20 de gen. 2010

A diari








L’hereu legítim de la trona, convertit en príncep fugitiu

una parella de Nova York que viatja dins un cotxe

un sense sostre que un dematí apareix greument ferit a la plaça del poble

un navegador cèl·lebre

un terrorista condemnat a cadena perpètua

un aviador mort el 1917, durant la guerra

un home que és pallasso i ministre al mateix temps i crida alguna cosa pel carrer


un grup de nous rics, entre ells

un advocat sota sospita i també

un empresari gens escrupolós

un centrecampista que condueix el seu equip a la victòria

un cavaller amb les cames paralitzades

42 galls d’indi dins una gàbia

la vídua d’un ex-combatent

un fillet que descobreix que és un robot

una dona enamorada d’un vampir

un al·lot i una al·lota que acaben de sortir de la presó i volen muntar un grup de música

dos empleats d’una empresa de furgons blindats

un testimoni inesperat

un rei blanc

una dona bella que separa l’Atlàntida de la terra dels homes negres

un clarinetista que interpreta a Mozart

una dona que ha aconseguit oblidar un incendi

un home que en sortir de la presó s’assabenta que és pare d’una criatura de cinc anys

un capellà haïtià

un estafador

un pilot d’avió amb 17 mil hores de vol a les seves esquenes que es nega a enlairar l’aparell, perquè assegura que mai no havia vist res igual

un taxidermista especialitzat en dissecar taurons

un supervivent de la Shoah

l’home que va disparar al Papa de Roma

un tigre del tamany del cap d’una agulla

un batalló de paracaigudistes americans perduts enmig del no-res

un justicier emmascarat

Cadascú amb una trajectòria que li és pròpia.

Cadascú amb un passat, agotnat darrera la porta del present, tot esperant el moment per irrompre.

10 de gen. 2010

Micrsocòpia del destí

El segon xofer de l'autobús que cobria el trajecte Barcelona-Rennes va dir, dirigint-se a un dels passatgers:

–Arribarem a La Rochelle i a Nantes, si Déu vol.

–Arribarem a La Rochelle i a Nantes si el xofer ens hi duu -va matisar el passatger.

–Arribarem a La Rochelle i a Nantes -va dir el xofer-, si Déu vol i la policia ens deixa.

7 de gen. 2010

L'estudiant de Salamanca

 
Il.lustració: Gibet



El estudiante de Salamanca d'Espronceda és un impressionant poema de la nit i de la mort, desenvolupat entre mitjanit i l’albada.

Els paisatges interiors de Don Fèlix - Don Joan, la ronda espectral, la visió del propi enterrament, la dona transformada en esquelet: per què eren paisatges interiors seus, aquells que ell veia al seu voltant?

Elvira, des del seu turment:

“que es la razón un tormento,
y vale más delirar
sin juicio, que el sentimiento
cuerdamente analizar,
fijo en él el pensamiento”

“¿Qué me valen la gracia y la belleza,
y amar como jamás amó ninguna,
si la pasión que el alma me devora,
la desconoce aquel que me enamora?”

Don Fèlix, mentrestan, es disposa a jugar-se dos mil ducats a les cartes. El primer jugador l’adverteix que els perdrà, i ell:

“Perdida tengo yo el alma
y no me importa un ardite”

6 de gen. 2010