4 d’abr. 2010

JONÀS / JASON


Abans que se’l considerés un profeta menor i tot allò, Jonàs ho va abandonar tot, incloent la seva casa de Gat-Hépher, aprop dels territoris ocupats de Palestina, i se’n va anar al port de Tel-Aviv-Jaffa pel Camí del Mar.

Es va embarcar en un vaixell que es dirigia a un rumb estrany, a una ciutat anomenada Tarsís. Una ciutat que cap historiador ha conseguit encara situar en el mapa. Una ciutat que uns diuen que era Cadis. Uns altres que era Còrsega. Uns altres que assenyalen encara algun punt de la costa occidental mediterrània. Així que Jonàs es va embarcar en un vaixell que anava rumb a enlloc. Rumb a un no-lloc. Rumb a qualsevol banda. Un vaixell que s’allunyava i l’allunyava dels país de Jahvè. Un vaixell que marxava fora de l’abast dels ulls del rei Jeroboam. Que s’allunyava de les muntanyes de Zabulon. Un vaixell d’uns comerciants que duien mel, gra i betum d’Egipte. Un vaixell que sortia del port de Jaffa, la ciutat portuària més antiga del món. Un vaixell que duia perfum, pedres precioses, or, ivori i vestits de Dedân. Que transportaria a un home revoltat. Que el transportaria a un lloc sempre somiat. Un vaixell d’uns comerciants pagans que venien de Síria. Un vaixell que transportava un home. Un vaixell d’uns comerciants que transportaven cuire de Rama. Que salpava del port que en hebreu volia dir bell, hermós, polit. Un vaixell que duia bens, vedells i cabres de Qédar. Un vaixell que transportava un profeta. Un vaixell abocat al destí tràgic. Un vaixell que duia un home untat per Déu. Un vaixell fet de cedre del Líban. Un vaixell que traginava xiprers d’Helbon. Un vaixell que podria ser una  tomba. Un vaixell que duia vins i llana i roure de Bashan. Un vaixell que viatjava per l’espai. Un vaixell al que –escrit esteia- esperava un naufragi. Que es veuria sorprès per una tempesta. Que estaria perseguit per un gran peix negre. Per una gran balena. Un vaixell que seria trasbalsat sense cap mirament per les onades furioses. Perseguit per un congre gegant amb ullals esmolats, que esperaria ansiós el moment en què els mariners (siris pagans) llencessin al profeta per la borda.

Jonàs es va embarcar cap a Tarsís com si fos un home lliure. Es va embarcar exposant-se a la persecució, a la befa, a l’exili, a les epidèmies. Es va embarcar i es va canviar el nom. Es va embarcar i es va fer dir Jason. Es va embarcar i va perdre el seny. Es va embarcar en un vaixell que el duria als seus inferns. Es va embarcar i a mesura que augmentava la seva força com a home lliure, minvava la seva força com a profeta. Es va embarcar sabent que el destí no existeix i que el passat s’esborra com fan les ones amb les petjades de la platja. Es va embarcar i va recordar les imatges d’un somni que encara no havia tingut mai però que tindria nits més tard. Potser dins el ventre de la balena, o davant la porta oberta d’un forn de llenya, moment en què confonia els calius ardents de damunt la pedra amb els llums lànguids de Mosul, la ciutat de les quinze portes que l’exèrcit nord-americà havia de convertir en cendra. Es va embarcar perquè no podia suportar la càrrega espantosa de les seves visions. Es va embarcar perquè no tenia por de desertar i havia estalviat alguna cosa. Es va embarcar cap a Tarsís lliure d’equipatge, tal i com ho fan els que fugen d’alguna cosa. Es va embarcar perquè no havia entés bé alguna qüestió. Es va embarcar perquè hi havia hagut un malentès, diga-li a Déu, diga-li a les veus que ressonaven dins el seu cervell. Es va embarcar perquè algú s’havia quedat dormint damunt el seu llit a Gat Hépher. Es va embarcar perquè s’havia d’acurçar la distància entre el seu silenci i allò que vivia. Va callar, d’una vegada. Es va obeir a si mateix, si és que podia distingir una sola veu d’entre totes les que bullien dins el seu magí. Es va embarcar i el seu silenci era un misteri. Es va embarcar sabent el què la seva presència podria desencadenar a bord. Es va embarcar en un vaixell que marxava rumb a Tarsís perquè amb ell viatjaven l’amor i l’odi, la compassió i el menyspreu, la confiança i la desesperació. El seu silenci no deixava ningú indiferent. Perquè dins el seu cor es lliurava un combat. Es va embarcara a un vaixell que anava rumb a les aigües de la mort. A un vaixell que anava rumb a l’arrel de les muntanyes, al país on els candaus li serien imposats per sempre. Un vaixell que el duria cap a l’infern i la resurrecció. Un viatge que el deixaria mut. Que no li deixaria tancar els ulls, durant tres dies i tres nits. Que el faria presoner d’una angoixa insuportable. Un viatge que el deixaria despullat, llençat a la vorera d’una platja desconeguda.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada