A diari

L’hereu legítim de la trona, convertit en príncep fugitiu

una parella de Nova York que viatja dins un cotxe

un sense sostre que un dematí apareix greument ferit a la plaça del poble

un navegador cèl·lebre

un terrorista condemnat a cadena perpètua

un aviador mort el 1917, durant la guerra

un home que és pallasso i ministre al mateix temps i crida alguna cosa pel carrer

un grup de nous rics, entre ells

un advocat sota sospita i també

un empresari gens escrupolós

un centrecampista que condueix el seu equip a la victòria

un cavaller amb les cames paralitzades

42 galls d’indi dins una gàbia

la vídua d’un ex-combatent

un fillet que descobreix que és un robot

una dona enamorada d’un vampir

un al·lot i una al·lota que acaben de sortir de la presó i volen muntar un grup de música

dos empleats d’una empresa de furgons blindats

un testimoni inesperat

un rei blanc

una dona bella que separa l’Atlàntida de la terra dels homes negres

un clarinetista que interpreta a Mozart

una dona que ha aconseguit oblidar un incendi

un home que en sortir de la presó s’assabenta que és pare d’una criatura de cinc anys

un capellà haïtià

un estafador

un pilot d’avió amb 17 mil hores de vol a les seves esquenes que es nega a enlairar l’aparell, perquè assegura que mai no havia vist res igual

un taxidermista especialitzat en dissecar taurons

un supervivent de la Shoah

l’home que va disparar al Papa de Roma

un tigre del tamany del cap d’una agulla

un batalló de paracaigudistes americans perduts enmig del no-res

un justicier emmascarat

Cadascú amb una trajectòria que li és pròpia.

Cadascú amb un passat, agotnat darrera la porta del present, tot esperant el moment per irrompre.

Micrsocòpia del destí

El segon xofer de l'autobús que cobria el trajecte Barcelona-Rennes va dir, dirigint-se a un dels passatgers:

–Arribarem a La Rochelle i a Nantes, si Déu vol.

–Arribarem a La Rochelle i a Nantes si el xofer ens hi duu -va matisar el passatger.

–Arribarem a La Rochelle i a Nantes -va dir el xofer-, si Déu vol i la policia ens deixa.

L'estudiant de Salamanca

 

Il.lustració: Gibet

El estudiante de Salamanca d'Espronceda és un impressionant poema de la nit i de la mort, desenvolupat entre mitjanit i l’albada.

Els paisatges interiors de Don Fèlix - Don Joan, la ronda espectral, la visió del propi enterrament, la dona transformada en esquelet: per què eren paisatges interiors seus, aquells que ell veia al seu voltant?

Elvira, des del seu turment:

“que es la razón un tormento,
y vale más delirar

sin juicio, que el sentimiento

cuerdamente analizar,

fijo en él el pensamiento”

“¿Qué me valen la gracia y la belleza,

y amar como jamás amó ninguna,

si la pasión que el alma me devora,

la desconoce aquel que me enamora?”

Don Fèlix, mentrestan, es disposa a jugar-se dos mil ducats a les cartes. El primer jugador l’adverteix que els perdrà, i ell:

“Perdida tengo yo el alma

y no me importa un ardite”

Sant Joan me la pela

Sense alè (A bout de soufflé)

 

La primera cosa que va fer en escapar-se de la clínica psiquiàtrica, va ser robar un Ford Mondeo per anar a veure el seu millor amic.

La policia va tardar una setmana en trobar-lo.

Quan va arribar el dia del judici, el jove es va negar a comparèixer davant la presidenta del tribunal, i en el seu lloc li va fer arribar la següent nota:

“No tenc res a dir-vos ni res a escoltar de la vostra part”.

Corre Corre Corre

Corres Camí de Maó amunt, el sol dins els ulls, perseguit per les runes de totes les cases que un dia vas habitar. No t’atures ni per a recuperar l’alè, perquè si ho fas les runes t’esclafaran i tu moriràs. Escrit està.

