Procediment Abreviat ja és al carrer

El llibre és al carrer, literalment. Moltes de les grans llibreries de Barcelona no en volen saber res d'acollir llibres autoeditats. Així que Procediment Abreviat es pot trobar als llocs més insospitats de la gran ciutat.

La presentació pública es farà el dissabte 24 d'abril a les 12'30h, a l'envelat de la Plaça de la Catedral que es posarà en motiu del dia del llibre.

Dins la mateixa setmana es podrà trobar a les llibreries de Menorca.

JONÀS / JASON

Abans que se’l considerés un profeta menor i tot allò, Jonàs ho va abandonar tot, incloent la seva casa de Gat-Hépher, aprop dels territoris ocupats de Palestina, i se’n va anar al port de Tel-Aviv-Jaffa pel Camí del Mar.

Es va embarcar en un vaixell que es dirigia a un rumb estrany, a una ciutat anomenada Tarsís. Una ciutat que cap historiador ha conseguit encara situar en el mapa. Una ciutat que uns diuen que era Cadis. Uns altres que era Còrsega. Uns altres que assenyalen encara algun punt de la costa occidental mediterrània. Així que Jonàs es va embarcar en un vaixell que anava rumb a enlloc. Rumb a un no-lloc. Rumb a qualsevol banda. Un vaixell que s’allunyava i l’allunyava dels país de Jahvè. Un vaixell que marxava fora de l’abast dels ulls del rei Jeroboam. Que s’allunyava de les muntanyes de Zabulon. Un vaixell d’uns comerciants que duien mel, gra i betum d’Egipte. Un vaixell que sortia del port de Jaffa, la ciutat portuària més antiga del món. Un vaixell que duia perfum, pedres precioses, or, ivori i vestits de Dedân. Que transportaria a un home revoltat. Que el transportaria a un lloc sempre somiat. Un vaixell d’uns comerciants pagans que venien de Síria. Un vaixell que transportava un home. Un vaixell d’uns comerciants que transportaven cuire de Rama. Que salpava del port que en hebreu volia dir bell, hermós, polit. Un vaixell que duia bens, vedells i cabres de Qédar. Un vaixell que transportava un profeta. Un vaixell abocat al destí tràgic. Un vaixell que duia un home untat per Déu. Un vaixell fet de cedre del Líban. Un vaixell que traginava xiprers d’Helbon. Un vaixell que podria ser una  tomba. Un vaixell que duia vins i llana i roure de Bashan. Un vaixell que viatjava per l’espai. Un vaixell al que –escrit esteia- esperava un naufragi. Que es veuria sorprès per una tempesta. Que estaria perseguit per un gran peix negre. Per una gran balena. Un vaixell que seria trasbalsat sense cap mirament per les onades furioses. Perseguit per un congre gegant amb ullals esmolats, que esperaria ansiós el moment en què els mariners (siris pagans) llencessin al profeta per la borda.

Jonàs es va embarcar cap a Tarsís com si fos un home lliure. Es va embarcar exposant-se a la persecució, a la befa, a l’exili, a les epidèmies. Es va embarcar i es va canviar el nom. Es va embarcar i es va fer dir Jason. Es va embarcar i va perdre el seny. Es va embarcar en un vaixell que el duria als seus inferns. Es va embarcar i a mesura que augmentava la seva força com a home lliure, minvava la seva força com a profeta. Es va embarcar sabent que el destí no existeix i que el passat s’esborra com fan les ones amb les petjades de la platja. Es va embarcar i va recordar les imatges d’un somni que encara no havia tingut mai però que tindria nits més tard. Potser dins el ventre de la balena, o davant la porta oberta d’un forn de llenya, moment en què confonia els calius ardents de damunt la pedra amb els llums lànguids de Mosul, la ciutat de les quinze portes que l’exèrcit nord-americà havia de convertir en cendra. Es va embarcar perquè no podia suportar la càrrega espantosa de les seves visions. Es va embarcar perquè no tenia por de desertar i havia estalviat alguna cosa. Es va embarcar cap a Tarsís lliure d’equipatge, tal i com ho fan els que fugen d’alguna cosa. Es va embarcar perquè no havia entés bé alguna qüestió. Es va embarcar perquè hi havia hagut un malentès, diga-li a Déu, diga-li a les veus que ressonaven dins el seu cervell. Es va embarcar perquè algú s’havia quedat dormint damunt el seu llit a Gat Hépher. Es va embarcar perquè s’havia d’acurçar la distància entre el seu silenci i allò que vivia. Va callar, d’una vegada. Es va obeir a si mateix, si és que podia distingir una sola veu d’entre totes les que bullien dins el seu magí. Es va embarcar i el seu silenci era un misteri. Es va embarcar sabent el què la seva presència podria desencadenar a bord. Es va embarcar en un vaixell que marxava rumb a Tarsís perquè amb ell viatjaven l’amor i l’odi, la compassió i el menyspreu, la confiança i la desesperació. El seu silenci no deixava ningú indiferent. Perquè dins el seu cor es lliurava un combat. Es va embarcara a un vaixell que anava rumb a les aigües de la mort. A un vaixell que anava rumb a l’arrel de les muntanyes, al país on els candaus li serien imposats per sempre. Un vaixell que el duria cap a l’infern i la resurrecció. Un viatge que el deixaria mut. Que no li deixaria tancar els ulls, durant tres dies i tres nits. Que el faria presoner d’una angoixa insuportable. Un viatge que el deixaria despullat, llençat a la vorera d’una platja desconeguda.

