28 de gen. 2011

Per berenar tenim mitja hora


L'ACTUALITAT
Espanya, amb un 20'6% d'aturats, és el país d'Europa amb més població desempleada en edat de treballar.

El partit d'anada de les semifinals de la Copa de SS.MM. el Rei, es jugarà dimecres que ve a l'estadi de l'Almeria. El partit es jugarà a les 20 hores i serà retransmès en directe.


 *

L'OBRA

Darrera  la porta d'entrada, algú ha escrit amb un plastidecor blau marí:

200 tornillos 16
200 tuercas 16
200 arandelas



 

27 de gen. 2011

Aquella illa és una vasta extensió de terreny cultivable



Menorca                      

M'enroca

M'encaro

Món cera

Enrocam

Ancorem

–On cream?

En Marco

o en Marc

–Carme, no!

Or, cànem

Món acre

–Com n'era!

Rocamen

–Renom? Ca!

Ca menor

–Roc, anem.

–Caro, 'nem.

Carn emo

Ron Meca

Cameron

Ron, ca mè

Ramón C. E.

Cremona

No crema

Mecano R

Carn o mè

En croma

–Amèn, cor.

Manco re
–Mena, cor.

–Rema, Noc.

Ca'n More

Món acer

N'era moc

–Mor, ànec!


25 de gen. 2011

A set l'altesa

EL TRESOR: D’armes, només es va endur les dents postisses i una pistola amb la capacitat de glaçar els seus adversaris, o de reduir-lis la mida.
CONFUSIÓ: Sols el boig del poble va reconèixer el rei d'incògnit. D'un salt, es va plantar davant del monarca i li va dir:
     –Et tallaré el coll, a tu i els teus dòbermans.
     Un cop sec de destral convertí l’error en terror.

FUTUR: –Què ha dit la predicció?
     –Que en cas de pluja, agafi el paraigües, majestat.
     –D’acord. Ho tindré en compte.

L’HORÒSCOP. Abans de fugar-se, l’horòscop del rei deia que aquella setmana una persona estaria molt pendent d’ell.

FORBES –El rei en persona envià un SMS molt ofensiu a la meva muller –declarà el camerleng-. Ella apareix a la llista de Forbes, entre les 50 dones més poderoses del món.
     –I qui és la seva dona –demanà l’investigador Moravia.
     –Per si no ho sap, a més de ser la meva dona, és la filla de son pare.

DÓNA-LI AL REI. Dóna-li la mà al rei, és seva. A l’igual que el peu de rei, els peus de porc, les manetes de ministre i els braços de gitano.

ECLIPSI. Tot rei sap que amagar-se en una ciutat és tan difícil com amagar el sol a ple dia: la seva cara és d’ús corrent en les grans superfícies. Tot rei sap que ha de fugar-se de nit.

Des del Parlament, la fàbrica de fer lleis, que aglutina els grans empresaris i la burgesia, s’insisteix en què els arguments sobre la possible desaparició del monarca careix de base científica.

EL DISCURS A LA NACIÓ. –No vull sortir per televisió –digué el rei-. Per dir què.

El Pentàgon, per la seva banda, prepara un informe sobre els efectes de la caiguda de la monarquia.

UN CONTE AMB FINAL FELIÇ –La meva vida –deia l’escalfacadires- és un conte amb final feliç i que ja està escrit, però que es va endarrerint i posposant, i mai no arriba a ser feliç del tot ni a acabar del tot.

SERVITUD: –Què en sabreu vosaltres, que no heu nascut al si de la Família Reial, del què és la servitud? La corona... La corona te la treus per menjar i per raspallar-te les dents, i prou.

DECLARACIÓ. Al bell mig del desert, es va declarar el foc.

EL TAROT: –Veig una planta d’alumini amb flors de plàstic. Veig un home irrellevant clavant el seu genoll en els genitals d’un home rellevant. També veig un dipòsit o un laboratori amb bosses de sang emmagatzemades.

MORAVIA: Digué el camarleng:
     –El rei ha traït els seus ancestres i ara despertarà tot un exèrcit de criatures diabòliques. Vampirs, homes llop, tots ells deambularan pels carrers, de nit i de dia. Ha de trobar-lo, Moravia. Sort, i que la Verge dels Desamparats l’ajudi a trobar aquesta ovella descarriada.

