Forces contràries

Un home amb vestit i jaqueta gris travessa la plaça Joaquim Xirau de dreta a esquerra, amb grans gambades (per un instant la imatge és ell, immòbil i completament suspès en l'aire, les dues cames elevades per damunt les basses). Porta una bossa de tela blanca penjada de l'espatlla, en la que es veu la figura estampada d'un home de color verd que corre donant grans gambades en direcció contrària (d'esquerra a dreta de la bossa).

Ben enravenat,
la pluja contra el vidre.

Comença un nou dia.

Furtà delícies

ahir a la botiga

-ara li sap greu.

El testament d'un Nokia

Darreres imatges que van aparèixer a la pantalla d'un telèfon mòbil Nokia, abans de morir.

El Banc desinforma

 

Arran dels disturbis provocats pel desallotjament de l'antiga seu de Banesto de Plaça Catalunya, l'alcalde de la city va assegurar que els esvalotadors 'ho pagaran'.

Mentre l'alcalde decideix quina serà la forma de pagament, es pot admirar el gegant eslògan desinformatiu que ostenta la façana del banc.

Una ràfega
véssa el ramell d'aigua
-tants anys intacte.

L'habitació 403

El llit de la 403 fa un gran clot en la part central del matalàs, es nota que per aquí han passat molts cossos abans, han amotllat el jaç del desig a base de fer grinyolar el somier de molles. El nyigui-nyogui de les molles no dóna peu a discursos rectilinis (no és el llit d’una altra habitació? d’aquella on es sent un home que estossega i tira gargalls).

–Et diré com es fa la sopa de molleret: primer li talles el cap, i el llences. Després li treus les escates... Li talles la llengua, que allà és on guarda tot el verí. Del cervellet, i de tot el que va dins el cap en farem una sopa. Tot això es reserva per fer un bon brou.

Ahirs

Il.lustracióALEKSANDRA KOPFF

Una bassa d’aigua de mar es va incendiar damunt l’asfalt, segons sembla a causa d’una xispa provinent dels focs artificials que es llençaven des de la plaça Gran.

Una versió diferent de la història del psalmista, que segueix a continuació, va sortir publicada al Menorca d’ahir, aquest mateix diari, tot i que les paraules no esteien ordenades en el mateix sentit. El relat es diluïa entre la secció d’esports, la secció econòmica, la de política local, la dels successos, la cartellera del cinema, etcètera, etcètera. Així que començarem de nou.

Aquesta història me la va contar una pagesa el passat 24 d’agost, en els metres finals de la pista d’enlairament a l’aeroport de Fiumicino. Per la finestreta de l’avió es veien els focs artificials que llençaven des de la plaça Gran.

El seu marit (el marit de la pagesa) havia sigut un simple treballador, un mecànic contractat com a motorista a La Mola i que els caps de setmana feia de psalmista al creuer de Ratchaprasong.

Un diumenge de fa dos anys, amb les misses dites, s’aixecà una tramuntanada de gran magnitud que convertí les síquies en femers, amb tota casta d’animals morts, bòtils buits. Vet aquí l’home, que vivia amb la pagesa en un molí de porcelana vermella que havien construït els francesos, es trobava davant el gran mirall de l’armari del Barclay’s Bank. ‘L’hivern serà complicat’ va dir-se.

Tocat de l’ala, agafà la seva bicicleta i marxà sobre les 16.15 GMT amb el braç aferrat al cos, fins que arribà al mateix pas de zebra que en dies de tempesta es convertia, en aquell racó de la ciutat, en un llac. En el mateix moment un taxi passava fregant el pal (seria capaç de saltar-se el semàfor en vermell, posant en perill la vida dels demés?). Però aquell pensament ja devia produir-se dins el temps de descompte de la biografia del psalmista, car durant uns segons, (ho contava la seva dona, la pagesa, la que em vaig trobar dins l’avió que venia de Roma), l’home es deia a si mateix que escrit esteia que havia de morir en els metres finals, atropellat per un taxi que circolava a mitja velocitat.

