26 d’oct. 2009

El vol d’Ícar

Il·lustració: Maria Corte

Segons conta la llegenda d’origen grec, el jove Ícar i el seu pare van fugir volant de la illa on vivien desterrats. Dèdal, que així era com es deia el pare d’Ícar, havia construït unes ales grans i boniques amb plomes aferrades amb cera.

Això de volar va agradar de seguida al jove Ícar. Ell sentia el ventet suau que inflava les seves ales, mentre el paisatge s’anava fent cada cop més petit.
Ícar es va enlairar tan amunt que gairebé va tocar el Sol amb les mans.

Però va continuar volant i volant, fins que el Sol se’n va anar a dormir i es va fer de nit. Ícar surava en un mar d’estrelles i sentia el seu cos molt lleuger. Aleshores, va mirar en direcció a la Terra, que ja sols era un puntet brillant, del tamany d’un pinyol d’oliva, i es va adonar que havia arribat a la Lluna.

La primera sorpresa que es va endur Ícar quan va arribar a la Lluna va ser comprovar que allò no era un lloc solitari, tal i com havia cregut sempre.

Emperò la segona sorpresa va ser que els habitants de la Lluna, també anomenats selenites, tenien ales com les seves, fetes de plomes i cera, i volaven igual que ell. Bé, igual que ell no. Encara que tenien una Escola de Vol pròpia, s’ha de dir que els selenites no tenien la gràcia d’Ícar a l’hora de volar. Patien molts accidents, motiu pel qual la Lluna té tants de forats.

Així que els habitants de la Lluna van contemplar esglaiats el vol majestuós d’Ícar. Un dels més vells es va apropar a saludar-lo, i li va dir:

–Excel·lent, jove, excel·lent! Mai havia vist a ningú volar d’aquesta manera. No li importaria ser el nostre instructor de vol?

I vet aquí que des que Ícar va ensenyar a volar als selenites, van deixar de formar-se cràters nous a la Lluna.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada