30 d’abr. 2010

Entrevista (Culturàlia n. 123)


Raquel Marqués,  Ciutadella  18/04/2010



Fotografia: Aleksandra Kopff

Novetats

Escriptura a l’inrevés

Procediment Abreviat, la realitat distorsionada de Moisès Dolz
Què té la seva vida d’abreviada?
Tal vegada la visió de les coses en petits fragments, que no sempre tenen a veure uns amb altres. Mai he visualitzat una història sencera amb un principi i un final clarament marcats.

Quin és el nexe comú de les vivències de “Procediment Abreviat”?
Més que un nexe, diria que són situacions que formen part d’una atmosfera, d’una sensació de conjunt que s’apropa al món dels somnis. En general, ho definiria com una visió distorsionada de la realitat, dels records, del paisatge.

Escriure en petits fragments li permet dir molt en menys?
En realitat, el procés d’escriptura de “Procediment Abreviat” va ser un procés a l’inrevés, com el buidat d’una escultura. En un principi, els texts eren molt més llargs del que són ara, però vaig decidir treure tota la palla, tot el que em semblava superflu i innecessari. Així, les històries no són ben bé històries, sinó indicis, talls, versions, cendres.

Les seves històries són com el vent?
De moment són com el corrent que passa quan deixes les finestres obertes. Però les portes baten igual.

Treure un llibre a l’abril és qüestió d’oportunisme?
És clar, pensar amb la festa del llibre i veure la borratxera de tot el món fullejant llibres al carrer és un al·licient per a treure un llibre i afegir-se a la festa.

Per què llegir “Procediment Abre­viat”?
Perquè es llegeix en un obrir i tancar d’ulls, i el que apareix al llibre no és una visió burgesa de Menorca, de paisatges idíl·lics i l’illa de la calma, sinó un espai turbulent, poblat de personatges que estan a punt de viure canvis irreversibles, i contat per algú que sembla que vagi perdent coses de si mateix a mesura que narra les històries.

Què hi aboca a lafinestravermella.blogspot.com?
Des de fa un temps hi penjo apunts del dia a dia, idees en forma d’escrits, imatges, vídeos...

Per Sant Jordi, llibre o rosa?
Rosa, rosa.

Com a menorquí a Catalunya: el drac vistós recapta lectors reals o negocia amb les lletres?
Ai sí, mesquí el drac, que està ben enfilat amb la llança del Sant i ningú no se’n recorda d’ell, mai. Per sort que hi ha la festa del llibre, del contrari es llegiria molt menys.

Presentarà el seu llibre a Menorca?
Sí, Menorca és l’hàbitat natural d’aquest llibre. La presentació serà dissabte 24, a les 12 del migdia a l’envelat de la plaça de la Catedral de Ciutadella.

Com defineix el plaer d’escriure?
En algun moment de l’escriptura de “Procediment Abreviat”, em va venir la sensació d’anys enrere, quan ens ajuntàvem a una cotxeria per fer punk, o hardcore, o el que fos allò que tocàvem, i quedava afònic després de cridar durant hores i hores.

Llibre electrònic o de paper?
Els llibres electrònics van molt bé perquè te’ls pots descarregar sense pagar ni un cèntim i a més no ocupen espai a les lleixes. És una qüestió de costums i romanticisme.

Necessitem un Jaume Matas de les lletres?
No conec molt bé això que se’n diu el món de les lletres, però me sona a personatges que s’assemblen molt a aquest senyor que esmentes.

23 d’abr. 2010

Estranyeses dels dies d'Arthur Schopenhauer

Cada dematí Arthur Schopenhauer vessava

el metall fos dels dies dins els Tres Grans Motlles
                              Temps

                                       Espai

                                              Causalitat
Després observava el fons de la cassola

les impureses formaven solatges

Impureses que per altra banda

no eren molt enrevessades

Impureses d’estar per casa

de gènere similar

al llumet vermell del comptador de la llum

a la pica que els manobres li havien extirpat a la paret

Coses no gens ni mica complicades

Sense anar més lluny

El paper que embolicava les taronges Tollupol

la superficie mate de la taula desenvernissada

l’armella que feia de pom a la porta del bereber

la corda de plàstic que subjectava la persiana

massa nova massa verda massa lluent

Bé! i el soroll de la nevera

(Arthur no es podia treure la imatge del vesí prenent-se un bany d’escuma a totes hores)

la caixa de la TDT descoberta

mostrant una imatge satèl•lit del moll de Ponent

el nom del gat veí

Mau Mau vine aquí Mau Mau no n’hi ha més

I també

somnis de caiguda

¿Has arreglado el timbre?