Al psalmista i mecànic de La Mola li semblà que aquella part de la ciutat s’anava convertint en xocolata embolicada en paper vermell, i recordà llavors l’Arca de Noé. Mentrestan, els cavalls botaven en solitari i les majorettes feien la seva exhibició a la Plaça Gran.

La secretària de l’alcalde, últim obstacle que havia davallat del taxi autor del sinistre, li digué:

–Com afronta aquest fet?

–Què vol que li digui –digué el psalmista-. Jo hi he posat el màxim esforç possible i tota la il·lusió. Ja no tinc por.

Les tropes es limitaren a observar-los des de l’altra banda del creuer.

–L’important no és qui surt primer, sinó en quines condicions ho fa cadascú –digué la secretària-. Vols aprendre a ballar fandangos, jotes i boleros, abans de convertir-te en ullastre?

–No m’he plantejat res a mig o llarg plaç –digué l’home.

Encara que el psalmista quedà declarat oficialment mort, l’espectre projecta encara l’ombra de qui va demostrar ser capaç de sortir del molí de porcellana i vèncer tots els obstacles. M’ho contava la pagesa amb els ulls ben oberts, mentre l’avió prenia pista a l’aeroport de Fiumicino, ja ho he dit, i es veien els focs artificials que llençaven des de la plaça Gran. 

Paisatge

  Il·lustració ALEKSANDRA KOPFF

FRUTAS IBAÑEZ Mercabarna – Legazpi 52 – BECHI-CASTELLÓN // Super Muralstucco -20 kg-  Pronto in Pasta  Palermo // Ambre Solaire –Nuovo- Latte Protezione Totale Idratante – Laboratoires GARNIER // Super Outboard BP – 2 Stroke Outboard Engine Oil // Nutella 16 06 10 17:49:22 // Wassermann –W- // DUREX 1 latex condom // IKEA –Design and Quality- IKEA of Sweden – Made in Latvia // HP PLAST DK HOBRO CE // SETE Golfe du Lion –Qualité Producteurs- Origine Méditerranée // Cheerios –Toasted Whole Grain Oat Cereal- General Offices MPLS MN 55440 USA // TAMEK –Keep away from sunlight- // Peix Fresc de La Ràpita // CAUTION WET FLOOR // KEROSENE Litri 20 – Petrolio Agevolato per Riscaldamento Domestico- Propietá Riservata // Plantemargarine 60% // PIRELLI Radial 165.70 – SR13 tubeless // FUCHS Antifreeze – FUCHS Germany- Kingdom of Arabia Saudi 100 years

Es Pla de Mar, 29/06/10, 11:46h

17 mails i una postdata

 de Pense, Disaster, Alain, Belén, Dani, Vera, Met, Juan...

 

Il·lustració: ALEKSANDRA KOPFF

A Ban Pek no hi ha llum, només unes hores, fins les 22'30h. Tampoc no hi ha internet. La gent va consirosa per l’únic carrer del poble, replet de banderes adornades amb eines de treball. A vegades es perceben unes ones estranyes. Em fa ràbia no xerrar l’idioma i no poder demanar-lis a què es deu.

Nova York és la selva! Són curiosos els mostradors de Chinatown, els negres que toquen hip hop al carrer amb instruments de vent. És una passada veure com ballen i toquen al mateix temps. A veure si algú m'explica per a què serveixen les sortides de fum que hi ha enmig del carrer. A NY fa bastant de vent, de manera que vas caminant per la vorera i de sobte et donen una dutxa de fum que flipes. Divertit, veritat?

A 300 quilòmetres de Luang Prabang, davallant el riu Mae Kong, arribo a Khong Khaen, una ciutat que a priori no és gaire atractiva. Tot i que la pobresa no és tan evident com a Laos, la gent és molt humil, ja que són molt devots del seu Buddha. I del seu Rei. Aquí sí que la gent riu.

