4 de març 2010

Cadeau, 2

 


Fet per: Mademoiselle Lemos
http://mademoisellelemos.blogspot.com/ 

Cadeau, 1

Volant
-----------
Volant sobre nivolats
no existeix
ni passat
ni futur.
Sobre el mar blanc de coto
el cor batega.
Enfora
reflexes del mar
geleres polars
de nuvols creats.
Paissatge mobil
i canviant
tot es tan gran i vast
a 15000 d,altitut !
Que petit som


Obertura
------------
Obre aqui i ara
portes i finestres
que circulin i es ventilin
es pensaments estancats
que fan feixuga sa vida.

Obre aqui i ara
cortines i persianes
que entri sa claror de bon mati
i que s,endugui es malsomnis

Obre aqui i ara
ses portes des balco
i no pensis amb es coscards

Obre aqui i ara
sa porta de sa cuina
que s,escampin ses olors que fan es fogons

Obre obre i obre
que circuli s,oxigen
dins ca teva.








Perdut
-----------
I quan tot perd sentit
quan tot m,es indiferent
me mir es reflexe des te calent
ses petites mosques
i es detallets de sa vida.

Gabriel Martí, Tailàndia 10.2.10

2 de març 2010

Mallorca - Barcelona

Han caigut les flors
avui, el darrer matí
-camí del vaixell.
Tres policies
xerren del fals passaport
a la duana.
"-Sols a Times Square
-mira que conec ciutats-,
m'he sentit segur".
El darrer avís
per la megafonia
-xerra castellà.
Això és zona 
videovigilada
-assegut escric.
La cimera clou:
trenta-cinc policies
pugen al vaixell.
"-Vine Joana,
mira allà quina barca"
-educar la por.
Arriba l'estiu,
la planxa metàl·lica
et crema el cul.
Una àguila
-l'home nega deure'm res-,
l'au no és d'aquí.
Abans de salpar,
gavines de cap negre
cerquen per menjar.
El cel són cotons
que es desfan amb el sol
-rum-rum dels motors.
Prega al camioner
2 2 6 7 i grega
baixi urgentment.
Se'n va un vaixell
i s'allunya refulgent
-a on anirà?
El vaixell vira
-allà es queda La Seu,
el port esportiu.
No necessites
cap moment per canviar:
ara és l'hora.
El policia
fa fotos de la ciutat
que han ocupat.
La gent no ho sap,
l'ànima fossilitza
amb el pas dels anys.

Veu el fotògraf
geometries canviants,
el cel que gira.
Tal vegada tu
mil quilòmetres enllà
vegis també el sol.
S'arruga la mar
com paper d'alumini
amb el vent ponent.
Una baldritja
-escuma efervescent-,
surt de les ones.
L'ombra dels ferros,
perspectiva d'un somni
buit en alta mar.
Un ocell negre
lluita en la immensitat
lluny de la costa.
El vent fred cenyeix
els pits de la tripulant;
em pos gelós d'ell.
No es veu ningú,
ningú a Tramuntana
ningú per enlloc.
No manca ningú,
no hi ha absències
a qui esperar.
Digues l'objecte,
trobarem el predicat:
leninitza't ja!
Dóna-li la mà,
camina vent de cara
per la coberta.
El canvis subtils,
la mar no es repeteix
ni és sempre mar.
Senten veus al fons
davall les ximeneies;
empenyen la nau.
"Ho negaré tot
quan soni el telèfon
avui capvespre".
L'enterra se mou,
les taques del metall
com si fos aigua.

Un riu de lava
fonent-se poc poc
cap a la proa.
A les butaques
podries fer-te un lloc
davant la tele.
Fora del vaixell
només al·lots, fotos
i el capvespre.
Està inclinada
la línia d'horitzó;
s'enfonsen els ulls.
Allà enfora,
tan lluny com pots mirar,
s'estén el desert.
Un remolcador
sobtadament vermellós
-corregeix els graus.
Mirant enrera
l'illa es veu encara
-s'ha tornat blava.
Es pot veure com
torna blanca la terra
i desapareix.
M'he quedant en blanc,
no sabia on em duu
el vaixell immens.
Aquest tremolor
i l'olor d'oli cremat:
època nova.
Omplint pàgines
avancen estats d'ànim
un rera l'altre.
Si he de triar
me qued amb l'escriptura
a partir d'ara.
Segons la premsa
només pensen en guanyar
-no t'han vist els ulls.
S'enfosqueix l'aigua
-un vaixell de càrrega
brilla enfora.
El vaixell sura
en la mar dins un bòtil;
cercles concèntrics.
L'esguard de qui vol
abandonar tot, home
i família.
El ciutadà mig
no mira per la finestra;
està bé així.
Els hi demana
com es formen els núvols
la mare als fills.
La memòria
-un cel de microones-,
s'anirà fonent.
Arribant al port
un projectil al cervell
pel televisor.

15 de febr. 2010

D'anada i tornada

Dematí de vent
-confonc les fulles seques
amb estornells folls.

No he arribat lluny;
a la bugaderia
escric assegut.