Corres, i a mesura que corres sents tot el pes del teu cos a les soles de les sabates, calcigant l’asfalt del carrer desert. Tu-Pa TuTu-Pa, les temples et bateguen al ritme de les pulsacions creixents del teu cor. Tu-Pa TuTu-Pa, les pulsacions el cor a 130p/m s’acceleren progressivament, i ara són un ritme de bateria punk a l’alçada del primer xacra.

Sents l’alè irrefrenable de la destrucció al teu clatell. L’olor del bigam podrit, l’olor de terra de cova, l’olor de la pòlvora, i no pots deixar de córrer perquè les runes que et persegueixen han près la dimensió d’una maregassa de pols que ja inunda tot el carrer fins a l’alçada de la segona planta.

Les cases que un dia vas habitar han caigut totes, una darrera l’altra. La del Camí de Maó, enderrocada per l’Ajuntament en obrir un vial entre la Ronda Nord i la Ronda Sud; la del carrer Benejam s’ha desplomat de matinada, afortunadament sense causar ferits; l’Hort de Ses Taronges i els esperits que l’habitaven s’han vist afectats per un pla de remodelació urbanística i poc després ha sigut enderrocat.

Perquè els teus somnis mostren sempre imatges massa solitàries, ets tu el que corres sol, davant d’un tsunami de runes que malda per esclafar-te davall el seu pès. Ets tu qui es menja tota la pols de l’aire, a tu qui et va la pols dins els ulls i dins els pulmons. Només a tu, perquè les cases que un dia vas habitar s’han convertit en un gran núvol de pols i tu t’has convertit en un fugitiu.

I no sé què és el que tu penses; tal vegada creguis que això sigui la crida del diable o la crida de la pàtria o d’algú que reclama el teu sentiment de pertinença. Però el més probable és que no pensis res de tot això, ja que sembles tant concentrat en seguir corrents.

Saps que jo podria fer alguna cosa per ajudar-te, però també saps que no ho faré. O és que encara no ho saps? Cauran totes les cases que un dia vas habitar i tu moriràs esclafat davall les runes. Escrit està.

 

Apunt per a un diàleg zen

Caminant pel carrer, em vaig trobar una al·lota a qui feia temps que no veia. Em va explicar, encara un poc assustada, que el fals sostre de la seva habitació s’havia desplomat damunt el llit, però que per sort no es trobava a casa en el moment del succés.

Dues setmanes més tard, me la vaig tornar a trobar a la terrassa d’un bar.

–Què llegeixes? -va dir ella.

–Ahir es va morir l’home més vell del món -li vaig dir.

–Qui, aquell que vivia a Migjorn?

–Sí.

–Però si aquell home esteia saníssim! Quants anys tenia?

–Cent catorze, o cent setze.

–Vaja –va dir ella-, i de què es va morir?

Inversió de Futur

(Derivacions de l'expressió 'Inversió de futur' a partir dels sinònims del Diccionari Teide de 1999)

 

Emabé, 1

Les veritats són igual de petites que un salvavides llençat a un home que s’ha precipitat per la borda enmig de l’oceà Atlàntic. Són tan petites que al primer cop de vista sembla que no són certes o que són insignificants, talment mol·lècules surant en la immensitat. Tal vegada no sigui així, i les veritats no siguin ni grosses ni petites, i només siguin líquides –o com a mínim solubles amb la sang que les venes condueixen del cor al cervell, del cervell a les cames, de les cames als ulls, dels ulls novament al cor.

Hi ha somnis que anuncien certeses, hi ha veritats que encalcen cabòries, hi ha fal·làcies blanquejades que caben dins una Biblia de butxaca, hi ha veritats que s’anuncien oficialment i d’altres que ens arriben d’estraperlo, quan els ulls ens ballen a tota velocitat i noltros ens pensam que dormim. Hi ha veritats que s’aferren a la pell i aquestes poden prendre les dimensions desproporcionades d’un transatlàntic que s’enfonsa. No importa que sapiguem que el vaixell s’enfonsa, així i tot ens aferram a ell. Tampoc importa gaire que sapiguem que fa molta estona que fa aigua per tot.