En arribant a Estocolm, hem hagut d'obrir tot el cablejat de la furgo, i en tornar-la a muntar ens sobrava una peça de la bateria. En qualsevol cas ara funciona de meravella.

Ara som a Tarapoto, tot el contrari d'una ciutat. Aquí es passegen més de 10 mil mototaxis que tot el dia donen voltes, buscant una presa fàcil per a transportar-la 200 o 300 metres més enllà.

Máncora és un poble bastant petit, dividit en dos per la Panamericana. Aquí tot el dia passen uns camionots impressionants. L'altre dia vaig intentar arribar al següent poble en bicicleta, però vaig haver de donar la volta tot d’una.

La foto és de Coney Island, on el mes de juliol es fa aquell concurs d’avam qui es menja més hot dogs en menys temps. Sembla mentida, però segons diuen fa anys que guanya una xinesa o coreana, magre com un escuradents. En aquesta època, com que és temporada baixa, l'illa es veu deserta. Només ens vam trobar russos.

Lobitos és un poble abandonat que estan reconstruïnt els milicos. Terra endins està plagat de pous de petroli, i a la mar he comptat més de quaranta plantes en actiu.

Dia 24 salpo en direcció a Corn Island. Imagina un tros de terra de 3 quilòmetres per 2. Doncs seré a la punta nord-oest. El viatge és per terra, riu i mar. És lluny, perquè surto d'Estelí el dijous de bon matí i arribo a l'illeta el diumenge a mig matí. Millor no fer cas dels horaris, encara que existeixin. És un viatge encantador de dues nits, en vaixell riu avall, estirat a l'hamaca.

El llac de San Pedro d'Atacama és tan salat, que alguns diuen que s'hi sura tres vegades més. Al Valle de la Luna hem vist una posta de sol impressionant, mentre els Andes es tornaven vermells.

Ara esteim atrapades a La Paz. Hi ha una espècie de revolta minera per demanar la nacionalització dels hidrocarburs i avui ens hem despertat amb les explosions de dinamita, part de la protesta. Totes les carreteres estan tallades, així que no podem sortir de La Paz fins que les obrin. Aprofitem per conèixer alguns carrers i carrerons, plens de dones vestides amb faldes de colors i capells rodons, carregant els fillets a l'esquena.

Des de l'apartament del barri de San Blas es sent el tren que surt de l'altra banda de Cuzco.

Viatjam de nit i la cosa no sempre és fàcil per la ruta 40, depèn del tram. Feim trajectes amb els camioners. Vida de camioner, moltes hores a la carretera, poques de descans; matinades aparcats davant cases amb llums vermells; carregam cerveses a les estacions de servei d'YPF, mastegam coca amb els camions que vénen del nord, abans d'arribar a Patagònia.

Fins ara ens allotjàvem a Sopron, un poblet hongarès de temperatura molt agradable a l'estiu. Després vam davallar fins a Budapest a veure budacas o budaputians, encara no sabem com se'n diuen, potser budapestus? Budapest és preciós. El Duna, Danubi.

San Juan del Sur és una zona de platges blanques de la costa del Pacífic, una zona preciosa però infestada de gringos.

La carretera que puja a La Cumbre, una muntanya de 4600 metres d'altitud, és coneguda per ser la més perillosa del món, i la que més accidents ha enregistrat. El guia explicava que quan els camioners la travessen de nit, se'ls apareixen fantasmes que malden per precipitar-los al buit.

Sí, tota Atenes va sentir el terratrèmol, tret de nosaltres, que érem dins el cotxe de camí a casa d'uns amics. La gent es va espantar, tothom parla del mateix, però en realitat no va passar res.

P.S.: A vegades, sembla que la gent que viatja és l’única que sent la Terra com es mou davall dels seus peus.