22 d’abr. 2011

El narrador que volia ser Déu

Ser o no-res. Mai es fan aquest tipus de qüestions.

Després de dies de no obrir aquesta finestra, en apropar-m'hi m'he adonat de la quantitat de teranyines que la cobrien. Les aranyes de l'actualitat fan molta via...

Aquests dies he estat immers en un treball d'editing (així és com se'n diu a generar propostes de millora d'una novel·la que ja ha sigut contractada per l'editorial, però que encara no s'ha publicat perquè necessita ajustar detalls, fer correccions, eliminar repeticions innecessàries...) En aquest cas es tracta d'una novel·la històrica, escrita per un autor espanyol, de poc menys de 600 pàgines, el nom de la qual no estaria bé que es desvetllés aquí perquè encara no ha sortit al carrer.

Només dir que es tracta de la segona part d'un llibre que va tenir una bona acollida comercial a les llibreries (va per la 4a edició, de 5000 exemplars cadascuna d'elles), i que l'autor hi ha dipositat tot el seu afecte en la seva redacció. De fet, en una entrada del seu bloc personal que va deixar fa poc més d'un mes, hi va adjuntar la fotografia del moment definitiu en què posava el punt i final a la novel·la. Una imatge curiosa i solemne.

Pel que fa al contingut de l'editing, la meitat de les propostes de millora fan referència a un problema molt estès en les novel·les d'avui en dia, sobretot en les d'autors primerencs: l'ús incoherent del punt de vista del narrador i els salts injustificats del punt de vista. En aquesta novel·la, per exemple, s'empra un narrador omniscient (és a dir, que veu l'escena com si estigués per damunt dels personatges i de l'espai, com si fos un Déu que ho sap tot de tothom) que es situa en un lloc proper a la consciència dels diferents personatges que pul·lulen per la novel·la. No hi ha cap problema en emprar un narrador com aquest; els problemes comencen quan el punt de vista (situat al costat del personatge A) salta de sobte a la consciència del personatge B, cosa que normalment succeeix enmig d'un diàleg. Si el narrador ens ha d'informar del contingut dels pensaments de tots els personatges al mateix temps que parlen... per a què fer-los parlar? La funció dels diàlegs, en una novel·la, són la d'oferir una informació que no podem conèixer per cap altra via.

Segurament, els salts injustificats del narrador en les novel·les, són una herència del cine. A les pel·lícules és freqüent veure una mateixa escena des de diferents perspectives. És una cosa que visualment funciona bé, però en canvi quan s'aplica en una novel·la el que produeix és una sensació de falsetat, de vaguetat i de veure l'artifici.

L'informe d'editing ja està acabat, i ara només manca que l'editora li passi a l'autor i que aquest decideixi quines correccions accepta i quines no, abans d'enviar-la a maquetar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada