Fugida de matinada

Il·lustració: Pepe Torrent

La tramuntana el va sobressaltar a les tantes de la matinada. En un primer moment, ni tan sols es va adonar que ella se n’havia anat.

El vent empenyia amb fúria els plàstics que cobrien les finestres sense vidres, formant dues enormes bosses d’aire lluent que amenaçaven amb trencar el marc de fusta. Semblava que amb prou feines resistirien una estona més l’embat de la tramuntana. 

 

L’espelma encara esteia encesa, amb la flama tintinejant –se l’hauria deixat oblidada abans de quedar-se dormit?-, i ara la cera s’havia solidificat damunt les rajoles, a un pam del somier de palets. Tenia la sensació d’estar despert dins un somni.

Va ser llavors quan es va adonar que ella ja no hi era. En el seu lloc, els llençols encara mantenien la forma tèbia del cos, com a única empremta visible de la fugida. Però res més. Ella devia haver fuit quan encara era fosca negra, sense ni tan sols despedir-se i dins aquell vendaval que era capaç d’ennivolar la raó.

Es va incorporar en el llit, amb l’esquena estalonada a la paret; volia considerar bé la situació. (L’hauria encesa ella, l’espelma, abans de marxar?) Inmòbil, esperava l’assalt inminent d’aquella tramuntanada negra i irreal. Volia sentir l’aire fred en la seva pròpia pell; volia veure com l’habitació quedava a les fosques.

Va recuperar la noció de la realitat en el precís instant que una ràfega de vent portava el bramul d’un motor, provinent d’algun punt indeterminat del camí de terra, o tal vegada de les tanques llunyanes i desertes del veïnat.

Just després va reconéixer el gemec del cotxe quan ella accelerà pel camí de terra. Els fars de l’automòbil il·luminaren els plàstics de la finestra; va semblar inclús que es returaven un instant, dubitatius, abans de creuar la finestra de banda a banda com els ulls d’un moix cec. 

 

El cotxe, però, va passar de llarg i ell va sentir com el brogit del motor s’allunyava pel camí de terra, fins que el vent se’l va enviar per complet i ja no el va sentir més.