D'anada i tornada

Dematí de vent
-confonc les fulles seques
amb estornells folls.

No he arribat lluny;
a la bugaderia
escric assegut.

Nyic-nyoc dels cartells,
senten gotes com cauen;
diumenge matí.

A plaça Sainte Anne
apareix un viatger
xiulant, a poc poc.

Al cim del roure
un corb s’espolsa l’ala;
passen els núvols.

Palmells blavosos
d’un cedre centenari,
estesos al cel.

Com lliurar-nos de l'FMI?

 

 Fa uns dies, Kenneth Rogoff, antic economista en cap de l’FMI, publicava un article a propòsit de la situació econòmica grega, i la il·lustrava amb una paràbola que diu molt de la manera de pensar d’aquests tecnòcrates:

Dos homes es troben atrapats per un lleó a la selva, després d’un accident d’avió. Quan un dels homes comença a calçar-se unes vambes de tenis, l’altre li demana per què ho fa.

–M’estic preparant per a fer una carrera.

–Però no pots córrer més ràpid que el lleó.

–No he de córrer més ràpid que el lleó. Només he de córrer més ràpid que tu.

Molt graciós, Ken. Però vés alerta, perquè pot ser que molts dels que venim darrera teu, i correm davant el lleó, no fugim per por, sinó per ajudar el lleó a caçar-te.

Photoshop Metafísic

Te n’hauries d’anar cinc o sis metres enrere per a reconéixer un mil·límetre quadrat de la còrnia d’un ull endret. Tanmateix, no val la pena que ho facis, perquè podria ser qualsevol cosa i no la còrnia d’un ull endret.

Val més contemplar la disposició dels píxels ampliats, que abans eren un tros d’un ull que formava part del rostre somrient d’una al·lota que, situada en el marge dret de la fotografia d’un grup de muntanyers, mirava directament a la càmera, ben igual que la resta dels fotografiats.

A diari

L’hereu legítim de la trona, convertit en príncep fugitiu

una parella de Nova York que viatja dins un cotxe

un sense sostre que un dematí apareix greument ferit a la plaça del poble

un navegador cèl·lebre

un terrorista condemnat a cadena perpètua

un aviador mort el 1917, durant la guerra

un home que és pallasso i ministre al mateix temps i crida alguna cosa pel carrer

un grup de nous rics, entre ells

un advocat sota sospita i també

un empresari gens escrupolós

un centrecampista que condueix el seu equip a la victòria

un cavaller amb les cames paralitzades

42 galls d’indi dins una gàbia

la vídua d’un ex-combatent

un fillet que descobreix que és un robot

una dona enamorada d’un vampir

un al·lot i una al·lota que acaben de sortir de la presó i volen muntar un grup de música

dos empleats d’una empresa de furgons blindats

un testimoni inesperat

un rei blanc

una dona bella que separa l’Atlàntida de la terra dels homes negres

un clarinetista que interpreta a Mozart

una dona que ha aconseguit oblidar un incendi

un home que en sortir de la presó s’assabenta que és pare d’una criatura de cinc anys

un capellà haïtià

un estafador

un pilot d’avió amb 17 mil hores de vol a les seves esquenes que es nega a enlairar l’aparell, perquè assegura que mai no havia vist res igual

un taxidermista especialitzat en dissecar taurons

un supervivent de la Shoah

l’home que va disparar al Papa de Roma

un tigre del tamany del cap d’una agulla

un batalló de paracaigudistes americans perduts enmig del no-res

un justicier emmascarat

Cadascú amb una trajectòria que li és pròpia.

Cadascú amb un passat, agotnat darrera la porta del present, tot esperant el moment per irrompre.

Micrsocòpia del destí

El segon xofer de l'autobús que cobria el trajecte Barcelona-Rennes va dir, dirigint-se a un dels passatgers:

–Arribarem a La Rochelle i a Nantes, si Déu vol.

–Arribarem a La Rochelle i a Nantes si el xofer ens hi duu -va matisar el passatger.

–Arribarem a La Rochelle i a Nantes -va dir el xofer-, si Déu vol i la policia ens deixa.

L'estudiant de Salamanca

 

Il.lustració: Gibet

El estudiante de Salamanca d'Espronceda és un impressionant poema de la nit i de la mort, desenvolupat entre mitjanit i l’albada.

