18 de nov. 2009

La velocitat de la fosca



A on se’n va la llum quan la llum se’n va?


Quan se’n va la llum, a 299.792 km/s, s’obre un parèntesi:


(A baix, el restaurant de la cantonada esteia replet de turistes; els cambrers corrien a encendre espelmes a cada taula, entre riatlles i crits nerviosos. A la cuina, s’afanyaven a treure les darreres pizzes, els darrers menús infantils. Mentrestan, s’havien encès els llums d’emergència. Amb prou feines es podien distingir els rostres; les figures eren puntets grisos, puntets blancs, puntets blaus, puntets carbasses, dolls de llum puntejats sense contorn fixe.


Els vesins havien sortit a la terrassa, per veure l’abast de l’apagada. Algú contava una història d’un mag que tenia un capell ple de lluernes.


Quan la llum se’n va, a on se’n va? Amb el temps que feia que se n’havia anat, la llum podia haver reocrregut els fils elèctrics del món sencer.


Els parroquians del bar de baix s’havien quedat sense partit de futbol. La pantalla de la televisió s’havia convertit en un foradet negre perdut, emmarcat, embolcallat dins una negror encara major. Asseguts davant la barra, els parroquians miraven en direcció al carrer, com si esperessin un conegut a qui feia anys que no veien, o com si esperessin que alguna cosa important succeís en aquell precís instant.


La cambrera havia encès un llum de gas i es fregava les mans nerviosa, perquè se n’havia anat la llum i ningú no sabia, ningú no podia dir-li quan tornaria.


Quan la llum se’n va anar, va arribar l’obscuritat a la velocitat de la llum.


Des de dalt la teulada no es veia fins on se n’havia anat la llum, no es veia on acabava la foscor. Inclús l’esfera lluminosa que a les nits cobreix el poble s’havia apagat. En el seu lloc es veia l’arquer d’Orion apuntant a la lluna en quart creixent.


Quan els ulls s’havien acostumat a la foscor s’endevinava, en la llunyania, darrera les faroles apagades de la carretera, el massís de gel negre de Son Salomó, retallant-se sobre el cel blau marí.)


Quan la llum ha tornat, s’ha sentit un alè general, una espècie de sospir col·lectiu. Com si per un moment... Com si la llum hagués tornat massa ràpid i no hagués donat temps a veure la nit. Com si alguna cosa hagués quedat inacabada entre parèntesi i parèntesi.


La llum artificial ha inundat de nou la nit, amb vehemència, acompanyada del soroll de fons de les neveres que ressuciten, dels petits motors que s’engeguen, del bronzit de l’esfera lluminosa.


Els turistes es miraven un poc desconcertats, tal vegada un poc avergonyits. Ara que la flama de les espelmes, abans tan càlida, semblava tan ridícula, inofensiva, inservible, poca cosa, anegada dins la immensitat de la llum elèctrica, en l’atmosfera surava la decepció de comprovar que tothom tornava a ser el que era abans que la llum se n’anés.


–Voleu que us conti una història? Açò era una vegada...


–Oh! Se n’ha anat la llum...


Per sort, tenc el capell ple de lluernes.


A on se’n va la llum, quan la llum se’n va?

2 comentaris:

  1. Molt guapo poll. Tu un capell de lluernes??? Enrosacat a un cap ple de pardals!

    He vist que linkaves a es guionista brillant. Vaig seguint es seu blog desde fa temps... Em flipa.

    Una abraçada gallós!

    ResponElimina
  2. El teu blog m'ha fet recordar un plànol d'eixos de pel·li que habiten arreu del món. Era la finestra d'un quart pis salmantí d'on provenia una llum roiga que projectava, sobre la cortina, la fosca silueta d'allò que semblava una dona, de peu, observant la nit al carrer. Era la finestra vermella :)

    Et seguiré la pista d'ara endavant!

    Mabel

    ResponElimina