La missatgera

La cambrera s'ha entretingut una estona amb el cafè, abans de dur-lo a la taula. "Tal vegada adivina que avui és el darrer dematí que vindré a prendre'l aquí", he pensat, i per un moment he imaginat que esteia dibuixant alguna cosa amb l'espuma del cafè amb llet. Un darrer missatge sense paraules. Un cor. Seria el més fàcil. Un cor de comiat. Però quan ha deixat la tassa de cafè amb llet damunt la taula m'he adonat que els dibuixos damunt l'espuma no eren tan evidents. M'he esforçat per veure-hi un cor, mirant la tassa des de diferents angles, però què va, ni fer-hi aprop. No hi havia rastre de cap cor. Descartada una primera possibilitat, he provat de trobar una altra forma reconeixible, com ara un yin-yang, cosa no gaire difícil de trobar en un cafè amb llet, per poc que es remeni. Però tampoc. No hi havia res en aquella massa espumosa del cafè amb llet que fes pensar en un gest de complicitat per part de la cambrera. No s'havia format un dibuix ni tan sols per accident. Era la pura imatge del caos arrebassada del conjunt i posada allà, damunt la taula, entre les notícies del diari i la cullereta, entre el dia que comença i l'època que s'acaba.