21 de gen. 2011

Quan costa escriure un best seller?

Fa poc ha sortit publicada la novel·la històrica El sueño de Justiniano, per l'editorial Ediciones B, en la qual un servidor fa de lector de manuscrits. En el cas d'aquesta novel·la, he vist tot el procés d'edició, tot el que ha succeït des d'un document de Words fins a la impressió en paper d'una totxana de més de 800 pàgines. La sensació és estranya, tal vegada semblant a la d'un pagès que fa la verdura en el seu hort, i que un bon dia una multinacional tipus MacDonalds li compra la ceba per a fer el seu Mega Big Whooper Eco. Segur que al pagès se li'n fot l'hamburguesa en qüestió, però saber que hi ha la seva ceba en la salsa, fa sentir-s'ho com a propi, d'alguna manera.


 L'autor, per la seva banda, poc després de tancar el tracte amb l'editorial, es demanava si és possible viure de l'escriptura. Ho diu ell, que és professor d'universitat i que li acaben de publicar un llibre que es ven per 23 euros a les llibreries, i del qual se n'ha fet una primera tirada de 4000 llibres.

Els nombres que ha fet l'autor són els següents: si comptem que el ritme mig d'escriptura és d'una pàgina per hora (!), una novel·la de 400 pàgines durà 400 hores de feina, només de redacció. A n'aquestes, suma-li 400 hores més d'investigació històrica, correcció del manuscrit, etcètera. En total, l'autor afirma que per escriure una novel·la com aquesta, li ha portat unes 1400 hores, i que aquesta xifra, multiplicada per 24 euros l'hora, que seria el preu mig d'una hora de feina (!), dóna un total d'un poc més de 34000 euros. Aquest serien els nombres de la novel·la, segons el propi autor (http://elocasodebizancio.blogspot.com/2010/09/es-rentable-publicar-una-novela.html).

Clar que aquests càlculs són els propis d'un obrer de l'escriptura. Ara hi mancaria conèixer el punt de vista de l'editorial, veure com s'ho fan per convertir un document de Words en un best seller...

17 de gen. 2011

Aixovar


Setze anys després de la seva mort, es van trobar les pertinences més valuoses que l'home havia guardat dins un maletí de cuir negre amb combinació secreta.

Hi havia un document signat pel consolat francès, amb data del 10 de febrer de 1939, un carnet de la CNT amb els fulls descosits i les cobertes ennegrides, una agenda amb nombres de telèfon i adreces escrites a mà, un carnet de soci del RCD Mallorca, un sobre amb fotografies en què apareix l'home, ja major, disposant-se a penetrar una al·lota molt més jove que ell, que l'espera nua damunt un sofà; fotografies de carnet, en diferents moments de la seva maduresa. Una llibreta amb fulls quadriculats, tamany dinA4 enquadernades amb espiral metàl·lic i que contenen les memòries que l'home, un dia, va assegurar que havia escrit i que després havia cremat.

En obrir  el maletí, un munt de mistos es va escampar per damunt la taula.




*



Digues-me com mor un home, i et diré com va viure.

14 de gen. 2011

Instruccions per a pintar una habitació

Cobrir el terra de l'habitació amb paper de diaris vells, una manta o un plàstic.

Reservar el sòcol amb cinta de paper per a que no hi vagin esquitxos.

Pintar la paret fins que a fora es fa fosc.

En acabar de pintar, anar fins a la finestra i guaitar. Passen avions, s'encenen les estrelles.





13 de gen. 2011

Històries made in Krafft-Ebing





Richard von Krafft-Ebing era, definitivament, un psiquiatra alienista (el concepte d'alien podria ser interessant) que  va tractar de catalogar l'ample ventall de les malalties mentals existents al seu moment, al voltant d'una obra que es deia Medicina general. A fi d'acompanyar les seves teories, les il·lustrava amb petits relats breus, molt coloristes, que ell anomenava Observacions Clíniques. Idò bé, molts d'aquests relats són autèntiques joies, a camí entre el surrealisme i l'art brut. Alguns exemples:

“El 29 de marzo de 1862, en el Jardín de Plantas de París, un señor de 78 años y medio se aproxima a un muchacho de 13 años que miraba los caracoles; le coge sus partes sexuales, diciéndole:
–¡Eh, el bonito caracol!”

