11 d’abr. 2011

La tragèdia és una força centrípeta



Dissabte dematí em vaig trobar amb la mare de J., un amic de l’escola que es va suicidar prest farà dos anys. No la veia des de llavors, i allà era ella, la seva mare, a l’altra banda de l’avinguda, desmuntant una vara llarga i flexible, semblant a una antena de ràdio telecomunicació, d’uns 4 metres d’alçada. Un ca negre, la cussa de J., donava voltes per allà.

Em vaig apropar a saludar-la, i ella tot d’una em va explicar que havia llençat la pilota a la cussa i s’havia enganxat amb els cables de telèfon. Era una d’aquelles pilotes fermades d’un cap, que tenen una baga a l’extrem i que quan les tires se’n va a prendre pel sac.

Portava tot el dematí lluitant per davallar la pilota d’allà dalt. Havia ajuntat un pal de garnera amb un tros de canya d’anar a pescar i un tac de jugar a billar i ho havia fermat tot amb unes brides negres de plàstic. Com que així i tot no arribava tant amunt, una al·lota l’havia ajudat a despenjar la cosa.

“D’aquestes pilotes ja no se’n troben”, va explicar la mare en to amarg, com si volgués justificar els motius pels quals, per segona vegada en dos anys, havia hagut de despenjar amb les seves pròpies mans el cos indemne però sense vida del seu fill.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada