La caixa d'espases

A en Joan Barber,
allà on siguis

Des de petit m’ha agradat anar al circ, però de tots els espectacles que s’hi poden veure  no n’hi ha cap com el número de la caixa d’espases. Veure com el mag introduïa el cos d’un voluntari o voluntària innocent dins la caixa negra amb forma de taüt, i després la travessava amb cinc, set, deu espases, era veure un miracle cada vegada. Les espases es clavaven allà on era impossible que es clavessin, travessaven el cos d’algú que treia el cap i ens observava amb cara de circumstàncies. I era també un miracle comprovar com l’escenari, entost d’inundar-se progressivament de la sang que les espases haurien de fer vessar, continuava sec i lluent fins que s’acabava l’espectacle. Era un miracle veure com el mag anava desclavant les espases i la víctima voluntària sortia de dins la caixa tota sencera, indemne, inclús amb un somriure un poc incrèdul penjant dels llavis.

No recordo que el número de la caixa d’espases m’hagués fet sentir por ni plaer. Però sí recordo que quan acabaven totes les funcions i jo tornava a casa, agafat de la mà de mon pare, suspès encara dins l’atmosfera de somni que m’havia encomanat la carpa del circ, pensava com era possible que algú sobrevisqués després que l’haguessin travessat amb tantes espases.

Veure el número de les espases era veure una cosa impossible, però al mateix temps un producte de la imaginació (una certesa semblant, per aquella època, era que la presentadora del telenotícies podia veure’m tocant-me el penis a la butaca del menjador per la mateixa raó que jo podia veure-la a ella xerrant dins un caixó incrustat a la paret. Moltes vegades vaig examinar aquell punt de la paret, des de l’exterior, i encara que mai vaig trobar cap indici, puc afirmar que la circulació elèctrica de la paret, a n’aquell punt, era molt més densa que a la resta).

Suposava que per anar per la vida s’havia d’emprar una màgia semblant a la que s’emprava al circ per fer el número de la caixa d’espases. Així podria entendre’s per què després de cada espectacle la gent en sortia miraculosament indemne. Inclús amb un somriure un poc incrèdul penjant dels llavis. Al cap i a la fi, amb quantes espases et podien travessar? Quin era el límit d’espases que et poden clavar; sis, cent, cinc mil espases? O és que no hi havia límit?

Com lliurar-nos de l'FMI?

 

 Fa uns dies, Kenneth Rogoff, antic economista en cap de l’FMI, publicava un article a propòsit de la situació econòmica grega, i la il·lustrava amb una paràbola que diu molt de la manera de pensar d’aquests tecnòcrates:

Dos homes es troben atrapats per un lleó a la selva, després d’un accident d’avió. Quan un dels homes comença a calçar-se unes vambes de tenis, l’altre li demana per què ho fa.

–M’estic preparant per a fer una carrera.

–Però no pots córrer més ràpid que el lleó.

–No he de córrer més ràpid que el lleó. Només he de córrer més ràpid que tu.

Molt graciós, Ken. Però vés alerta, perquè pot ser que molts dels que venim darrera teu, i correm davant el lleó, no fugim per por, sinó per ajudar el lleó a caçar-te.

Photoshop Metafísic

Te n’hauries d’anar cinc o sis metres enrere per a reconéixer un mil·límetre quadrat de la còrnia d’un ull endret. Tanmateix, no val la pena que ho facis, perquè podria ser qualsevol cosa i no la còrnia d’un ull endret.

Val més contemplar la disposició dels píxels ampliats, que abans eren un tros d’un ull que formava part del rostre somrient d’una al·lota que, situada en el marge dret de la fotografia d’un grup de muntanyers, mirava directament a la càmera, ben igual que la resta dels fotografiats.

Micrsocòpia del destí

El segon xofer de l'autobús que cobria el trajecte Barcelona-Rennes va dir, dirigint-se a un dels passatgers:

–Arribarem a La Rochelle i a Nantes, si Déu vol.

–Arribarem a La Rochelle i a Nantes si el xofer ens hi duu -va matisar el passatger.

–Arribarem a La Rochelle i a Nantes -va dir el xofer-, si Déu vol i la policia ens deixa.

Sense alè (A bout de soufflé)

 

La primera cosa que va fer en escapar-se de la clínica psiquiàtrica, va ser robar un Ford Mondeo per anar a veure el seu millor amic.

La policia va tardar una setmana en trobar-lo.

Quan va arribar el dia del judici, el jove es va negar a comparèixer davant la presidenta del tribunal, i en el seu lloc li va fer arribar la següent nota:

“No tenc res a dir-vos ni res a escoltar de la vostra part”.

Corre Corre Corre

Corres Camí de Maó amunt, el sol dins els ulls, perseguit per les runes de totes les cases que un dia vas habitar. No t’atures ni per a recuperar l’alè, perquè si ho fas les runes t’esclafaran i tu moriràs. Escrit està.

Corres, i a mesura que corres sents tot el pes del teu cos a les soles de les sabates, calcigant l’asfalt del carrer desert. Tu-Pa TuTu-Pa, les temples et bateguen al ritme de les pulsacions creixents del teu cor. Tu-Pa TuTu-Pa, les pulsacions el cor a 130p/m s’acceleren progressivament, i ara són un ritme de bateria punk a l’alçada del primer xacra.

Sents l’alè irrefrenable de la destrucció al teu clatell. L’olor del bigam podrit, l’olor de terra de cova, l’olor de la pòlvora, i no pots deixar de córrer perquè les runes que et persegueixen han près la dimensió d’una maregassa de pols que ja inunda tot el carrer fins a l’alçada de la segona planta.

Les cases que un dia vas habitar han caigut totes, una darrera l’altra. La del Camí de Maó, enderrocada per l’Ajuntament en obrir un vial entre la Ronda Nord i la Ronda Sud; la del carrer Benejam s’ha desplomat de matinada, afortunadament sense causar ferits; l’Hort de Ses Taronges i els esperits que l’habitaven s’han vist afectats per un pla de remodelació urbanística i poc després ha sigut enderrocat.

Perquè els teus somnis mostren sempre imatges massa solitàries, ets tu el que corres sol, davant d’un tsunami de runes que malda per esclafar-te davall el seu pès. Ets tu qui es menja tota la pols de l’aire, a tu qui et va la pols dins els ulls i dins els pulmons. Només a tu, perquè les cases que un dia vas habitar s’han convertit en un gran núvol de pols i tu t’has convertit en un fugitiu.

I no sé què és el que tu penses; tal vegada creguis que això sigui la crida del diable o la crida de la pàtria o d’algú que reclama el teu sentiment de pertinença. Però el més probable és que no pensis res de tot això, ja que sembles tant concentrat en seguir corrents.

Saps que jo podria fer alguna cosa per ajudar-te, però també saps que no ho faré. O és que encara no ho saps? Cauran totes les cases que un dia vas habitar i tu moriràs esclafat davall les runes. Escrit està.

 

Apunt per a un diàleg zen

Caminant pel carrer, em vaig trobar una al·lota a qui feia temps que no veia. Em va explicar, encara un poc assustada, que el fals sostre de la seva habitació s’havia desplomat damunt el llit, però que per sort no es trobava a casa en el moment del succés.

Dues setmanes més tard, me la vaig tornar a trobar a la terrassa d’un bar.

–Què llegeixes? -va dir ella.

–Ahir es va morir l’home més vell del món -li vaig dir.

–Qui, aquell que vivia a Migjorn?

–Sí.

–Però si aquell home esteia saníssim! Quants anys tenia?

–Cent catorze, o cent setze.

–Vaja –va dir ella-, i de què es va morir?

Emabé, 1

Les veritats són igual de petites que un salvavides llençat a un home que s’ha precipitat per la borda enmig de l’oceà Atlàntic. Són tan petites que al primer cop de vista sembla que no són certes o que són insignificants, talment mol·lècules surant en la immensitat. Tal vegada no sigui així, i les veritats no siguin ni grosses ni petites, i només siguin líquides –o com a mínim solubles amb la sang que les venes condueixen del cor al cervell, del cervell a les cames, de les cames als ulls, dels ulls novament al cor.

Hi ha somnis que anuncien certeses, hi ha veritats que encalcen cabòries, hi ha fal·làcies blanquejades que caben dins una Biblia de butxaca, hi ha veritats que s’anuncien oficialment i d’altres que ens arriben d’estraperlo, quan els ulls ens ballen a tota velocitat i noltros ens pensam que dormim. Hi ha veritats que s’aferren a la pell i aquestes poden prendre les dimensions desproporcionades d’un transatlàntic que s’enfonsa. No importa que sapiguem que el vaixell s’enfonsa, així i tot ens aferram a ell. Tampoc importa gaire que sapiguem que fa molta estona que fa aigua per tot.

Un dematí, trobant-me sense saber-ho al començament o al final d’una època, em vaig despertar als afores d’un polígon industrial. A la paret de llenya pintada, a dos pams dels meus ulls, es projectava un cercle encés, semblant al reflexe d’una copa de vi o al llumet làser de qualsevol impertinent que tornés de festa i estigués fisgonejant per la finestra. Durant uns segons, durant un instant, vaig ser incapaç de relacionar aquella llum vermella que venia de fora amb alguna cosa que no fos la continuació natural del somni que havia tingut, el protagonista del qual era un pagès arruïnat que sortia caminant d’un bosc net, davall el pont d’una autopista. Lluïa una gran barba, negra i espessa, i duia qualque cosa lleugera dins una bossa d’espart. Les seves sandàlies rosegades esteien cobertes de pols. Quan es va atansar a l’alçada dels ulls-càmera o dels ulls-pantalla, el pagès va explicar alguna cosa relacionada amb un negoci que havia anat a fer al poble i que no havia sortit bé, perquè madona s’havia desdit o perquè a la botigueta li havien tallat el crèdit. En acabar de xerrar va prosseguir la marxa en direcció a una caseta que s’havia construït amb les seves pròpies mans a la paret d’un barranc, davall un niu de xorics. Degut a les dures condicions en les que aquell home semblava viure, hom hagués dit que qualsevol dia la dinyava de fam, de fred o de qualsevol malaltia curable; però a mi, vés a saber per què, quan em vaig despertar amb el primer raig de sol que es projectava sobre la paret de llenya, aquell pagès em va semblar que era l’home més feliç del món, i que ho seguiria sent inclús després de que el trobessin sec, assegut en el vàter amb els calçons davallats, o estès damunt una taula de pagès davall el niu de xorics, o estirat enmig del camí polsós que conduïa al poble, a l’alçada del pont de l’autopista.

La velocitat de la fosca

A on se’n va la llum quan la llum se’n va?

Quan se’n va la llum, a 299.792 km/s, s’obre un parèntesi:

(A baix, el restaurant de la cantonada esteia replet de turistes; els cambrers corrien a encendre espelmes a cada taula, entre riatlles i crits nerviosos. A la cuina, s’afanyaven a treure les darreres pizzes, els darrers menús infantils. Mentrestan, s’havien encès els llums d’emergència. Amb prou feines es podien distingir els rostres; les figures eren puntets grisos, puntets blancs, puntets blaus, puntets carbasses, dolls de llum puntejats sense contorn fixe.

Els vesins havien sortit a la terrassa, per veure l’abast de l’apagada. Algú contava una història d’un mag que tenia un capell ple de lluernes.

Quan la llum se’n va, a on se’n va? Amb el temps que feia que se n’havia anat, la llum podia haver reocrregut els fils elèctrics del món sencer.

Els parroquians del bar de baix s’havien quedat sense partit de futbol. La pantalla de la televisió s’havia convertit en un foradet negre perdut, emmarcat, embolcallat dins una negror encara major. Asseguts davant la barra, els parroquians miraven en direcció al carrer, com si esperessin un conegut a qui feia anys que no veien, o com si esperessin que alguna cosa important succeís en aquell precís instant.

La cambrera havia encès un llum de gas i es fregava les mans nerviosa, perquè se n’havia anat la llum i ningú no sabia, ningú no podia dir-li quan tornaria.

Quan la llum se’n va anar, va arribar l’obscuritat a la velocitat de la llum.

Des de dalt la teulada no es veia fins on se n’havia anat la llum, no es veia on acabava la foscor. Inclús l’esfera lluminosa que a les nits cobreix el poble s’havia apagat. En el seu lloc es veia l’arquer d’Orion apuntant a la lluna en quart creixent.

Quan els ulls s’havien acostumat a la foscor s’endevinava, en la llunyania, darrera les faroles apagades de la carretera, el massís de gel negre de Son Salomó, retallant-se sobre el cel blau marí.)

Quan la llum ha tornat, s’ha sentit un alè general, una espècie de sospir col·lectiu. Com si per un moment... Com si la llum hagués tornat massa ràpid i no hagués donat temps a veure la nit. Com si alguna cosa hagués quedat inacabada entre parèntesi i parèntesi.

La llum artificial ha inundat de nou la nit, amb vehemència, acompanyada del soroll de fons de les neveres que ressuciten, dels petits motors que s’engeguen, del bronzit de l’esfera lluminosa.

Els turistes es miraven un poc desconcertats, tal vegada un poc avergonyits. Ara que la flama de les espelmes, abans tan càlida, semblava tan ridícula, inofensiva, inservible, poca cosa, anegada dins la immensitat de la llum elèctrica, en l’atmosfera surava la decepció de comprovar que tothom tornava a ser el que era abans que la llum se n’anés.

–Voleu que us conti una història? Açò era una vegada...

–Oh! Se n’ha anat la llum...

Per sort, tenc el capell ple de lluernes.

A on se’n va la llum, quan la llum se’n va?

Procediment Abreviat

Imatge i Disseny: Dani Bosch

 entrada al temple

abans d'entrar, te fan treure els cordons de les sabates, els collars, les anelletes, la cartera i l'encenedor.

Per a que no te puguis tallar les venes, açò diuen, per a que no te puguis tallar les venes, no puguis cremar els matalassos ni penjar-te dels barrots

és el ritual d'abans d'entrar a la cel·la

almenys als calabossos de la policia de ciutadella


mort normal

un home va llegir el seu nom en una de les làpides del cementiri.

corre a xerrar amb el sepulturer, i el sepulturer li diu: sí, aquell home és mort

aquell home, exaltat, li va dir, i jo qui som, eh? Qui som jo?

no ho sé, li va respondre el sepulturer. Jo a vostè no el conec.

l'home se'n va anar caminant a ca seva, i va deixar que els pensaments se li refredessin.

Si jo estic mort, rumiava ell, i no me n'he donat compte, com és que puc fer vida normal? I si jo estic mort i puc fer vida normal, quanta gent que fa vida normal és morta?

Procediment Abreviat:
Un recull amb més de 50 micro-relats, 50 llambregades que et canviaran la imatge que en tens de l'illa de la calma

Un viatge sense bitllet de tornada a l'altra banda del mostrador de ciutadella

Pròximament te'l podràs descarregar de manera gratuïta


Procediment Abreviat is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Compartir bajo la misma licencia 3.0 España License.

 

Kallio

L'autobús de l'aeroport ens deixa a Sornheinen, al barri de Kallio.

Entram dins un bar ple de gent. Sona música rock, hi ha un jukebox al final de la barra. Les cerveses van a 4 euros.

Apareix un al·lot, no se sent què diu. Xerram un poc, però no se sent què diu.

Ell treu un bolígraf i un paper. Posa el paper damunt la barra mullada.

I will make you a passport, diu, esmitjant el paper.

Escriu: Miss vitussa on sinappi.

Ens dóna dos passaports.

Now you can go everywhere, diu. If someone ask you, you show this. And he will say: Welcome to Finland.

Qui ho hagués dit

És sorprenent com ha canviat la llengua en poc més de cent anys. El Vocabulario Menorquín-Castellano, de Joan Benejam, és una joia que l’autor ciutadellenc va escriure per donar un suport escrit al català que s’emprava en aquell temps. En l’annexe, titolat Algunas dificultades que ofrece la traducción es reprodueixen expressions d’aquell temps que, si s’haguessin d’actualitzar, podrien quedar així com segueix:

Es pa ja era cuit : La baguette ja s’havia descongelat

Vaig haver d’anar á un hort: Vaig haver d’anar a un bungalow

Teng d’anar a misa: He quedat per veure el futbol

¡Quina fosca que fá!: Se n’ha anat la llum!

Es vostrus camps: Els vostres solars urbanitzables

Es barcu du farina: El vaixell duu ciment

Es barco s’en du farina: El vaixell se’n duu ciment

Aquesta aigu es bruta: Aquesta aigua conté nitrats

Aquellas figas son verdes: Des d’aquí no arribo a la branca

Aixó es fét meu: Aquesta és la meva hipoteca

Es dibuixat ab se má esquerra: És escanejat amb la Diskjet

Es á cercar esparechs: És a cercar dues cerveses

¡Qu’en te poca de vergoña!: Què n’és de bon polític!

¡Qué m’en costa de llágrimas!: Em foten més de mig sou!

M’estim mes dormir: M’estimo més dormir

Un homo’l demana: Ha vingut el llogater

Teng de menester diners: Estic sense un euro

A Barcelona hi ha cólera: A Barcelona estan colèrics

A les 8 seré á se casa: A les vuit seré al xalet

Dorm á se paya: Va a la seva bolla

Ho duch dins se butxaca: Ho tinc dins la memòria externa

A ca-teva está tancat: El porter automàtic no contesta

Vaig á cercar aigu: Vaig a demanar unes pizzes

Está penjat á un clau: És dins la taquilla

Lo van ferir á n’es bras: Va tenir un accident amb el Hyundai

Ab un tir lo van matar: Es va estampar amb el Hyundai

Aprench de llegir: Vaig a classes de Tai-Xi-Xuan

A mitjant Agost pagarém: A mitjan agost cobrarem

A mitjant setmana t’escriuré: T’ho enviaré com a fitxer adjunt

Jo faix feyna per viure: Jo visc per fer feina

Vél perque dormis: Si no tens son, no dormis

Aqueix calsat es per l’Havana: Aquesta fideuà és per la catorze

Es ví per vendrer: És la beguda de la catorze

M’esfors per doblés: Les hores extres les cobro a dotze euros

L’en castigat per dolent: Li han embargat la casa

Se pasetja p’es carré: Se’l veu com a perdut

Ho vaig sebrer per ell: Ho vaig veure per la tele

D’aqui enfora ho veig: Hi ha una gentada, no veig res

No hi ha gaire farina: No hi ha gaires guiris

Tan just se veu: Vaig mig cec

¿Tens res dins se butxaca?: Me deixes pasta?

Com ho faré?

Són les 00:24 i no puc dormir. Què faré per alliberar el milà ferit?

Els capitalistes i la seva mania d’ensinistrar-ho tot.

Aquest dematí el senyor Domènech m’ha ensenyat la finca on faré feina a partir de demà. Dins una de les habitacions hi havia un milà tancat que lluitava per sortir. Aletejava desesperat, tractava de rompre les postetes de la persiana amb les urpes.

És la 1:37 i no puc dormir. Què faré per alliberar el milà ferit?

Una vegada i una altra, el milà s’envestia contra les postetes, a través de les quals es veien franges del dematí solejat, inaccessible per a ell.

Són les 2:53 i no puc dormir. Què faré per alliberar el milà ferit?

El cos presoner i l’ànima lliure, vet aquí el conflicte.

Són les 3:23 i no puc dormir. Què faré per alliberar el milà ferit?

­­­­–S’esteia ofegant dins un safareig, ha dit el senyor Domènech. El vaig rescatar i ara el faré ensinistrar per a què m’obeeixi. Què et sembla?

Són les quatre en punt i no puc dormir. Què faré per alliberar el milà ferit?

Els obrers berenaven dins una de les casetes annexes a la finca. Menjaven pa amb sobrassada i xerraven del preu de les coses i d’euros l’hora.

Són les 5:24 i no puc dormir. Què faré per alliberar el milà ferit?

De tornada al poble hi havia, davall l’avinguda de plataners de l’entrada, una llarga filera d’autobusos aparcats. Eren autobusos de la Transunion, de Serhs, Tui, Estelrich, aparcats al costat de la línia regular de la Nord-Balear. Dels autobusos sortien estols de turistes que s’escampaven com una maregassa pels carrers empedrats.

Són les 6:02 i no puc dormir. Què faré per alliberar el milà ferit?

Un cambrer de cartró-pedra ha sortit a la terrassa del Capuccino per atendre una jove que llegia una revista de bellesa. El cambrer vestia una camisa blanca, lluent, amb dues cintes negres als braços a la manera dels cambrers d’aquell temps. Li hauria dit: ets un traïdor. Li hauria dit: ets un impostor.

Són les set i quart me n’he d’anar a fer feina. Un operari de l’ajuntament fa volar les fulles mortes dels plataners amb un motoret, a pocs metres de casa. Com ho faré, ara, per alliberar el milà ferit?

Fugida de matinada

Il·lustració: Pepe Torrent

La tramuntana el va sobressaltar a les tantes de la matinada. En un primer moment, ni tan sols es va adonar que ella se n’havia anat.

El vent empenyia amb fúria els plàstics que cobrien les finestres sense vidres, formant dues enormes bosses d’aire lluent que amenaçaven amb trencar el marc de fusta. Semblava que amb prou feines resistirien una estona més l’embat de la tramuntana. 

 

L’espelma encara esteia encesa, amb la flama tintinejant –se l’hauria deixat oblidada abans de quedar-se dormit?-, i ara la cera s’havia solidificat damunt les rajoles, a un pam del somier de palets. Tenia la sensació d’estar despert dins un somni.

Va ser llavors quan es va adonar que ella ja no hi era. En el seu lloc, els llençols encara mantenien la forma tèbia del cos, com a única empremta visible de la fugida. Però res més. Ella devia haver fuit quan encara era fosca negra, sense ni tan sols despedir-se i dins aquell vendaval que era capaç d’ennivolar la raó.

Es va incorporar en el llit, amb l’esquena estalonada a la paret; volia considerar bé la situació. (L’hauria encesa ella, l’espelma, abans de marxar?) Inmòbil, esperava l’assalt inminent d’aquella tramuntanada negra i irreal. Volia sentir l’aire fred en la seva pròpia pell; volia veure com l’habitació quedava a les fosques.

Va recuperar la noció de la realitat en el precís instant que una ràfega de vent portava el bramul d’un motor, provinent d’algun punt indeterminat del camí de terra, o tal vegada de les tanques llunyanes i desertes del veïnat.

Just després va reconéixer el gemec del cotxe quan ella accelerà pel camí de terra. Els fars de l’automòbil il·luminaren els plàstics de la finestra; va semblar inclús que es returaven un instant, dubitatius, abans de creuar la finestra de banda a banda com els ulls d’un moix cec. 

 

El cotxe, però, va passar de llarg i ell va sentir com el brogit del motor s’allunyava pel camí de terra, fins que el vent se’l va enviar per complet i ja no el va sentir més.

 

La malaltia del passat

Fuig, Noé, fuig