Un altre estampa:

“El 29, hubo un incendio en una finca de los alrededores de la ciudad. C, había pasado poco antes por allí con su cigarro encedido y probablemente lo arrojó al pasar en el próximo hórreo de heno. Detenido en lugar cercano al incendio e interrogado, pretende que estaba allí cazando ratones. Ante el juez trata de encender un cigarro”.

Impressionant l'agilitat del relat, les relacions desbaratades que Krafft-Ebing estableix com si fos la cosa més natural del món, a fi de fer-nos veure una coherència més que xocant. 

Per últim, val la pena llegir la història que apareix en l'observació clínica de K.-E., datada el 15 d'octubre de 1864. El protagonista és un avi que segons el psiquiatra patia de "demència paralítica":

“El 15 de octubre de 1864 sale humo de pólvora de su cuarto. Abriósele y se le encuentra con una pistola en la mano y pólvora quemada sobre la mesa. C. explica a la policía que quiso defenderse contra unos ladrones que habían entrado.

“Las gentes de la casa interpretaron su actitud como malquerencia, porque le habían reprendido por alguno actos indecentes. C. entraba, en efecto, en el cuarto que le agradaba y había escogido el cajón de una cómoda de caoba para hacer sus necesidades".






12 de gen. 2011

L'efecte Krafft-Ebing



La pesca de la trucha en América, de Richard Brautigan, és l'anada de castanya més grossa que he llegit de fa molta estona. És un llibre d'històries curtes que tenen com a denominador comú les sortides de l'autor a pescar, tot i que de peixos n'apareixen pocs. La pesca és l'excusa per començar a explicar qualsevol història estranya que li va succeir mentre anava a pescar truites. 

A vegades els relats segueixen l'esquema d'aquelles revistes que posen qüestionaris d'experts sobre un tema, en què el públic li fa preguntes i ell, que és La Pesca de La Trucha En América, respon explicant qualsevol cosa. Per exemple, en el relat De regreso a la cubierta de este libro, un seguidor de la Pesca li xerra d'un tal Fritz que viu a San Francisco, i l'autor li respon dient que s'alegra que el tal Fritz no hagi anat a la presó. Acte seguit, i sense saber ben bé com, comença a anar-se’n per les branques:  li diu que a Nova York li va molt bé, però que fa molta calor. Tanta, que la nit passada hagué d’embolicar-se el cos amb un llençol banyat per refrescar-se, però llavors el ca de la casa li començà a bordar, i com que el ca bordava tant fort, la casa s’omplí de morts. L’home començà a lluitar amb els morts, amb l’enrenou els vesins de Puerto Rico s’enfurismen... i així.

Segons el mateix Brautigan, aquest llibre el va escriure d'una sola tirada mentre eren de vacances amb la seva dona, en un càmping, a mitjans dels anys seixanta. De fet, va sortir publicat per primera vegada el 1967. La seva dona no sabia que Richard era escriptor. Una vegada li havia demanat a què es dedicava, i ell li va respondre que es guanyava la vida donant consells sobre la pesca de la truita.

En un moment determinat, en el llibre apareix una cita d'un altre escritpor, anomenat Krafft-Ebing, i que fa tanta via com Brautigan, o encara més i tot. Açò és Krafft-Ebing: 

“El alcalde de una pequeña ciudad del este de Portugal fue visto una mañana empujando una carretilla llena de órganos sexuales por la plaza mayor. La suya era una familia marcada. En el bolsillo trasero llevaba un zapato de mujer. Llevaba allí toda la noche”. 

Impressionant manera d'escriure. No sé si Krafft-Ebing és un autor real o se'l va inventar Brautigan. Segons Google, Krafft-Ebing és un psiquiatre de finals del segle XIX especialitzat en no sé quina paranoia sexual. 

Pensava en com es podria escriure com el Krafft-Ebing que es cita a La Pesca. Una manera podria ser retallar frases de diaris i enganxar-les unes amb altres, un poc a l'atzar. Així que un dia, el 9 d'octubre de l'any passat, vaig comprar 5 diaris regionals, en vaig retallar les oracions que em semblaven interessants, fins aconseguir una muntanyeta de tires de paper, i després les vaig enllaçar tal i com venien. L'experiment va donar com a resultat històries més o menys llargues i frases de l'estil:
"Uns actors que representaven a la brigada municipal, agafaven el banc amb la noia asseguda i escapaven muntanya a través".

