n van anar al llit de la casa d’ell. A l’endemà, quan l’al·lot es va despertar, ella havia desaparescut. En el mirall del bany, ella havia escrit amb un pintallavis: SIDA.

Fa uns anys, va aparèixer un home penjat d’una biga a una casa de camp. A la paret hi havia una pintada que deia: DIAVOLO ROSSO. Es digué que l’home era un periodista que havia descobert alguna cosa important relacionada amb el tràfic d’armes, i que hauria sigut assassinat.

El Kentucky Fried Chicken ara es diu KFC degut a què tenen les seves pròpies granges de pollastres, però els crien d’una manera tan bèstia, que els converteixen en una massa informe de carn, sense ales ni bec. Un tribunal els va obligar a treure el ‘chicken’ de la marca.

En una hamburguesa del MacDonalds algú hi va trobar una dent de rosegador.

Davall els carrers de Ciutadella hi ha tot de túnels excavats, que travessen el poble de banda a banda, des de la plaça de les Palmeres fins el port.

Si pescant oblades te’n fuig una, pots canviar-te de pesquera perquè tot l’estol s’haurà espantat, i ja no n’agafaràs cap més.

L’any 2012 s’acabarà el món. Arribarà l’apocalipsi que anunciaren els maies.

La maionesa es talla quan la fa una dona que té la regla, i també quan la fa algú amb una ferida sagnant.

La salsa maionesa es va inventar a Maó durant l’època de la dominació francesa. Segons sembla, al cuiner d’una autoritat francesa li mancaven els ingredients per fer una altra salsa, i amb el que tenia a mà va sortir la maionesa, sense voler-ho.

Menjar pit de pollastre fa crèixer els pits a les al·lotes.

Menjar set ametlles amargues seguides pot produir la mort instantània.

Quan et xiulen les orelles, és perquè algú xerra de tu.

P.D.: A algú se li ocorreixen més dites/llegendes, d'aquestes que s'han sentit a dir tota la vida?

Espectacle

L'altra nit, l'arquer d'Orió lluïa com mai damunt les antenes, al fons de la Rambla del Raval.

Quina devia ser el seu nivell d'audiència?

Donar-li temps al temps

Vermell.

S'atura un Skoda Octavia davant el semàfor. Hi viatgen una parella, un al·lot i una al·lota joves. Tots dos miren cap endavant, no xerren ni fan res més que mirar cap endavant.

Verd.

L'automòbil es posa en marxa. El perd de vista. Ens tornem a trobar en el següent semàfor.

Carbassa.

Vermell.

S'atura  l'Skoda Octavia i dins hi viatja la mateixa parelleta de l'anterior semàfor, tot i que vint anys majors. Ella va tenyida de roig, i mira cap endavant sense dir res. Ell es fuma un cigar.

Verd.

El cotxe surt disparat, i uns cent metres més enllà s'incorpora a la ronda, per on davalla un torrent d'automòbils que entren a la ciutat.

f o r m i g u e s