Eh, Marlon Brando

¿has arreglado el timbre?



Schopenhauer rumiava què fer amb les impureses

que no cabien dins els motlles

Faré una font

digué

Faré una font

de la que rajaran tots els somnis

De les impureses dels dies estranys

faré una font de la que brollaran somnis

només somnis

amb les estranyeses dels dies estranys

22 d’abr. 2010

Persecuplànol


A la copisteria de davant la plaça, escanegen les imatges que el cervell capta en la fase REM per només 1 euro.

A la següent il·lustració es pot veure la seqüència del somni d'un habitant de Madrid que és brutalment agredit  -i posteriorment perseguit- per una cabana metàl·lica.



21 d’abr. 2010

L'he vist sortir d'entre la boira, avui dematí

He vist arribar en Moi Dolz, qui diu ser l'autor d'aquest blog, molt abans que vosaltres sentissiu la renou de les rodetes de plàstic del seu carret replet de llibres titulats 'Procediment Abreviat', traquetejant damunt l'empedrat dels carrers de Maó. De fet, l'he vist sortir d'entre la boira i aturar-se un moment per a pelar una taronja, encara als afores de la ciutat. Després d'observar els pantalons negres d'un home que es tallava les ungles assegut a un banc, amb el tors i el cap ocult davall les fulles d'un ullastre, i de que anotés a una llibreta: 'El cap de l'home dins l'ullastre. L'ullastre dins la boira. La boira només pot produir-se dalt el cap, mai dins el cor', dues al·lotes han passat pel seu costat, una d'elles fent notar a la seva interlocutora que avui dematí, a Cala Corb, la boira impedia veure res.

Ha entrat dins la ciutat precedit per l'estrèpit de les rodetes del seu carret, un soroll que ell, tanmateix, en la seva joia, atribueix, prou que ho sé, als batecs del seu propi cor. No ens hauria de sorprendre la seva emoció, ans al contrari; ni tampoc que hagi sentit, des de fa uns dies, els seus peus de caminant convertits en Urpes de Vellut o Urpes de Tigre, i que així camini per la ciutat, disposat, en qualsevol moment, a saltar cap endavant (damunt què, damunt qui?). Com sigui, l'estrèpit produït pel carret tot davallant pel carrer de ses Moreres, ha despertat la curiositat dels vianants, com per exemple la d'un homenet amb aspecte d'aristòcrata vingut a molt menys, que li ha fet un comentari al voltant del tamany de les rodes del seu carret. Ell li ha respost dient rient que el soroll el produïa aquell empedrat tan irregular, i no les rodes del seu carret, ni el pes del seu llibre.

Ha sortit de la ciutat per un dels seus carrers més petits, el carrer Sant Ciril, que és allà on jo mateixa vaig habitar els darrers anys de la meva vida, fins que vaig morir a l'any 1965. I és allà, a més a més, on vaig desenvolupar tots els meus poders, encara que avui en dia, cap vesí del carrer no ho recordi. Ell, aquest que signa el blog de la finestra vermella amb el nom de moi dolz sí que ho sap, emperò. Així que ha sigut tot un detall, per part seva, que es girés en direcció a la meva finestra, i digués: Què deu estar fent, la mèdium?

11 d’abr. 2010

Procediment Abreviat ja és al carrer



El llibre és al carrer, literalment. Moltes de les grans llibreries de Barcelona no en volen saber res d'acollir llibres autoeditats. Així que Procediment Abreviat es pot trobar als llocs més insospitats de la gran ciutat.

La presentació pública es farà el dissabte 24 d'abril a les 12'30h, a l'envelat de la Plaça de la Catedral que es posarà en motiu del dia del llibre.

Dins la mateixa setmana es podrà trobar a les llibreries de Menorca.

4 d’abr. 2010

JONÀS / JASON


Abans que se’l considerés un profeta menor i tot allò, Jonàs ho va abandonar tot, incloent la seva casa de Gat-Hépher, aprop dels territoris ocupats de Palestina, i se’n va anar al port de Tel-Aviv-Jaffa pel Camí del Mar.