Del 'Viaje a Argel' de Juan Hidalgo

D'allà l'anunci

Si usted y yo quisiéramos ir a la luna


¿CUÁL SERÍA LA PRIMERA COSA QUE TENDRÍAMOS 
QUE HACER?


(si se interesa por la solución
escriba a:
Juan Hidalgo
Batalla del Salado, 1
Madrid-7)

*  *  *

I també el Spatial Poem n3 que Walter Marchetti va escriure, segons sembla, en l'espai Madrid-Sitges-Milan durant el mes de juliol de 1966, i que plasma el costum crepuscolar de l'autor qui, cap allà a les set i mitja del fosquet, acostumava a llençar un objecte (gairebé sempre una pedra, diferent cada vegada, de pes variable, tot i que els darrers dies de juliol va llençar també llavors de xirimoia i d'altres objectes insignificants) des d'una alçada que bé podria correspondre a la del sostre d'un edifici de quatre o cinc plantes -16 metres i 58 centímetres. (L'acte de deixar caure les llavors, tot sigui dit, es va realitzar des de la finestra d'un tren en marxa, situada a una altura de 65 centímetres).

*  *  *

La caixa d'espases

A en Joan Barber,
allà on siguis

Des de petit m’ha agradat anar al circ, però de tots els espectacles que s’hi poden veure  no n’hi ha cap com el número de la caixa d’espases. Veure com el mag introduïa el cos d’un voluntari o voluntària innocent dins la caixa negra amb forma de taüt, i després la travessava amb cinc, set, deu espases, era veure un miracle cada vegada. Les espases es clavaven allà on era impossible que es clavessin, travessaven el cos d’algú que treia el cap i ens observava amb cara de circumstàncies. I era també un miracle comprovar com l’escenari, entost d’inundar-se progressivament de la sang que les espases haurien de fer vessar, continuava sec i lluent fins que s’acabava l’espectacle. Era un miracle veure com el mag anava desclavant les espases i la víctima voluntària sortia de dins la caixa tota sencera, indemne, inclús amb un somriure un poc incrèdul penjant dels llavis.

No recordo que el número de la caixa d’espases m’hagués fet sentir por ni plaer. Però sí recordo que quan acabaven totes les funcions i jo tornava a casa, agafat de la mà de mon pare, suspès encara dins l’atmosfera de somni que m’havia encomanat la carpa del circ, pensava com era possible que algú sobrevisqués després que l’haguessin travessat amb tantes espases.

Veure el número de les espases era veure una cosa impossible, però al mateix temps un producte de la imaginació (una certesa semblant, per aquella època, era que la presentadora del telenotícies podia veure’m tocant-me el penis a la butaca del menjador per la mateixa raó que jo podia veure-la a ella xerrant dins un caixó incrustat a la paret. Moltes vegades vaig examinar aquell punt de la paret, des de l’exterior, i encara que mai vaig trobar cap indici, puc afirmar que la circulació elèctrica de la paret, a n’aquell punt, era molt més densa que a la resta).