Un dematí, trobant-me sense saber-ho al començament o al final d’una època, em vaig despertar als afores d’un polígon industrial. A la paret de llenya pintada, a dos pams dels meus ulls, es projectava un cercle encés, semblant al reflexe d’una copa de vi o al llumet làser de qualsevol impertinent que tornés de festa i estigués fisgonejant per la finestra. Durant uns segons, durant un instant, vaig ser incapaç de relacionar aquella llum vermella que venia de fora amb alguna cosa que no fos la continuació natural del somni que havia tingut, el protagonista del qual era un pagès arruïnat que sortia caminant d’un bosc net, davall el pont d’una autopista. Lluïa una gran barba, negra i espessa, i duia qualque cosa lleugera dins una bossa d’espart. Les seves sandàlies rosegades esteien cobertes de pols. Quan es va atansar a l’alçada dels ulls-càmera o dels ulls-pantalla, el pagès va explicar alguna cosa relacionada amb un negoci que havia anat a fer al poble i que no havia sortit bé, perquè madona s’havia desdit o perquè a la botigueta li havien tallat el crèdit. En acabar de xerrar va prosseguir la marxa en direcció a una caseta que s’havia construït amb les seves pròpies mans a la paret d’un barranc, davall un niu de xorics. Degut a les dures condicions en les que aquell home semblava viure, hom hagués dit que qualsevol dia la dinyava de fam, de fred o de qualsevol malaltia curable; però a mi, vés a saber per què, quan em vaig despertar amb el primer raig de sol que es projectava sobre la paret de llenya, aquell pagès em va semblar que era l’home més feliç del món, i que ho seguiria sent inclús després de que el trobessin sec, assegut en el vàter amb els calçons davallats, o estès damunt una taula de pagès davall el niu de xorics, o estirat enmig del camí polsós que conduïa al poble, a l’alçada del pont de l’autopista.

Blues de 40 cèntims

Dibuix: Gibet

Aquell vespre vam tocar Crossroad, però el públic no hi era. A vegades passa. A vegades el públic no hi és, i a vegades som jo qui no hi som. Potser era jo qui no hi era. Potser el públic no hi era i jo tampoc no hi era. Potser aquell vespre no hi havia ningú, i a n’aquella sala només hi havia fantasmes. Quan el pianista va començar el solo, vaig penjar el micròfon i a poc a poc, discretament, vaig sortir de l’escenari. Darrera les cortines verdes hi havia una cabina de telèfon.

En el temps del solo

havia de dir-t’ho

havia de dir-te

ja no ens podriem veure més i per açò

només telefonava

ningú no agafava el telèfon, no,

tu no agafaves el telèfon i

no podia dir-te

ho vaig tornar provar

però ningú no agafava el telèfon

tu no agafaves el telèfon

no podia dir-te

i després

la cabina es va menjar els 40 cèntims

la vaig sacsejar i la vaig patejar però

la cabina es va menjar els 40 cèntims

només telefonava

per dir-te

la cabina es va menjar els 40 cèntims

oh, merda! Aquella era la darrera oportunitat

i jo només telefonava

per dir

la cabina es va menjar els 40 cèntims

i jo no entenia per què per què per què

només telefonava

per

la cabina s’havia menjat els 40 cèntims

i jo

només

telefonava

A l’escenari, el pianista somreia. Alguns aplaudiments. Potser el públic havia tornat. Potser el pianista havia fet tornar el públic en la meva absència. Vaig sentir el blues com arribava, em vaig deixar endur: I’m going down to Rosedale, take my rider by my side / I’m going down to Rosedale...