Nyic-nyoc dels cartells,
senten gotes com cauen;
diumenge matí.

A plaça Sainte Anne
apareix un viatger
xiulant, a poc poc.

Al cim del roure
un corb s’espolsa l’ala;
passen els núvols.

Palmells blavosos
d’un cedre centenari,
estesos al cel.

12 de febr. 2010

Com lliurar-nos de l'FMI?

 

 Fa uns dies, Kenneth Rogoff, antic economista en cap de l’FMI, publicava un article a propòsit de la situació econòmica grega, i la il·lustrava amb una paràbola que diu molt de la manera de pensar d’aquests tecnòcrates:

Dos homes es troben atrapats per un lleó a la selva, després d’un accident d’avió. Quan un dels homes comença a calçar-se unes vambes de tenis, l’altre li demana per què ho fa.

–M’estic preparant per a fer una carrera.

–Però no pots córrer més ràpid que el lleó.

–No he de córrer més ràpid que el lleó. Només he de córrer més ràpid que tu.


Molt graciós, Ken. Però vés alerta, perquè pot ser que molts dels que venim darrera teu, i correm davant el lleó, no fugim per por, sinó per ajudar el lleó a caçar-te.

11 de febr. 2010

Photoshop Metafísic


Te n’hauries d’anar cinc o sis metres enrere per a reconéixer un mil·límetre quadrat de la còrnia d’un ull endret. Tanmateix, no val la pena que ho facis, perquè podria ser qualsevol cosa i no la còrnia d’un ull endret.

Val més contemplar la disposició dels píxels ampliats, que abans eren un tros d’un ull que formava part del rostre somrient d’una al·lota que, situada en el marge dret de la fotografia d’un grup de muntanyers, mirava directament a la càmera, ben igual que la resta dels fotografiats.

20 de gen. 2010

A diari








L’hereu legítim de la trona, convertit en príncep fugitiu

una parella de Nova York que viatja dins un cotxe

un sense sostre que un dematí apareix greument ferit a la plaça del poble

un navegador cèl·lebre

un terrorista condemnat a cadena perpètua

un aviador mort el 1917, durant la guerra

un home que és pallasso i ministre al mateix temps i crida alguna cosa pel carrer


un grup de nous rics, entre ells

un advocat sota sospita i també

un empresari gens escrupolós

un centrecampista que condueix el seu equip a la victòria

un cavaller amb les cames paralitzades

42 galls d’indi dins una gàbia

la vídua d’un ex-combatent

un fillet que descobreix que és un robot

una dona enamorada d’un vampir

un al·lot i una al·lota que acaben de sortir de la presó i volen muntar un grup de música

dos empleats d’una empresa de furgons blindats

un testimoni inesperat

un rei blanc

una dona bella que separa l’Atlàntida de la terra dels homes negres

un clarinetista que interpreta a Mozart

una dona que ha aconseguit oblidar un incendi

un home que en sortir de la presó s’assabenta que és pare d’una criatura de cinc anys

un capellà haïtià

un estafador

un pilot d’avió amb 17 mil hores de vol a les seves esquenes que es nega a enlairar l’aparell, perquè assegura que mai no havia vist res igual

un taxidermista especialitzat en dissecar taurons

un supervivent de la Shoah

l’home que va disparar al Papa de Roma

un tigre del tamany del cap d’una agulla

un batalló de paracaigudistes americans perduts enmig del no-res

un justicier emmascarat

Cadascú amb una trajectòria que li és pròpia.

Cadascú amb un passat, agotnat darrera la porta del present, tot esperant el moment per irrompre.

10 de gen. 2010

Micrsocòpia del destí

El segon xofer de l'autobús que cobria el trajecte Barcelona-Rennes va dir, dirigint-se a un dels passatgers:

–Arribarem a La Rochelle i a Nantes, si Déu vol.

–Arribarem a La Rochelle i a Nantes si el xofer ens hi duu -va matisar el passatger.

–Arribarem a La Rochelle i a Nantes -va dir el xofer-, si Déu vol i la policia ens deixa.

7 de gen. 2010

L'estudiant de Salamanca

 
Il.lustració: Gibet



El estudiante de Salamanca d'Espronceda és un impressionant poema de la nit i de la mort, desenvolupat entre mitjanit i l’albada.

Els paisatges interiors de Don Fèlix - Don Joan, la ronda espectral, la visió del propi enterrament, la dona transformada en esquelet: per què eren paisatges interiors seus, aquells que ell veia al seu voltant?

Elvira, des del seu turment:

“que es la razón un tormento,
y vale más delirar
sin juicio, que el sentimiento
cuerdamente analizar,
fijo en él el pensamiento”

“¿Qué me valen la gracia y la belleza,
y amar como jamás amó ninguna,
si la pasión que el alma me devora,
la desconoce aquel que me enamora?”

Don Fèlix, mentrestan, es disposa a jugar-se dos mil ducats a les cartes. El primer jugador l’adverteix que els perdrà, i ell:

“Perdida tengo yo el alma
y no me importa un ardite”

6 de gen. 2010