Es va embarcar en un vaixell que es dirigia a un rumb estrany, a una ciutat anomenada Tarsís. Una ciutat que cap historiador ha conseguit encara situar en el mapa. Una ciutat que uns diuen que era Cadis. Uns altres que era Còrsega. Uns altres que assenyalen encara algun punt de la costa occidental mediterrània. Així que Jonàs es va embarcar en un vaixell que anava rumb a enlloc. Rumb a un no-lloc. Rumb a qualsevol banda. Un vaixell que s’allunyava i l’allunyava dels país de Jahvè. Un vaixell que marxava fora de l’abast dels ulls del rei Jeroboam. Que s’allunyava de les muntanyes de Zabulon. Un vaixell d’uns comerciants que duien mel, gra i betum d’Egipte. Un vaixell que sortia del port de Jaffa, la ciutat portuària més antiga del món. Un vaixell que duia perfum, pedres precioses, or, ivori i vestits de Dedân. Que transportaria a un home revoltat. Que el transportaria a un lloc sempre somiat. Un vaixell d’uns comerciants pagans que venien de Síria. Un vaixell que transportava un home. Un vaixell d’uns comerciants que transportaven cuire de Rama. Que salpava del port que en hebreu volia dir bell, hermós, polit. Un vaixell que duia bens, vedells i cabres de Qédar. Un vaixell que transportava un profeta. Un vaixell abocat al destí tràgic. Un vaixell que duia un home untat per Déu. Un vaixell fet de cedre del Líban. Un vaixell que traginava xiprers d’Helbon. Un vaixell que podria ser una  tomba. Un vaixell que duia vins i llana i roure de Bashan. Un vaixell que viatjava per l’espai. Un vaixell al que –escrit esteia- esperava un naufragi. Que es veuria sorprès per una tempesta. Que estaria perseguit per un gran peix negre. Per una gran balena. Un vaixell que seria trasbalsat sense cap mirament per les onades furioses. Perseguit per un congre gegant amb ullals esmolats, que esperaria ansiós el moment en què els mariners (siris pagans) llencessin al profeta per la borda.

Jonàs es va embarcar cap a Tarsís com si fos un home lliure. Es va embarcar exposant-se a la persecució, a la befa, a l’exili, a les epidèmies. Es va embarcar i es va canviar el nom. Es va embarcar i es va fer dir Jason. Es va embarcar i va perdre el seny. Es va embarcar en un vaixell que el duria als seus inferns. Es va embarcar i a mesura que augmentava la seva força com a home lliure, minvava la seva força com a profeta. Es va embarcar sabent que el destí no existeix i que el passat s’esborra com fan les ones amb les petjades de la platja. Es va embarcar i va recordar les imatges d’un somni que encara no havia tingut mai però que tindria nits més tard. Potser dins el ventre de la balena, o davant la porta oberta d’un forn de llenya, moment en què confonia els calius ardents de damunt la pedra amb els llums lànguids de Mosul, la ciutat de les quinze portes que l’exèrcit nord-americà havia de convertir en cendra. Es va embarcar perquè no podia suportar la càrrega espantosa de les seves visions. Es va embarcar perquè no tenia por de desertar i havia estalviat alguna cosa. Es va embarcar cap a Tarsís lliure d’equipatge, tal i com ho fan els que fugen d’alguna cosa. Es va embarcar perquè no havia entés bé alguna qüestió. Es va embarcar perquè hi havia hagut un malentès, diga-li a Déu, diga-li a les veus que ressonaven dins el seu cervell. Es va embarcar perquè algú s’havia quedat dormint damunt el seu llit a Gat Hépher. Es va embarcar perquè s’havia d’acurçar la distància entre el seu silenci i allò que vivia. Va callar, d’una vegada. Es va obeir a si mateix, si és que podia distingir una sola veu d’entre totes les que bullien dins el seu magí. Es va embarcar i el seu silenci era un misteri. Es va embarcar sabent el què la seva presència podria desencadenar a bord. Es va embarcar en un vaixell que marxava rumb a Tarsís perquè amb ell viatjaven l’amor i l’odi, la compassió i el menyspreu, la confiança i la desesperació. El seu silenci no deixava ningú indiferent. Perquè dins el seu cor es lliurava un combat. Es va embarcara a un vaixell que anava rumb a les aigües de la mort. A un vaixell que anava rumb a l’arrel de les muntanyes, al país on els candaus li serien imposats per sempre. Un vaixell que el duria cap a l’infern i la resurrecció. Un viatge que el deixaria mut. Que no li deixaria tancar els ulls, durant tres dies i tres nits. Que el faria presoner d’una angoixa insuportable. Un viatge que el deixaria despullat, llençat a la vorera d’una platja desconeguda.