Els paisatges interiors de Don Fèlix - Don Joan, la ronda espectral, la visió del propi enterrament, la dona transformada en esquelet: per què eren paisatges interiors seus, aquells que ell veia al seu voltant?

Elvira, des del seu turment:

“que es la razón un tormento,
y vale más delirar

sin juicio, que el sentimiento

cuerdamente analizar,

fijo en él el pensamiento”

“¿Qué me valen la gracia y la belleza,

y amar como jamás amó ninguna,

si la pasión que el alma me devora,

la desconoce aquel que me enamora?”

Don Fèlix, mentrestan, es disposa a jugar-se dos mil ducats a les cartes. El primer jugador l’adverteix que els perdrà, i ell:

“Perdida tengo yo el alma

y no me importa un ardite”

Sant Joan me la pela

Sense alè (A bout de soufflé)

 

La primera cosa que va fer en escapar-se de la clínica psiquiàtrica, va ser robar un Ford Mondeo per anar a veure el seu millor amic.

La policia va tardar una setmana en trobar-lo.

Quan va arribar el dia del judici, el jove es va negar a comparèixer davant la presidenta del tribunal, i en el seu lloc li va fer arribar la següent nota:

“No tenc res a dir-vos ni res a escoltar de la vostra part”.

Corre Corre Corre

Corres Camí de Maó amunt, el sol dins els ulls, perseguit per les runes de totes les cases que un dia vas habitar. No t’atures ni per a recuperar l’alè, perquè si ho fas les runes t’esclafaran i tu moriràs. Escrit està.

Corres, i a mesura que corres sents tot el pes del teu cos a les soles de les sabates, calcigant l’asfalt del carrer desert. Tu-Pa TuTu-Pa, les temples et bateguen al ritme de les pulsacions creixents del teu cor. Tu-Pa TuTu-Pa, les pulsacions el cor a 130p/m s’acceleren progressivament, i ara són un ritme de bateria punk a l’alçada del primer xacra.

Sents l’alè irrefrenable de la destrucció al teu clatell. L’olor del bigam podrit, l’olor de terra de cova, l’olor de la pòlvora, i no pots deixar de córrer perquè les runes que et persegueixen han près la dimensió d’una maregassa de pols que ja inunda tot el carrer fins a l’alçada de la segona planta.

Les cases que un dia vas habitar han caigut totes, una darrera l’altra. La del Camí de Maó, enderrocada per l’Ajuntament en obrir un vial entre la Ronda Nord i la Ronda Sud; la del carrer Benejam s’ha desplomat de matinada, afortunadament sense causar ferits; l’Hort de Ses Taronges i els esperits que l’habitaven s’han vist afectats per un pla de remodelació urbanística i poc després ha sigut enderrocat.

Perquè els teus somnis mostren sempre imatges massa solitàries, ets tu el que corres sol, davant d’un tsunami de runes que malda per esclafar-te davall el seu pès. Ets tu qui es menja tota la pols de l’aire, a tu qui et va la pols dins els ulls i dins els pulmons. Només a tu, perquè les cases que un dia vas habitar s’han convertit en un gran núvol de pols i tu t’has convertit en un fugitiu.

I no sé què és el que tu penses; tal vegada creguis que això sigui la crida del diable o la crida de la pàtria o d’algú que reclama el teu sentiment de pertinença. Però el més probable és que no pensis res de tot això, ja que sembles tant concentrat en seguir corrents.

Saps que jo podria fer alguna cosa per ajudar-te, però també saps que no ho faré. O és que encara no ho saps? Cauran totes les cases que un dia vas habitar i tu moriràs esclafat davall les runes. Escrit està.

 

Apunt per a un diàleg zen

Caminant pel carrer, em vaig trobar una al·lota a qui feia temps que no veia. Em va explicar, encara un poc assustada, que el fals sostre de la seva habitació s’havia desplomat damunt el llit, però que per sort no es trobava a casa en el moment del succés.

Dues setmanes més tard, me la vaig tornar a trobar a la terrassa d’un bar.

–Què llegeixes? -va dir ella.

–Ahir es va morir l’home més vell del món -li vaig dir.

–Qui, aquell que vivia a Migjorn?

–Sí.

–Però si aquell home esteia saníssim! Quants anys tenia?

–Cent catorze, o cent setze.

–Vaja –va dir ella-, i de què es va morir?