"Enmig del boom, havia caigut en les seves mans un tros de cervell".

"Al fons, al costat de les vivendes, la furgoneta servia com a protecció contra el vent i l'arena".

En fi.



11 de gen. 2011

La cambra de projeccions

 CAMBRA DE PROJECCIONS DE SOMNIS, ES LLOGA. 300 €. Al carrer Sant Pau nombre 32, primer pis, segona porta.

A l'habitació d'aquest anunci, situada al carrer de Sant Pau de Barcelona, confluència amb carrer de Les Penedides. Aquí és on Paprika, la detectiu japonesa, hauria de venir a buscar la Mini DC que va desaparèixer dels laboratoris d'investigació científica del seu país. La Mini DC és un aparell amb forma de diadema que un grup d'investigadors japonesos van inventar amb la finalitat d'aplicar-la al tractament de pacients amb malalties mentals, introduint-se en els seus somnis. Els somnis dels pacients es podien veure en una pantalla d'ordinador. Ja s'havia provat vàries vegades. Però algú se'ls va avançar, i va robar la maquineta. Ara es tem que la MiniDC hagués anat a parar a mans d'algú que pretén controlar-nos la ment a tots noltros, i ho aconsegueix a través d'un malson col·lectiu en el qual, a poc a poc, hi anem caiguent tots.

No passa una nit sencera sense que es projectin tot tipus de somnis en aquesta cambra. Somnis relacionats amb talls: un home a qui el metge li va tallar el braç, a l'alçada del colze, per a solucionar-li les molèsties; un xinès acusat de contrarrevolucionari que pretenia tallar-li la columna vertebral a un altre amb una falziola... Per contra, imatges de viatges agosarats, baixades a través de parets verticals, revelacions d'una adivina, etcètera , etcètera.

Tal vegada és per la geometria de la cambra (es tracta d'una habitació triangular, aixamflanada pels dos costats, i que és el punt d'inici de l'espiral que conforma el passadís i la resta de la casa), o tal vegada per la ubicació de l'edifici respecte del carrer, del barri, de la ciutat i del món.

Confluències que es tallen en un punt. El carrer St. Pau. Zona de majoria paquistanesa. Més avall, els pollastres donen voltes al mostrador del Pollo Rico. Cauen les gotes de greix: plop, plop. Ones. Freqüències. Més avall hi ha les putes. El lloc ideal per amagar la Mini DC.  



7 de gen. 2011

Un qüestionari de merdòfia






     D'una porta del mercat de la Boqueria



Ara resulta que per trobar feina has de presentar la teva candidatura al lloc de feina. Una candidatura pròpia. Com qui es presenta a les eleccions al parlament o a la presidència d'un club de futbol.

I com es fa per a presentar una candidatura a -posem per cas- un lloc de dependent en un supermercat de productes ecològics? És molt fàcil, omplint qüestionaris com aquest:
 
- Carta de presentació
   Seleccioni una carta de presentació del seu disc dur

- Quina és la teva disponibilitat per treballar?:
    Jornada reduïda
    Torn de tarda
    Disponibilitat total
    Jornada complerta
    Torn de matí

- Què és, segons tu, el més important d'una feina?:

- Què creus que pots aportar a una empresa com X?:

- Per què estàs interessat/-ada en treballar amb X?:

- Per què creus que has de ser tu el/la seleccionat/-ada, i no una altra persona?:

Fins aquí el qüestionari, que sembla el guió d'un sketch de Bruno Oro al seu programa Vinagre.

Una vegada s'ha acomplert degudament el formulari, s'envia al departament de Recursos Humans per a que dicti la seva divina providència respecte a la teva candidatura.

I amb un poc de sort, deixaràs de ser candidat i et convertiràs en l'Elegit, el vencedor, el guanyador...

Es recomana repassar La teoría de las especies abans.

I que visqui l'antropofàgia, sobretot si és ecològica.

5 de gen. 2011

Cada minut és diferent


  
20:47
els minuts són caixetes
en les que
hi caben coses, successos
que tenen lloc ara
i d’altres que han succeït
avui matí
o fa mil anys
a n’aquest
carrer, fa milers d’anys
el banyaven els aiguamolls
més enllà, a la muntanya,
hi havia boscos i llops


20:51
el fum dins els ulls dins el forn
potser algú es va entretenir
a embetumar les parets
negres
potser el forn es calarà foc
o es calava, ja abans
el pa, de més d’un quilo de massa


20:57
ara.
hi ha una al.lota amb qui coincidim
amb molta freqüència pels carrers
de la ciutat
estrany
difícil
abans de trobar-nos, avui capvespre
m’ha semblat que la veia asseguda
amb més gent a la terrassa d’un bar
però no era ella
en canvi, pocs metres més enllà me
l’he trobada, amb altres dues dones
anaven a sopar

20:59
els músculs es tensen
fan força en una direcció
la tracció mecànica manté
el camió deturat
els llavis s’exerciten
el vent infla la bandera suaument
fred, fa fred
els dits busquen, a través de la corda
el forat per on ha de passar
el cabdell
rasca, rasca, crida, busca
 
21:02
dins l’avió
he xerrat amb una al.lota
la primera cosa que ha dit és
tenc nòvia
no m’agrada el poble
la gent és tancada
no em deixaran sortir aquesta
nit, què esperen que faci
que dormi mentre tothom se’n va de festa
i que vetlli ma mare, que dormirà a vela plena?
 

 

3 de gen. 2011

El ring


1.
El segon tipus de somnis correspondria, segons Filó el Jueu, a n’aquells en els que la ment del qui somia es mou d’acord amb l’ànima del món. Les imatges que se'n desprenen no són completament clares ni completament fosques.

2.
Mirau allà: aquell que ve pel camí de terra, amb les sandàlies polsegoses, és l'home que es va arruïnar. Ara torna de vendre les verdures a la botiga del poble. Viu a una caseta excavada dins la roca, molt a prop del pont de l'autopista. Hom diria que es tracta de l'home més feliç del món.

3.
En el tiroteig que es va produir a la sucursal bancària hi participà activament n’Aleixandre, l'arquitecte. El dilluns dematí, abans d’obrir les oficines, el van trobar ocult davall el xassís d'un cotxe.

4.
El qui conduïa el descapotable era l’home que m’havia de donar feina. En arribar al cap de cantó, bencenes, va sortir d’un bot i es va liar a cops de puny amb un vianant que esperava davant el semàfor.

5.
Dos homes s’afanyaven a treure-li l’ham de la boca a un bonítol.
     –Està prohibit pescar-los de menys de 66 quilograms -va dir un-. Pensa en coses que pesin 66 quilos: una persona, una pedra. Aquest bonítol no arriba al pes mínim.
     –Però que no has vist què gran és aquest peix? No l'has vist bé? -respongué el que desclavava l'ham.
     –Tal vegada tenguis raó -digué l'home-. És un peix molt gran. Potser no és il·legal el que feim.
     –És clar que no ho és. Vinga, ajuda’m a pujar-lo –ordenà el primer.

6.
En tost de neu, queia sal damunt uns pans de patata bullida.
     Els guardaven a part, dins una de les parades de la plaça, a recer dels xinesos de barba blanca.

7.
La cisterna del vàter ocupava una habitació sencera, de mode que quan s'estirava de la cadena s'omplia tota la cambra. A mesura que pujava el nivell de l'aigua, les parets es tornaven blavoses, i es submergia la tauleta, el televisor, les cadires.
     Na Marga va creuar el carrer per demanar-li a la vesina si tenia cendra.
     –Sí. Estàs de sort -va dir la vesina-. Acabo de fer un fester, te pots endur tota la que vulguis.
     Na Marga va tornar amb una carretilla plena de cendra, i la va llençar dins l'habitació anegada d’aigua.

8.
Els okupes mengen carn crua amb les mans. Se'ls veu, asseguts damunt les runes mossegant enormes bistecs vermells. A les seves esquenes, una excavadora New Holland alça el paviment de ciment. Romp els fils elèctrics i les canonades i les columnes de formigó i les columnes de ferro i deixa els emmallats penjant.

