Sense alè (A bout de soufflé)

 

La primera cosa que va fer en escapar-se de la clínica psiquiàtrica, va ser robar un Ford Mondeo per anar a veure el seu millor amic.

La policia va tardar una setmana en trobar-lo.

Quan va arribar el dia del judici, el jove es va negar a comparèixer davant la presidenta del tribunal, i en el seu lloc li va fer arribar la següent nota:

“No tenc res a dir-vos ni res a escoltar de la vostra part”.

Corre Corre Corre

Corres Camí de Maó amunt, el sol dins els ulls, perseguit per les runes de totes les cases que un dia vas habitar. No t’atures ni per a recuperar l’alè, perquè si ho fas les runes t’esclafaran i tu moriràs. Escrit està.

Corres, i a mesura que corres sents tot el pes del teu cos a les soles de les sabates, calcigant l’asfalt del carrer desert. Tu-Pa TuTu-Pa, les temples et bateguen al ritme de les pulsacions creixents del teu cor. Tu-Pa TuTu-Pa, les pulsacions el cor a 130p/m s’acceleren progressivament, i ara són un ritme de bateria punk a l’alçada del primer xacra.

Sents l’alè irrefrenable de la destrucció al teu clatell. L’olor del bigam podrit, l’olor de terra de cova, l’olor de la pòlvora, i no pots deixar de córrer perquè les runes que et persegueixen han près la dimensió d’una maregassa de pols que ja inunda tot el carrer fins a l’alçada de la segona planta.

Les cases que un dia vas habitar han caigut totes, una darrera l’altra. La del Camí de Maó, enderrocada per l’Ajuntament en obrir un vial entre la Ronda Nord i la Ronda Sud; la del carrer Benejam s’ha desplomat de matinada, afortunadament sense causar ferits; l’Hort de Ses Taronges i els esperits que l’habitaven s’han vist afectats per un pla de remodelació urbanística i poc després ha sigut enderrocat.

Perquè els teus somnis mostren sempre imatges massa solitàries, ets tu el que corres sol, davant d’un tsunami de runes que malda per esclafar-te davall el seu pès. Ets tu qui es menja tota la pols de l’aire, a tu qui et va la pols dins els ulls i dins els pulmons. Només a tu, perquè les cases que un dia vas habitar s’han convertit en un gran núvol de pols i tu t’has convertit en un fugitiu.

I no sé què és el que tu penses; tal vegada creguis que això sigui la crida del diable o la crida de la pàtria o d’algú que reclama el teu sentiment de pertinença. Però el més probable és que no pensis res de tot això, ja que sembles tant concentrat en seguir corrents.

Saps que jo podria fer alguna cosa per ajudar-te, però també saps que no ho faré. O és que encara no ho saps? Cauran totes les cases que un dia vas habitar i tu moriràs esclafat davall les runes. Escrit està.

 

Apunt per a un diàleg zen

Caminant pel carrer, em vaig trobar una al·lota a qui feia temps que no veia. Em va explicar, encara un poc assustada, que el fals sostre de la seva habitació s’havia desplomat damunt el llit, però que per sort no es trobava a casa en el moment del succés.

Dues setmanes més tard, me la vaig tornar a trobar a la terrassa d’un bar.

–Què llegeixes? -va dir ella.

–Ahir es va morir l’home més vell del món -li vaig dir.

–Qui, aquell que vivia a Migjorn?

–Sí.

–Però si aquell home esteia saníssim! Quants anys tenia?

–Cent catorze, o cent setze.

–Vaja –va dir ella-, i de què es va morir?

Inversió de Futur

(Derivacions de l'expressió 'Inversió de futur' a partir dels sinònims del Diccionari Teide de 1999)

 

Emabé, 1

Les veritats són igual de petites que un salvavides llençat a un home que s’ha precipitat per la borda enmig de l’oceà Atlàntic. Són tan petites que al primer cop de vista sembla que no són certes o que són insignificants, talment mol·lècules surant en la immensitat. Tal vegada no sigui així, i les veritats no siguin ni grosses ni petites, i només siguin líquides –o com a mínim solubles amb la sang que les venes condueixen del cor al cervell, del cervell a les cames, de les cames als ulls, dels ulls novament al cor.

Hi ha somnis que anuncien certeses, hi ha veritats que encalcen cabòries, hi ha fal·làcies blanquejades que caben dins una Biblia de butxaca, hi ha veritats que s’anuncien oficialment i d’altres que ens arriben d’estraperlo, quan els ulls ens ballen a tota velocitat i noltros ens pensam que dormim. Hi ha veritats que s’aferren a la pell i aquestes poden prendre les dimensions desproporcionades d’un transatlàntic que s’enfonsa. No importa que sapiguem que el vaixell s’enfonsa, així i tot ens aferram a ell. Tampoc importa gaire que sapiguem que fa molta estona que fa aigua per tot.

Un dematí, trobant-me sense saber-ho al començament o al final d’una època, em vaig despertar als afores d’un polígon industrial. A la paret de llenya pintada, a dos pams dels meus ulls, es projectava un cercle encés, semblant al reflexe d’una copa de vi o al llumet làser de qualsevol impertinent que tornés de festa i estigués fisgonejant per la finestra. Durant uns segons, durant un instant, vaig ser incapaç de relacionar aquella llum vermella que venia de fora amb alguna cosa que no fos la continuació natural del somni que havia tingut, el protagonista del qual era un pagès arruïnat que sortia caminant d’un bosc net, davall el pont d’una autopista. Lluïa una gran barba, negra i espessa, i duia qualque cosa lleugera dins una bossa d’espart. Les seves sandàlies rosegades esteien cobertes de pols. Quan es va atansar a l’alçada dels ulls-càmera o dels ulls-pantalla, el pagès va explicar alguna cosa relacionada amb un negoci que havia anat a fer al poble i que no havia sortit bé, perquè madona s’havia desdit o perquè a la botigueta li havien tallat el crèdit. En acabar de xerrar va prosseguir la marxa en direcció a una caseta que s’havia construït amb les seves pròpies mans a la paret d’un barranc, davall un niu de xorics. Degut a les dures condicions en les que aquell home semblava viure, hom hagués dit que qualsevol dia la dinyava de fam, de fred o de qualsevol malaltia curable; però a mi, vés a saber per què, quan em vaig despertar amb el primer raig de sol que es projectava sobre la paret de llenya, aquell pagès em va semblar que era l’home més feliç del món, i que ho seguiria sent inclús després de que el trobessin sec, assegut en el vàter amb els calçons davallats, o estès damunt una taula de pagès davall el niu de xorics, o estirat enmig del camí polsós que conduïa al poble, a l’alçada del pont de l’autopista.

Blues de 40 cèntims

Dibuix: Gibet

Aquell vespre vam tocar Crossroad, però el públic no hi era. A vegades passa. A vegades el públic no hi és, i a vegades som jo qui no hi som. Potser era jo qui no hi era. Potser el públic no hi era i jo tampoc no hi era. Potser aquell vespre no hi havia ningú, i a n’aquella sala només hi havia fantasmes. Quan el pianista va començar el solo, vaig penjar el micròfon i a poc a poc, discretament, vaig sortir de l’escenari. Darrera les cortines verdes hi havia una cabina de telèfon.

En el temps del solo

havia de dir-t’ho

havia de dir-te

ja no ens podriem veure més i per açò

només telefonava

ningú no agafava el telèfon, no,

tu no agafaves el telèfon i

no podia dir-te

ho vaig tornar provar

però ningú no agafava el telèfon

tu no agafaves el telèfon

no podia dir-te

i després

la cabina es va menjar els 40 cèntims

la vaig sacsejar i la vaig patejar però

la cabina es va menjar els 40 cèntims

només telefonava

per dir-te

la cabina es va menjar els 40 cèntims

oh, merda! Aquella era la darrera oportunitat

i jo només telefonava

per dir

la cabina es va menjar els 40 cèntims

i jo no entenia per què per què per què

només telefonava

per

la cabina s’havia menjat els 40 cèntims

i jo

només

telefonava

A l’escenari, el pianista somreia. Alguns aplaudiments. Potser el públic havia tornat. Potser el pianista havia fet tornar el públic en la meva absència. Vaig sentir el blues com arribava, em vaig deixar endur: I’m going down to Rosedale, take my rider by my side / I’m going down to Rosedale...

 

H K

 

Tots els estalvis
dins la butxaca.
Trajecte nocturn.

La velocitat de la fosca

A on se’n va la llum quan la llum se’n va?

Quan se’n va la llum, a 299.792 km/s, s’obre un parèntesi:

(A baix, el restaurant de la cantonada esteia replet de turistes; els cambrers corrien a encendre espelmes a cada taula, entre riatlles i crits nerviosos. A la cuina, s’afanyaven a treure les darreres pizzes, els darrers menús infantils. Mentrestan, s’havien encès els llums d’emergència. Amb prou feines es podien distingir els rostres; les figures eren puntets grisos, puntets blancs, puntets blaus, puntets carbasses, dolls de llum puntejats sense contorn fixe.

Els vesins havien sortit a la terrassa, per veure l’abast de l’apagada. Algú contava una història d’un mag que tenia un capell ple de lluernes.

Quan la llum se’n va, a on se’n va? Amb el temps que feia que se n’havia anat, la llum podia haver reocrregut els fils elèctrics del món sencer.

Els parroquians del bar de baix s’havien quedat sense partit de futbol. La pantalla de la televisió s’havia convertit en un foradet negre perdut, emmarcat, embolcallat dins una negror encara major. Asseguts davant la barra, els parroquians miraven en direcció al carrer, com si esperessin un conegut a qui feia anys que no veien, o com si esperessin que alguna cosa important succeís en aquell precís instant.

La cambrera havia encès un llum de gas i es fregava les mans nerviosa, perquè se n’havia anat la llum i ningú no sabia, ningú no podia dir-li quan tornaria.

Quan la llum se’n va anar, va arribar l’obscuritat a la velocitat de la llum.

Des de dalt la teulada no es veia fins on se n’havia anat la llum, no es veia on acabava la foscor. Inclús l’esfera lluminosa que a les nits cobreix el poble s’havia apagat. En el seu lloc es veia l’arquer d’Orion apuntant a la lluna en quart creixent.

Quan els ulls s’havien acostumat a la foscor s’endevinava, en la llunyania, darrera les faroles apagades de la carretera, el massís de gel negre de Son Salomó, retallant-se sobre el cel blau marí.)

Quan la llum ha tornat, s’ha sentit un alè general, una espècie de sospir col·lectiu. Com si per un moment... Com si la llum hagués tornat massa ràpid i no hagués donat temps a veure la nit. Com si alguna cosa hagués quedat inacabada entre parèntesi i parèntesi.

La llum artificial ha inundat de nou la nit, amb vehemència, acompanyada del soroll de fons de les neveres que ressuciten, dels petits motors que s’engeguen, del bronzit de l’esfera lluminosa.

Els turistes es miraven un poc desconcertats, tal vegada un poc avergonyits. Ara que la flama de les espelmes, abans tan càlida, semblava tan ridícula, inofensiva, inservible, poca cosa, anegada dins la immensitat de la llum elèctrica, en l’atmosfera surava la decepció de comprovar que tothom tornava a ser el que era abans que la llum se n’anés.

–Voleu que us conti una història? Açò era una vegada...

–Oh! Se n’ha anat la llum...

Per sort, tenc el capell ple de lluernes.

A on se’n va la llum, quan la llum se’n va?

posta de sol al port de Ciutadella

Tren a Sarajevo