Volant
-----------
Volant sobre nivolats
no existeix
ni passat
ni futur.
Sobre el mar blanc de coto
el cor batega.
Enfora
reflexes del mar
geleres polars
de nuvols creats.
Paissatge mobil
i canviant
tot es tan gran i vast
a 15000 d,altitut !
Que petit som
Obertura
------------
Obre aqui i ara
portes i finestres
que circulin i es ventilin
es pensaments estancats
que fan feixuga sa vida.
Obre aqui i ara
cortines i persianes
que entri sa claror de bon mati
i que s,endugui es malsomnis
Obre aqui i ara
ses portes des balco
i no pensis amb es coscards
Obre aqui i ara
sa porta de sa cuina
que s,escampin ses olors que fan es fogons
Obre obre i obre
que circuli s,oxigen
dins ca teva.
Perdut
-----------
I quan tot perd sentit
quan tot m,es indiferent
me mir es reflexe des te calent
ses petites mosques
i es detallets de sa vida.
Gabriel Martí, Tailàndia 10.2.10
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges
4 de març 2010
20 de gen. 2010
A diari
L’hereu legítim de la trona, convertit en príncep fugitiu
una parella de Nova York que viatja dins un cotxe
un sense sostre que un dematí apareix greument ferit a la plaça del poble
un navegador cèl·lebre
un terrorista condemnat a cadena perpètua
un aviador mort el 1917, durant la guerra
un home que és pallasso i ministre al mateix temps i crida alguna cosa pel carrer
un grup de nous rics, entre ells
un advocat sota sospita i també
un empresari gens escrupolós
un centrecampista que condueix el seu equip a la victòria
un cavaller amb les cames paralitzades
42 galls d’indi dins una gàbia
la vídua d’un ex-combatent
un fillet que descobreix que és un robot
una dona enamorada d’un vampir
un al·lot i una al·lota que acaben de sortir de la presó i volen muntar un grup de música
dos empleats d’una empresa de furgons blindats
un testimoni inesperat
un rei blanc
una dona bella que separa l’Atlàntida de la terra dels homes negres
un clarinetista que interpreta a Mozart
una dona que ha aconseguit oblidar un incendi
un home que en sortir de la presó s’assabenta que és pare d’una criatura de cinc anys
un capellà haïtià
un estafador
un pilot d’avió amb 17 mil hores de vol a les seves esquenes que es nega a enlairar l’aparell, perquè assegura que mai no havia vist res igual
un taxidermista especialitzat en dissecar taurons
un supervivent de la Shoah
l’home que va disparar al Papa de Roma
un tigre del tamany del cap d’una agulla
un batalló de paracaigudistes americans perduts enmig del no-res
un justicier emmascarat
Cadascú amb una trajectòria que li és pròpia.
Cadascú amb un passat, agotnat darrera la porta del present, tot esperant el moment per irrompre.
25 de nov. 2009
Blues de 40 cèntims
Dibuix: Gibet
Aquell vespre vam tocar Crossroad, però el públic no hi era. A vegades passa. A vegades el públic no hi és, i a vegades som jo qui no hi som. Potser era jo qui no hi era. Potser el públic no hi era i jo tampoc no hi era. Potser aquell vespre no hi havia ningú, i a n’aquella sala només hi havia fantasmes. Quan el pianista va començar el solo, vaig penjar el micròfon i a poc a poc, discretament, vaig sortir de l’escenari. Darrera les cortines verdes hi havia una cabina de telèfon.
En el temps del solo
havia de dir-t’ho
havia de dir-te
ja no ens podriem veure més i per açò
només telefonava
ningú no agafava el telèfon, no,
tu no agafaves el telèfon i
no podia dir-te
ho vaig tornar provar
però ningú no agafava el telèfon
tu no agafaves el telèfon
no podia dir-te
i després
la cabina es va menjar els 40 cèntims
la vaig sacsejar i la vaig patejar però
la cabina es va menjar els 40 cèntims
només telefonava
per dir-te
la cabina es va menjar els 40 cèntims
oh, merda! Aquella era la darrera oportunitat
i jo només telefonava
per dir
la cabina es va menjar els 40 cèntims
i jo no entenia per què per què per què
només telefonava
per
la cabina s’havia menjat els 40 cèntims
i jo
només
telefonava
A l’escenari, el pianista somreia. Alguns aplaudiments. Potser el públic havia tornat. Potser el pianista havia fet tornar el públic en la meva absència. Vaig sentir el blues com arribava, em vaig deixar endur: I’m going down to Rosedale, take my rider by my side / I’m going down to Rosedale...
28 d’oct. 2009
24 maneres de caminar
A na Gibet
Vam caminar en silenci pels carrers buits del poble.
Vam caminar en silenci pels carrers del poble buit.
Vam caminar en silenci pel buit dels carrers del poble.
Vam caminar en silenci pel buit del poble dels carrers.
Vam caminar en silenci pel poble dels carrers buits.
Vam caminar en silenci pel poble del buit dels carrers.
Vam caminar pels carrers en silenci pel buit del poble.
Vam caminar pels carrers en silenci del poble buit.
Vam caminar pels carrers del poble buit en silenci.
Vam caminar pels carrers buits del poble en silenci.
Vam caminar pels carrers buits en silenci del poble.
Vam caminar pels carrers del poble en silenci buit.
Vam caminar pel buit del silenci en els carrers del poble.
Vam caminar pel buit del silenci en el poble dels carrers.
Vam caminar pel buit dels carrers en el silenci del poble.
Vam caminar pel buit dels carrers en el poble del silenci.
Vam caminar pel buit del poble en el silenci dels carrers.
Vam caminar pel buit del poble en els carrers del silenci.
Vam caminar pel poble del silenci en els carrers buits.
Vam caminar pel poble del silenci en el buit dels carrers.
Vam caminar pel poble dels carrers en el silenci buit.
Vam caminar pel poble dels carrers en el buit del silenci.
Vam caminar pel poble buit en el silenci dels carrers.
Vam caminar pel poble buit en els carrers del silenci.
I vam anar a parar al pont en el que s’ajunten els dos rius que rodegen el poble.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