9.
Mon pare esteia associat amb el vesí, i tots dos es guanyaven la vida fent jugades d’escacs per encàrrec d’un capitalista que els explotava.

10.
Les avionetes passaven a frec dels caps dels banyistes. Des del mar s'endevinava el somriure dels pilots.

11.
Una olla a pressió del tamany d'un camió cisterna aterrà dins el camp de la base militar.
     El recluta que muntava guàrdia donà la veu d'alarma i al cap d'uns instants els militars rodejaven l'artefacte sense saber què fer.
     De sobte s'obrí l'enginy i sortí un home agitant un bastó de llenya. Sortí  amb el pas decidit, fent cas omís dels soldats. Li obriren pas fins a l'enreixat, i l'home se'n va anar, dient amb veu alta, per a que ho sentís tothom: 'Es un canvi d'època, És un canvi d'època..."

12.
El cowboy va morir a causa d'ingerir el verí d'una serp que havia extret de la ferida d'un infant.

13.
De camí cap a casa del mestre. Després de ploure dos dies seguits, el paisatge s’havia precipitat dins els clots de l’asfalt.

14.
Van tancar les feres dins un pou, a recer de les roques arenoses. El forat de la sortida el van segellar amb una estructura de llenya tropical que deixava passar petits dolls de llum.

15.
–Estic en contra d'aquell –digué el senyor de la finca, assenyalant una tòrtora turca en ple vol.
     –En contra de la tòrtora? Què té contra ella? –demanà l'alguasil.
     –Que què hi tinc, en contra? -exclamà l'amo-. Ara ho veuràs!

16.
Aparco el Mercedes-Benz al final del camí, davant un descampat ferèstec, ple de còdols i vegetació estranya.
     Salto la paret i em fico dins una haima, on m’espera na Laura, agenollada.
     Li mostro el feix de bitllets que porto dins una cartera de cuir negre. Ella ho mira amb indiferència, i sense comptar els bitllets, diu:
     –No n'hi ha prou.
     –És tot el que tinc. No en puc aconseguir més.
     –No és suficient -repeteix Laura.
     I tanmateix, abans que ella digués res, jo ja sabia que tot el que pugui aconseguir mai serà suficient per pagar-li a na Laura.

17.
Morien vora les planxes, dins cubicles blancs.
     Morien amb pedaços dins les orelles i benes tacades de sang a l'entrecuix.
     Ajaçats, semblava que dormien, però s’estaven morint.
     A fora, les roques brillaven, resplendents.

18.
Un xinès, a qui havien acusat públicament de contrarrevolucionari, l’havia agafada amb mi i, dempeus sobre la plataforma d’un camió que transportava caixes de fruita, pretenia tallar-me la columna vertebral amb una falziola.

19.
A propòsit de la ciutat desconeguda que s'estenia davall de la seva finestra. Era més bé una sub-ciutat, un barri àrab en una ciutat escandinava.
     Un home esteia dret davant el minaret pintat de rosa de la sub-ciutat. Podia tocar l'agulla només estirant el braç.
     En canvi, l'únic que feia era queixar-se que la maionesa l'havien feta amb ou cru. A continuació, va anunciar que se n’anava a fer feina.

20.
Viatjava dins un veler que creuava un suburbi industrial de Milano, a través d’un canal. S’havia perdut l’àncora i jo baixava a buscar-la per la ciutat. El vaixell se n’anava i jo em passava dies buscant l’àncora pels barris baixos de Milano. Al final, entre unes oliveres d’un parc, vaig trobar una corda de plàstic negre que es movia entre les branques, i vaig suposar que anava agafada a l’extrem de la cadena.

21.
Passada la ciutat, la carretera es diluïa dins un caminoi de terra, que es perdia finalment en un poblet de cases de pedra.
     Aquella regió era famosa per la presència d'uns gossos gegants que habitaven devora l'aldea. Eren inofensius, i tot i que alguns exemplars feien més de dos metres d'alçada, es deixaven fotografiar pels turistes aprop de les cases.

22.
Dempeus a la cruïlla d'asfalt oberta al bell mig d'un camp erm, esperava, brotxa en mà, a què el vinguessin a buscar per anar a fer feina. Un motorista va sortir de pixar de darrere els joncs.