Suposava que per anar per la vida s’havia d’emprar una màgia semblant a la que s’emprava al circ per fer el número de la caixa d’espases. Així podria entendre’s per què després de cada espectacle la gent en sortia miraculosament indemne. Inclús amb un somriure un poc incrèdul penjant dels llavis. Al cap i a la fi, amb quantes espases et podien travessar? Quin era el límit d’espases que et poden clavar; sis, cent, cinc mil espases? O és que no hi havia límit?

Els límits de la pròpia naturalesa

Aquesta novel·la breu és la història d'un llop contada per ell mateix, al llarg d'un cru hivern en què el menjar escasseja i ell es veu obligat a baixar de la muntanya, el seu hàbitat natural. A diferència d'altres narracions contades des del punt de vista d'animals -posem per cas la visió aburgesada de Juan Salvador Gaviota- aquesta història ens situa dins la consciència d'un predador que ha de cercar-se la vida per menjar, costi el que costi. I aquest buscar-se la vida el duu, en últim extrem,  a haver-se d'enfrontar als límits de la seva pròpia naturalesa de predador. Quan un, empès per la fam, es veu obligat a fer coses que van en contra de la seva naturalesa, i traspassa tots els límits coneguts, en què es converteix? Quina és la pròpia naturalesa?

En absència total de diàleg, el llop llegeix als ulls dels altres animals les seves intencions, les seves pors, les seves mentides.

La visió del llop sobre el món que l'envolta condueix, per altra banda, a unes descripcions meravelloses i acurades, concises, poètiques: "Tot d’una hi ha una llum brillant i groga. Ho inunda tot abans de tocar-me a mi i saltar-me dins dels ulls: una ceguesa, però que només dura un instant abans que les formes no tornin a reaparèixer al meu voltant, desdibuixades i daurades".

Haver-ho dit abans

Culpa meva han empresonat a la filla del clan dels gitanos.

–Ho sento -li he dit dins el cotxe, de camí del jutjat-, m'hauries d'haver avisat. A mi també m'ha caigut un any de presó.

–És clar -ha dit ella- però els teus antecedents ja han caducat.

Agafa'n un i demana un desig abans que s'acabi la cançó

Esborrar-se del mapa

Mallorca, quina pena fas amb tots aquests cartells de ZU VERKAUFEN, FOR SALE, EN VENTA.

Els teus habitants ja no saben a qui li han de posar el cul per vendre's l'ànima.

Quan veuen un marroquí, o un algerià, li diuen: moro! I qui diu moro diu arter, gandul, falsari.

Quan veuen un equatorià, o un peruà, li diuen: immigrant! I qui diu immigrant diu texants de 10 euros i dringar de monedes petites.

Quan veuen un anglès li diuen: guiri! I qui diu guiri xerra de baralles nocturnes a s'Arenal, de bòtils romputs damunt un velomar.

Quan veuen un francès, o un suec, li diuen turista, i quan es diu turista es vol dir xocolata a la terrassa  i carteres que volen al Passeig Marítim.

Quan veuen un alemany, li diuen ALEMANY,  i llavors es fa referència a l'home invisible que guarda  bitllets planxats dins una caixa fort.

Quan veuen un mallorquí diuen que és d'aquí.

P.S.: Una proposta: que als peus de la Serra de Tramuntana es col·loquin panells, ben visibles des de la carretera, que posin: MADE IN CHINA, MADE IN MOROCCO, MADE IN ROMANIA, segons escaigui a cada zona concreta.

Esprai damunt ferro galvanitzat

INMIGRANTE, BIENVENID@ , NO NOS DEJES SOL@S CON L@S ESPAÑOLES

TOURIST GO HOME

Esprai damunt ferro galvanitzat,

Plaça dels Països Catalans

18/03/10

Si la ciutat fos

Si la ciutat fos un taulell d'escacs, Barcelona seria una ciutat plena de reis i reines i amb pocs peons.

A les taules de les biblioteques només hi veuràs joves llegint el temari de l'acadèmia que prepara els exàmens d'accés als Mossos d'Esquadra,joves llegint apunts subratllats d'administració i gestió d'empreses, jurisprudència, inclús història d'España.

Però mai hi veuràs, sigui l'hora que sigui, sigui la biblioteca del barri que sigui, algú que estudia art, poesia, filosofia.

El taulell d'escacs es manté en calma.