Emabé, 1

Les veritats són igual de petites que un salvavides llençat a un home que s’ha precipitat per la borda enmig de l’oceà Atlàntic. Són tan petites que al primer cop de vista sembla que no són certes o que són insignificants, talment mol·lècules surant en la immensitat. Tal vegada no sigui així, i les veritats no siguin ni grosses ni petites, i només siguin líquides –o com a mínim solubles amb la sang que les venes condueixen del cor al cervell, del cervell a les cames, de les cames als ulls, dels ulls novament al cor.

Hi ha somnis que anuncien certeses, hi ha veritats que encalcen cabòries, hi ha fal·làcies blanquejades que caben dins una Biblia de butxaca, hi ha veritats que s’anuncien oficialment i d’altres que ens arriben d’estraperlo, quan els ulls ens ballen a tota velocitat i noltros ens pensam que dormim. Hi ha veritats que s’aferren a la pell i aquestes poden prendre les dimensions desproporcionades d’un transatlàntic que s’enfonsa. No importa que sapiguem que el vaixell s’enfonsa, així i tot ens aferram a ell. Tampoc importa gaire que sapiguem que fa molta estona que fa aigua per tot.

Un dematí, trobant-me sense saber-ho al començament o al final d’una època, em vaig despertar als afores d’un polígon industrial. A la paret de llenya pintada, a dos pams dels meus ulls, es projectava un cercle encés, semblant al reflexe d’una copa de vi o al llumet làser de qualsevol impertinent que tornés de festa i estigués fisgonejant per la finestra. Durant uns segons, durant un instant, vaig ser incapaç de relacionar aquella llum vermella que venia de fora amb alguna cosa que no fos la continuació natural del somni que havia tingut, el protagonista del qual era un pagès arruïnat que sortia caminant d’un bosc net, davall el pont d’una autopista. Lluïa una gran barba, negra i espessa, i duia qualque cosa lleugera dins una bossa d’espart. Les seves sandàlies rosegades esteien cobertes de pols. Quan es va atansar a l’alçada dels ulls-càmera o dels ulls-pantalla, el pagès va explicar alguna cosa relacionada amb un negoci que havia anat a fer al poble i que no havia sortit bé, perquè madona s’havia desdit o perquè a la botigueta li havien tallat el crèdit. En acabar de xerrar va prosseguir la marxa en direcció a una caseta que s’havia construït amb les seves pròpies mans a la paret d’un barranc, davall un niu de xorics. Degut a les dures condicions en les que aquell home semblava viure, hom hagués dit que qualsevol dia la dinyava de fam, de fred o de qualsevol malaltia curable; però a mi, vés a saber per què, quan em vaig despertar amb el primer raig de sol que es projectava sobre la paret de llenya, aquell pagès em va semblar que era l’home més feliç del món, i que ho seguiria sent inclús després de que el trobessin sec, assegut en el vàter amb els calçons davallats, o estès damunt una taula de pagès davall el niu de xorics, o estirat enmig del camí polsós que conduïa al poble, a l’alçada del pont de l’autopista.