La finestra vermella tanca definitivament

Amigues, amics

la finestra vermella, el bloc aquest, es tanca per sempre. Feia dies que tenia la sensació de quan saps que et tallaràs els cabells però encara no ho fas, i per més dies que passin, et veus amb les grenyes que saps que cauran més prest que tard. Bé, jo fa estona que no la tinc, aquesta sensació d'haver-me de tallar els cabells llargs, però tant se val. La finestra tanca, xapa, i ara comença una altra història, que serà més o manco la mateixa cosa però millor i igual de barat i més polit encara. Un nou cicle. És un altre bloc que es diu 'La medicina del coiot' i que ara està ben 8, esperant-vos a totes i tots.

Fins ara

http://lamedicinadelcoiot.blogspot.com/

Buster Keaton i la Reial Societat

El passat 17 d'abril, el busterkeatonià davanter de la Reial Societat Antoine Griezmann va marcar el segon gol del seu equip davant del Sporting de Gijón, el gol que significava el desempat i els donava la victòria a l'equip basc. Griezmann va emplomar una pilota que passava allà per davant de la frontal de l'àrea, la va enganxar amb la cama esquerra, i després de rebotar en dos o tres defenses es va escolar per dins la porteria rival.

Griezmann, tot feliç, se'n va anar corrents cap a la línia de fons per celebrar-ho amb l'afició i vet aquí que de camí cap a la grada es va topar amb un vigilant de seguretat, que esteia allà dret com un estaquirot,  d'esquena al camp i totalment immòbil, indiferent a l'alegria efervescent dels aficionats de l'Erreala. El bo de Griezmann es va aturar al costat del segurata, li va passar el braç per les espatlles amistosament, i li va assenyalar alguna cosa en direcció al públic. Vés a saber què li va dir. "Sembla que s'ennuvola", o 'mira, a n'aquell li han près la cartera". El cas és que el vigilant va somriure, just en el moment en què arribaven uns quants de jugadors de la Reial i es llençaven damunt Griezmann.

Quan juga la Reial val la pena saber si el 7 ha fet un gol per veure com el celebra. L'any passat, quan esteien encara a segona divisió, record haver vist les repeticions d'un partit que havien jugat en un camp on havia nevat molt i Griezmann, després de marcar se n'havia anat corrents cap a les restes de neu que s'amuntegaven darrere la porteria rival, es va aturar en sec davant un munt de devers un metre de neu, i es va llençar gràcilment fent la carpa, de tal manera que va quedar amb el cos enterrat dins la neu i els peus enlaire. Tal qual Buster Keaton a la pel·lícula Las tres edades, en el moment en què Buster està davant d'un decorat canviant, i quan es creu que s'està llençant al mar fent la carpa, cau damunt una duna d'arena del desert i queda clavat.

En una altra ocasió, Griezmann va fer gol i se'n va anar a celebrar-ho dins un cotxe de promoció que esteia aparcat a l'estadi d'Anoeta. Ell es va posar al seient del pilot i tots els col·legues de la Reial que hi van caber es van acoblar pels seients de darrera.

En fi, heus aquí un xaval que s'ho passa bé jugant a futbol i que quan marca un gol se li obre un tipus de visió panoràmica estereoscòpica al més pur estil de les pel·lícules còmiques de cine mut.

Nou avís de Rissaga per dissabte

El Col·lectiu Rissaga no atura d'organitzar històries. Aquest cap de setmana preparen les jornades Criticam per tant Proposam, amb xerrades, concerts i altres activitats, amb l'objectiu de posar en comú experiències col·lectives i personals que surten de qualque manera del sistema dominant.

Justament per dissabte ens van convidar a fer una xerrada sobre Llucalari. Encara que ja han passat quasibé 10 anys des que va comenaçar aquella ocupació, la intenció no és posar-se nostàlgic ni donar lliçons a ningú de com s'han de fer les coses. La idea és passar una estona agradable, com un que expliqui un viatge. Hi haurà fotos i petites sorpreses de butxaca. Presentarem la xerrada el mariscal Tolo i jo mateix, i la cosa començarà a les 19 hores de dissabte dia 30, al local de l'Associació de Vesins Glosador Vivó de Ciutadella (camí de Maó nombre 38)

Finestretes que donen al Llunyà Oest

Atavisme:  aparició en un individu d'un caràcter presentat per un avantpassat llunyà i desaparegut en els avantpassats immediats o pròxims.

En Hobbes mai ho faria

Si Hobbes hagués viscut en el temps actual, estic segur que no hagués dit allò de que 'l'home és un llop per l'home', i n'hauria tingut prou dient que l'home és un ca per l'home. Un simple ca domèstic i dòcil, obedient i gregari. Quan l'amo li diu que segui, el ca seu, i quan l'amo li ordena que mossegui, ell treu les barres.

El ca és el millor amic de l'home, diuen alguns.

No l'abandonis. Ell mai no ho faria, diuen uns altres.

En Hobbes, l'autoproclamat home-llop, tampoc no ho faria; ell mai no ens abandonaria.

El narrador que volia ser Déu

Ser o no-res. Mai es fan aquest tipus de qüestions.

Després de dies de no obrir aquesta finestra, en apropar-m'hi m'he adonat de la quantitat de teranyines que la cobrien. Les aranyes de l'actualitat fan molta via...

Aquests dies he estat immers en un treball d'editing (així és com se'n diu a generar propostes de millora d'una novel·la que ja ha sigut contractada per l'editorial, però que encara no s'ha publicat perquè necessita ajustar detalls, fer correccions, eliminar repeticions innecessàries...) En aquest cas es tracta d'una novel·la històrica, escrita per un autor espanyol, de poc menys de 600 pàgines, el nom de la qual no estaria bé que es desvetllés aquí perquè encara no ha sortit al carrer.

Només dir que es tracta de la segona part d'un llibre que va tenir una bona acollida comercial a les llibreries (va per la 4a edició, de 5000 exemplars cadascuna d'elles), i que l'autor hi ha dipositat tot el seu afecte en la seva redacció. De fet, en una entrada del seu bloc personal que va deixar fa poc més d'un mes, hi va adjuntar la fotografia del moment definitiu en què posava el punt i final a la novel·la. Una imatge curiosa i solemne.

Pel que fa al contingut de l'editing, la meitat de les propostes de millora fan referència a un problema molt estès en les novel·les d'avui en dia, sobretot en les d'autors primerencs: l'ús incoherent del punt de vista del narrador i els salts injustificats del punt de vista. En aquesta novel·la, per exemple, s'empra un narrador omniscient (és a dir, que veu l'escena com si estigués per damunt dels personatges i de l'espai, com si fos un Déu que ho sap tot de tothom) que es situa en un lloc proper a la consciència dels diferents personatges que pul·lulen per la novel·la. No hi ha cap problema en emprar un narrador com aquest; els problemes comencen quan el punt de vista (situat al costat del personatge A) salta de sobte a la consciència del personatge B, cosa que normalment succeeix enmig d'un diàleg. Si el narrador ens ha d'informar del contingut dels pensaments de tots els personatges al mateix temps que parlen... per a què fer-los parlar? La funció dels diàlegs, en una novel·la, són la d'oferir una informació que no podem conèixer per cap altra via.

Segurament, els salts injustificats del narrador en les novel·les, són una herència del cine. A les pel·lícules és freqüent veure una mateixa escena des de diferents perspectives. És una cosa que visualment funciona bé, però en canvi quan s'aplica en una novel·la el que produeix és una sensació de falsetat, de vaguetat i de veure l'artifici.

L'informe d'editing ja està acabat, i ara només manca que l'editora li passi a l'autor i que aquest decideixi quines correccions accepta i quines no, abans d'enviar-la a maquetar.

II Festa d'Autogestió del Col·lectiu Rissaga

ANEM-HI A FER ES BUJOT

II Festa d'Autogestió, organitzada pel Col·lectiu Rissaga, aquest dissabte 16 d'abril al camp de futbol de l'Orient (Ciutadella) a partir de les 23'30h

La tragèdia és una força centrípeta

Dissabte dematí em vaig trobar amb la mare de J., un amic de l’escola que es va suicidar prest farà dos anys. No la veia des de llavors, i allà era ella, la seva mare, a l’altra banda de l’avinguda, desmuntant una vara llarga i flexible, semblant a una antena de ràdio telecomunicació, d’uns 4 metres d’alçada. Un ca negre, la cussa de J., donava voltes per allà.

Em vaig apropar a saludar-la, i ella tot d’una em va explicar que havia llençat la pilota a la cussa i s’havia enganxat amb els cables de telèfon. Era una d’aquelles pilotes fermades d’un cap, que tenen una baga a l’extrem i que quan les tires se’n va a prendre pel sac.

Portava tot el dematí lluitant per davallar la pilota d’allà dalt. Havia ajuntat un pal de garnera amb un tros de canya d’anar a pescar i un tac de jugar a billar i ho havia fermat tot amb unes brides negres de plàstic. Com que així i tot no arribava tant amunt, una al·lota l’havia ajudat a despenjar la cosa.

“D’aquestes pilotes ja no se’n troben”, va explicar la mare en to amarg, com si volgués justificar els motius pels quals, per segona vegada en dos anys, havia hagut de despenjar amb les seves pròpies mans el cos indemne però sense vida del seu fill.

Anvers i revers d'un paisatge llargament observat

 

He localitzat la imatge que em va provocar una sèrie de somnis relacionats amb vaixells que s’enfonsaven després d'envestir-se contra les roques: es tracta d’un quadre que penja al casino de Ciutadella i que mostra el paisatge d'una caleta arredossada i tranquila amb un vaixell ancorat en el seu interior.

Aquest quadre el vaig veure a diari al llarg de dos o tres anys, durant els intermedis que fèiem a la fusteria per anar a prendre cafè a mig matí. No sabria precisar què era exactament el que em cridava l'atenció del quadre, però sé que em produïa incomoditat. Veia el vaixell massa gran,  desproporcionat en relació a la curta distància entre les dues voreres de la caleta. I pensava que quan hagués de donar la volta s’envestiria irremeiablement contra les roques. Aquest pensament era recurrent. Supòs que tindria alguna cosa a veure amb l’ofici de fuster: agafar mides, tenir-les en compte a l’hora de treballar, calcular les distàncies. Tanmateix, hi havia dies que ho sopesava d’una manera més optimista, i creia que el vaixell sí que podria sortir de la bocana sense problemes; m’inclinava a creure, inclús, que el quadre havia sigut pintat in situ. Però el meu inconscient relacionava la imatge del vaixell, d’aquell vaixell,  amb un cert impuls de destrucció.

Aquest impuls va culminar o finalitzar en un somni en el qual es veia un vaixell que s’enfonsava després d’haver-se envestit contra l’espadat rocós d’una cala estreta. La cosa curiosa és que veia el vaixell ja enfonsat, però no com s’enfonsava. Fets consumats. Es veien només restes del vaixell sobressortint del mar calm, flotsam and jetsam dins una aigua plomissa.

Es reproduïa ecxactament la mateixa incomprensió de veure un vaixell desproporcionat ja amarrat dins la caleta, sense veure com ha arribat fins allà, com s’ho ha fet per entrar, i comprovar si en aquell home que passeja per la coberta hi ha algun gest que denoti nerviosisme. En el somni, en canvi, es visualitza l’enfonsament sense passar per la maniobra de l’accident, sense saber si s’hauria pogut fer alguna maniobra per salvar l’embarcació, si es tractava d’una imprudència dels tripulants, o d’una catàstrofe natural. (O de que el vaixell era, efectivament, massa llarg per poder sortir d’allà dins).

Ara, quan veig el quadre, l’escena té una vida pròpia particular, es mou en la direcció que condueix, en un segon pla, en l’anvers del quadre, en direcció a l’enfonsament, talment un negatiu.

Poesia sense etiqueta

La força dels poemes de Princesa Inca, recollits en un llibre per primera vegada, no surt d'un llenguatge primmirat i culte, ni d'uns versos acurats ni tampoc d'una mètrica medida. Surt d'unes paraules que brollen des de molt endins, d'un punt o múltiples punts de l'anatomia humana, de dins les venes, el fetge, de la planta dels peus, del cor, del cervell, de qualsevol indret palpitant que posseeix una informació que la ment encara no ha processat.

A ella se la relaciona amb psiquiàtrics, per haver-ne habitat algun segons sembla; amb la malaltia mental, per haver patit qualque tipus de trastorn psíquic. És l'etiqueta que se li penja, tal vegada perquè és més fàcil per dur-la a vendre. Però més enllà d'açò, els poemes de Princesa Inca t'arriben directament perquè són les paraules d'algú que té una cosa important per explicar-te. D'algú que ho està visquent, i té la valentia suficient de posar-hi paraules.

El llibre es diu La mujer precipicio i l'ha editat a Barcelona Libros del Silencio.